Una simbiosi històrica

JOSEP MARIA FIGUERES

La dècada entre 1914 al 1924 és un període destacat en la història del periodisme català.A més dels nous i grans títols que apareixen, de l’esplèndida D’Ací i D’Allà (1918-1936) a la breu Cuca Fera (1917), passant per la innovadora Catalunya Gràfica (1922-1923), la combativa L’Estevet (1922-1923) o l’artística Vell i Nou (1915-1921) i tantes altres, el periodisme va consolidar el seu paper d’influència social, de portaveu d’inquietuds en uns anys de profundes transformacions, de la revolució comunista a l’expansió capitalista.

És en aquella dècada en la qual s’engloba la Mancomunitat de Catalunya (la federació de les quatre diputacions de Catalunya que va permetre, per primer cop des del 1714, disposar d’una administració pròpia). En tot això hi juguen factors externs com la Gran Guerra i, en política catalana, la voluntat col·lectiva d’autogovern encarnada en el projecte d’Estatut del 1918 que, dirigit per la Mancomunitat, acabaria fracassant per la reacció centralista, constant al govern espanyol durant tres segles. Només la caiguda de la monarquia, a inici de la dècada següent, comportarà l’autonomia. La premsa va mostrar, doncs, una Mancomunitat oberta, dinàmica, amb energia i que actuava tant a Catalunya com a l’estranger ja que va destacar precisament per obrir-se a l’exterior.

Mirall d’una societat
El nombre de capçaleres de caràcter catalanista era molt elevat, i no només publicacions minoritàries de caràcter radical com la intermitent La Tralla a Barcelona o L’Autonomia, un títol que trobem en diverses ciutats catalanes (Valls, Sant Andreu del Palomar...). El rerefons d’aquella catalanitat en ascens apareixia en una gamma de publicacions que oscil·lava entre el catalanisme conservador catòlic a l’entorn de la Lliga fins al republicanisme laic i progressista.

Així, La Veu de Catalunya (1899-1937) i les revistes de l’Editorial Catalana (1917) com D’Ací i D’Allà, Economia i Finances (1917-1936), Catalunya Marítima (1919-1921), Cuca Fera, Agricultura i Ramaderia (1917-1927)..., eren publicacions d’alt nivell, tant en l’aspecte formal com en els continguts, tenien molts lectors i fugien del to nostrat minoritari de dècades anteriors. Simultàniament, hi havia publicacions que eren exponents del republicanisme; des de les populars La Campana de Gràcia (1870-1934), El Diluvio o diaris com El Poble Català (1904-1918) fins a La Publicidad (1878-1939) –convertida en La Publicitat el 1922–.

Així, de la innòcua En Patufet (1904-1938) a la dissolvent Papitu (1908-1937), la catalanitat era òbvia, com tot el país, monolingüe al carrer, malgrat ser en bona part analfabet. Això explica l’èxit de la premsa gràfica, però anirà apareixent de manera inexorable, lenta i constant, l’auge del periodisme en català i del periodisme professional. D’aquesta manera, es veuen publicacions nascudes la dècada anterior que eixamplen la seva influència i publicacions noves que incideixen amb força en aquest panorama.

Pel que fa a la premsa generalista, La Vanguardia (1881) va créixer com a empresa, tiratge i força, amb les famoses cròniques de Gaziel, l’augment de paginació amb la incorporació de la imatge i un nou disseny. Tot plegat va facilitar que aquest periòdic emblemàtic es consolidés com a tribuna de referència. Tot el país s’omple de setmanaris informatius -especialment polítics-, de publicacions especialitzades i de la difusió de la premsa generalista de Barcelona, –la de Madrid encara no– que, com la d’arreu Catalunya, té lloc gràcies a la modernització de les comunicacions.

Publicacions oficials escasses
A comarques, aquesta premsa, sovint en castellà, també assumirà un paper important i bàsic, com La Crónica de Valls (1905-1935). També, amb dificultats per viure, trobarem la premsa especialitzada com la nova La Ilustració Catalana, que el 1917 reprèn la singladura. La força del periodisme l’encarnen les agrupacions i sindicats professional, i en l’àmbit polític hi ha tantes publicacions de caràcter nacionalista que es constitueixen en una federació de publicacions nacionalistes.

En canvi, són escasses les publicacions oficials com Crònica de la Mancomunitat (1920-1923) i especialitzades dirigides a publicar dades del món del treball, del món funcionarial i, especialment, adreçades a la formació dels mestres. Capçaleres com Butlletí dels Mestres (1922-1923) o Quaderns d’Estudi (1915-1923) en són alguns exemples. En realitat, la Mancomunitat no necessitava premsa pròpia perquè tenia la de la Lliga, amb publicacions especialitzades.

A part de la implicació de bona part de la classe periodística, la Mancomunitat també va disposar d’una activa oficina de premsa que enviava informes on explicava totes les novetats. Antoni Rovira i Virgili, proper a Prat de la Riba, va participar en aquesta oficina des del 1914. També va col·laborar als diaris d’esquerra com La Publicitat i El Poble Català i a La Veu de Catalunya. Per tot això, Rovira i Virgili es va convertir en un dels periodistes més dinàmics en la defensa i projecció de la institució.

Implicats en el projecte
Així doncs, la consecució de la Mancomunitat és fruit d’una conjunció política en la qual té un notable paper el periodisme, –amb les campanyes que desenvolupen, en primer lloc, la premsa regionalista, encapçalada per la Lliga amb el diari bandera La Veu de Catalunya i tota la intel·lectualitat al costat, d’Ors a Carner–, i amb el suport de periodistes professionals –de Casellas a Morató– que assumiran amb encert les dues edicions diàries i els suplements.

En les grans ciutats també van aparèixer diaris del partit ( El Día –Terrassa-, El Pla de Bages –Manresa-, Diari de Mataró, Diari de Sabadell, etc.), setmanaris com La Veu de l’Empordà a Figueres i tants d’altres i amb tanta profusió que, pràcticament, n’hi havia un a cada capital de comarca que tenia una impremta. D’altra banda, la premsa republicana va aparèixer amb empenta i es trobava arreu, de l’Empordà Federal a Figueres, fins a El Autonomista –convertit el 1920 en L’Autonomista–, a Girona. A totes les ciutats importants aparegueren publicacions.

La imatge de la Mancomunitat s’articula gràcies a aquest periodisme actiu, implicat en una campanya que va comptar amb la mobilització de quasi tots els consistoris, manifestacions multitudinàries, mítings, actes electorals, anhels posats en l’obra de govern de la Mancomunitat – biblioteques, escoles, camins veïnals, telèfons, accions especialitzades en meteorologia, vitivinicultura, nàutica, etc.– .Aquest suport es va donar, bàsicament, a través de la premsa afí a la Lliga, amb una munió de publicacions receptives i amb l’ajut, també, de la premsa comercial que publicava informacions de la Mancomunitat.

El periodisme va ser una eina fonamental per aconseguir la Mancomunitat, per projectar-ne l’obra i per incrementar l’autogovern. La influència de la premsa, però, també acabaria sent el detonant que posteriorment la prohibiria i la censuraria, simplement apel·lant a la força.