• Amb la por al cos

    25 abril, 2016
    La gestió informativa de les crisis sanitàries sovint genera preocupació i desconcert en la ciutadania. Les vaques boges, la grip aviària o el recent virus del zika són alguns exemples de crisis sanitàries que van provocar una alarma potser innecessària.
    Metges i infermers del Servei Nacional de Salut britànic durant un assaig. Foto:Simon Davis
    Metges i infermers del Servei Nacional de Salut britànic durant un assaig. Foto:Simon Davis

    JOAQUIM ELCACHO
    L’epidèmia d’Ebola –iniciada el 6 de desembre de 2013 i donada per finalitzada el passat 14 de gener– ha provocat arreu del món unes 12.000 morts i una de les crisis informatives més importants de l’última dècada en l’àmbit de la salut pública. Aquest brot epidèmic ha deixat en evidència els reptes i mancances dels periodistes, metges i institucions a l’hora d’informar de problemes que posen en perill milions de persones. Revisar el treball de cada una de les parts implicades pot ajudar a fer front a aquestes situacions de manera més efectiva.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) és un element clau en el coneixement i difusió d’informació i no s’ha pogut escapar a les crítiques en les crisis de la malaltia de les vaques boges, sars, grip aviària, grip a o l’Ebola; algunes vegades perquè controlar la informació es considera una falta de transparència i d’altres perquè facilitar una massa de dades i d’informes s’interpreta com a alarmisme.

    En aquest sentit, Gema Revuelta, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat de la Universitat Pompeu Fabra i directora de l’ Informe Quiral, recorda que la crisi sanitària de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) va motivar, el 2003, un canvi important en la política informativa de l’OMS, que fins aquell moment s’havia mostrat molt cautelosa i discreta. L’organisme sanitari de l’ONU va modificar la seva organització interna i va apostar per una comunicació molt més activa.

    També, Cristina Ribas, periodista i presidenta de l’ Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), destaca que organismes com l’OMS tenen una feina informativa molt complicada en casos com l’Ebola o la grip A. “És fàcil criticar perquè al final la pandèmia de grip A no va ser tan mortal com es preveia però, què hagués passat si arriba a ser-ho?”. La grip a també va ser per a Marta Ciércoles, periodista especialitzada en sanitat d’ El Punt-Avui, una crisi que “va marcar un abans i un després”. “L’OMS va ser acusada d’alarmista i de poc rigorosa en les comunicacions i això ha fet revisar una mica els missatges i ara potser es facilita informació de manera més sistemàtica i ordenada”, indica Ciércoles.


    Comunicació nefasta

    En el cas de l’Ebola, la crítica a la gestió informativa es va centrar a casa nostra en altres institucions. Marta Ciércoles recorda el que va passar amb el cas del contagi de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero. “Vam assistir a exemples de polítiques comunicatives nefastes, com la del Ministeri de Sanitat espanyol i de la Conselleria de Sanitat i Govern autonòmic de Madrid”. “Aquestes situacions –prossegueix– són les que realment poden acabar generant alarma: quan s’amaga informació, es tergiversa, es donen versions contradictòries o es genera un intercanvi d’acusacions amb la finalitat d’eludir responsabilitats”.

    Antoni Trilla, director de Qualitat i Seguretat Assistencial de l’Hospital Clínic de Barcelona, detalla que en el cas Ebola es va perdre el control per totes bandes, “amb tot tipus d’interpretacions, informacions i desinformacions, situacions que vorejaven l’ètica professional periodística i un paper molt lamentable de la política informativa –més aviat ‘desinformativa’– del Ministeri de Sanitat”. En casos com l’Ebola, Cristina Ribas destaca la necessitat d’autocrítica: “Els mitjans de comunicació van actuar de manera sensacionalista de la mateixa manera que la població rebia les notícies, amb alarma”.

    Menys especialistes
    Els problemes econòmics que afecten els mitjans de comunicació han provocat la reducció de personal, incloent-hi els especialistes en ciència i salut. “Amb menys personal i menys recursos, molts mitjans deixen temes importants com la salut pública en mans de periodistes no especialitzats o col·laboradors en condicions laborals precàries”, recorda Gema Revuelta. Cristina Ribas coincideix en el balanç negatiu de la situació: “Els periodistes especialitzats són cada cop més escassos als mitjans de comunicació; com també ho és la cura que tenen les empreses per la qualitat i la responsabilitat del que es publica en casos com la crisi de l’Ebola”.

    L’absència de periodistes especialitzats és una de les raons de la desconfiança dels metges davant alguns mitjans de comunicació. “Molts científics es malfien força dels periodistes en general perquè veuen com els mitjans tracten aquests temes però, en canvi, fan cas a periodistes especialitzats i rigorosos que ja coneixen i que saben que fan bé la feina”, explica Ribas. "Moltes vegades cal invertir temps a explicar aspectes bàsics que aquests periodistes desconeixen, i moltes vegades descobreixes que l’únic que busquen és una resposta concreta –blanc o negre– en un tema que té molts matisos de gris”, explica Trilla, un dels especialistes amb més experiència a Catalunya en crisis sanitàries. El resultat d’aquesta relació entre metges i periodistes no especialitzats és molt sovint negativa i provoca entre els científics una reacció de desconfiança i prudència.

    Finalment, el doctor Antoni Trilla recorda que “la salut pública i les crisis sanitàries són punts molt importants en la vida dels ciutadans i mereixen el millor tractament periodístic”. “És difícil gestionar la informació en situacions d’incertesa, però segur que entre tots ho podem fer millor”, conclou.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari