El passat 10 de novembre el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar una jornada per parlar i debatre sobre les situacions precàries en què treballen la majoria de periodistes actualment. La jornada va comptar amb una taula rodona sota el títol "Les cares de la precarietat" i la campanya #GratisNoTreballo en què van participar cinc periodistes amb situacions totalment diferents però connectades pel mateix: l'explotació en l'àmbit periodístic tant per salaris i horaris desequilibrats com per la reducció de vida personal que acaben tenint.
Samuel Aranda, fotoperiodista reconegut internacionalment i que ha treballat en diversos mitjans estrangers i locals, va donar peu al debat amb una reflexió personal sobre la situació que s'està vivint actualment a l'estat espanyol i a Catalunya. Segons va comentar Samuel Aranda, la precarietat que trobem ara mateix es ve donada, principalment pel control que ha pres l'estat espanyol en els mitjans de comunicació catalans. No tan sols hi ha aquest problema, sinó que a més, a nivells econòmics els mitjans es veuen endeutats cada vegada més amb els bancs. Més enllà de les condicions laborals, el que més el preocupa és la poca credibilitat que està tenint el periodisme avui en dia per part de la ciutadania. Pel periodista, una de les solucions és fer una autocrítica del periodisme i tenir en compte que els periodistes han de mantenir la seva credibilitat fora de les seves ideologies polítiques i d'aquesta manera defensar el periodisme.
Mònica Bernabé, d'altra banda, va continuar el debat explicant la seva experiència personal quan va treballar a l'Afganistan com a corresponsal durant gairebé vuit anys. En un país conflictiu on clarament en aquell moment tots els focus se centraven en ell, va poder exercir com a periodista i sobreviure. Els desavantatges van venir en tornar a Barcelona, quan li van dir que el treball realitzat a l'Afganistan havia estat meravellós però que tornaria a cobrar el mateix que qualsevol col·laborador més, i segons va dir Mònica Bernabé, amb uns salaris molt precaris. Va insistir que una solució important és que els mitjans facin públiques les tarifes que paguen als seus col·laboradors perquè es tingui en compte en la societat.
A part dels treballs mal pagats, els periodistes acaben fent treballs extres per la digitalització. Ara no n'hi ha prou amb redactar un article i publicar-lo sinó que s'ha d'afegir una imatge o vídeo i s'ha d'adaptar a la plataforma digital. Agnès Llorens, periodista autònoma de Tarragona, va parlar sobre la seva situació personal. La periodista treballa en sis llocs alhora per sobreviure perquè a més, es troba amb un altre problema afegit que és el retard de pagament en alguns treballs. Va afirmar que ser autònom té els seus avantatges i desavantatges. Si és el cas, decideix quins treballs fa i quins no, però com que no té un contracte fix depèn molt d'ella aconseguir tots els diners per arribar a final de mes. La situació problemàtica és aquesta, els pagaments són molt baixos i a més et paguen tard, fet que fa que es perdin forces per treballar i la qualitat del treball empitjori.
El debat va prosseguir amb la participació d'Isabel Muntané, periodista i activista del col·lectiu "On són les dones" que va mostrar la cara femenina de la precarietat. Isabel Muntané va mostrar algunes xifres tretes de l'Informe de l'Institut de la igualtat de gènere de la UE en què mostra que les dones cobren un 25% menys que els homes. Segons ella, resulta irònic que hi hagi un 56% de dones que es formin en l'àmbit de la comunicació però que després a l'hora d'aconseguir una feina són els homes els que estan en llocs de direcció i redacció i hi hagi una minoria de dones. Va criticar la visió masculinitzada dels mitjans de comunicació avui en dia i va insistir en la importància d'exigir la igualtat i de fer un toc d'atenció als homes per feminitzar més les redaccions i així canviar aquesta precarietat.
Per concloure el debat, Maria Garcia, periodista autònoma i actualment corresponsal de l'Ara a Girona es va centrar, sobretot, en l'explotació als autònoms. Els pagaments miserables que reben i les despeses afegides per pagar el material del treball. És a dir que, finalment, amb tanta precarietat i necessitat de treball en condicions molt escasses, s'acaba pagant per treballar i el periodisme deixa de ser seriós.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari