El Baròmetre de la Confiança Edelman 2018 –que entrevista més de 33.000 persones de 28 països– revela que 7 de cada 10 enquestats estan realment amoïnats per les notícies falses (fake news); un 63% no sap distingir entre una informació contrastada i un rumor, mentre que un 59% confessa que cada vegada li resulta més complicat saber si al darrere d’aquella informació hi ha un mitjà o ha estat produïda per un bot. És a dir, un programari intel·ligent difon informació falsa i els lectors de tot el món la considerem versemblant i la difonem massivament a través de les xarxes socials.
Com hem arribat a aquests nivells de desconfiança? Els rumors i la propaganda política difosa –sobretot en campanyes electorals– guanyen posicions enfront de la investigació periodística i de la comprovació dels fets. Des que l’Oxford Dictionary va triar la paraula postveritat com a expressió de l’any 2016, les crides a l’emoció i a les creences personals compten més que els fets objectius. D’exemples n’hem tingut molts. El més recent a final d’octubre amb l’elecció del president brasiler ultradretà, Jair Bolsonaro. Segons una investigació del diari Folha de Sao Paulo, Bolsonaro hauria pagat quatre milions de dòlars a empreses privades per crear i distribuir rumors a través de WhatsApp. La periodista Cristina Tardáguila, directora de Lupa, una agència de verificació de fets (fact checking), recordava que un 44% dels electors brasilers utilitzen aquesta xarxa social per a la informació política, “i no contrasten la informació amb altres mitjans”.
El març del 2018, la Unió Europea va publicar l’informe: A multidimensional approach of disinformation en què definia les fake news com “aquell rumor o mitja veritat, disseminada per causar un mal públic intencionadament o per lucrar-se”. A Catalunya, les notícies falses també van aparèixer els dies previs a la celebració de l’1-O. L’estudi del Consell Audiovisual de Catalunya, Fake News, algoritmes i bombolles informatives, puntualitza que sempre n’hi ha hagut, de manipulació informativa, però que quan els canals de comunicació eren limitats es detectava i penalitzava ràpidament. “Això ha canviat amb les xarxes socials, on multitud d’actors creen continguts per a una infinitat de canals de distribució. Ara resulta molt complicat bloquejar les notícies falses”, afegeix l’informe.
Fa un any, l’organització independent Freedom House va denunciar que la desinformació la produeixen els mateixos governs i partits polítics que contracten “empreses productores de propaganda i comptes falsos per assegurar una alta visibilitat a les xarxes socials. És el que es coneix com a granges de trolls i bots”. I l’escàndol de Cambridge Analytica, el març del 2018, va confirmar aquesta tesi. L’anàlisi profunda de les dades de més de 50 milions d’usuaris de Facebook va donar la victòria al president Donald Trump i van assegurar el sí del Brexit.
Recentment, es parla d’una nova estratègia, l’astrosurfing, que consisteix a camuflar propaganda d’un candidat com si fos emesa per les masses. De nou, partits polítics contracten aquests serveis per generar una falsa sensació de suport popular, atacar rivals o magnificar problemes socials que acaparen l’atenció de l’electorat. “Els comptes mercenaris (o falsos) distorsionen la realitat fent molt difícil entendre el que és veritat”, explica la investigadora de la Universitat Carlos III, Mariluz Congosto, que va analitzar la conversa generada arran del programa Salvados sobre l’1-o. “Un compte que semblava pertànyer al grup hacker Anonymous era fals i es dedicava a atacar polítics de partits de l’esquerra catalana”, explica Congosto.
Per contrarestar tanta desinformació, en els darrers anys, han sorgit múltiples iniciatives de fact checking. Per exemple, Crosscheck i Comprova, a França i Brasil respectivament, són agrupacions de més d’una vintena de mitjans que volen oferir un segell de credibilitat. D’altra banda, Faktisk persegueix el mateix a Noruega i a l’estat espanyol, cal destacar Maldita.es, que ha contrastat informació dubtosa emesa per xarxes socials en diferents campanyes i, especialment a Catalunya els dies previs a l’1-o. També, Google i Facebook, acusats constantment de ser els contenidors de tanta falsedat, estan invertint en equips humans de verificació.
La pèrdua del focus de la realitat és un assumpte cada cop més greu, que amenaça de menysprear el valor de la democràcia i convertir els ciutadans en masses desencantades, sense capacitat de crítica. Per inventar una fake news i difondre-la es necessita molt poc temps. En canvi, per verificar-ne les fonts, contrastar el missatge i saber qui ha pagat per ell poden passar dies i calen moltes mans. De quina manera es podria aturar aquesta espiral de desinformació i detectar ràpidament quan una teòrica notícia en realitat ha estat produïda per un bot?
Calia donar aquest context abans d’arribar a la cadena de blocs. Fa uns quatre anys que sentim parlar sobre aquesta nova tecnologia disruptiva, que ha de revolucionar el funcionament del món. És descentralitzada i encriptada, promet ser prou potent com per a reduir la corrupció –ja que permet seguir el rastre dels diners– i, en cas d’aplicar-se, obligaria l’economia mundial a funcionar mitjançant criptomonedes.
Els experts coincideixen a dir que el blockchain s’aplicarà a tots els àmbits professionals, inclòs, evidentment, el periodístic. I iniciatives que estan sent pioneres com Civil, Userfeeds, Po.et o Nwzer asseguren que poden acabar les fake news. Però com? Les respostes, per ara, sempre són en temps condicional. “La tecnologia blockchain podria ajudar a verificar la notícia falsa quan tinguéssim una sospita, analitzar-ne la font i qui la difon. Això serviria per a fer perdre els guanys a les empreses que les produeixen”, expliquen des del projecte fact checking ucraïnès Stop Fake.
El consultor tecnològic i de mitjans, Ismael Nafría, considera que “s’ha llançat un missatge grandiloqüent amb el blockchain que no respon a la realitat d’avui. S’ha dit que venia a salvar el periodisme, que aportaria seguretat i confiança. I justament està generant el contrari. El cas de Civil –que ajuda a muntar redaccions basades en aquesta tecnologia– ha estat un fracàs. Volien aconseguir finançament amb la venda de les seves criptomonedes (o tokens), però no ha sortit bé”, explica Nafria, que insisteix que una de les promeses era que podria ser un antídot a les fake news. “Encara me’n refio més de The New York Times o The Guardian perquè jo decideixo si fan un periodisme responsable a partir del que publiquen cada dia”, assegura. I afegeix més arguments per reforçar l’escepticisme: “Facebook, amb tots els recursos que té, no és capaç de controlar la desinformació”.
L’experta tecnològica i directora del portal Blockchain Media, Covadonga Fernández, reconeix que aquesta tecnologia no és encara el gran invent del segle, si bé li concedeix més temps. “És molt aviat encara. Actualment, permet els micropagaments i alguns mitjans estan estudiant aplicar-los com a model de negoci. També serà una solució per a la protecció dels drets d’autor en fotografies, articles i vídeos, com ja està fent el cercador xinès Baidu”, explica. No obstant això, Fernández tampoc considera que aquesta nova tecnologia sigui la solució per erradicar les fake news. “El que permet és seguir el rastre de notícies i assignar-ne un responsable”.
NWZER és un mitjà holandès de recent creació basat en blockchain, que va obtenir el 2017 una subvenció de la Digital News Initiative de Google. El fundador, Karim Maasen, considera que actualment el biaix polític i comercial en els mitjans és enorme. Segons Maasen, una comunitat de verificadors-usuaris podrien acabar les notícies falses i retornar al periodisme de qualitat fent servir ‘la saviesa de les masses (wisdom of crowds). El funcionament és molt similar al de Viquipèdia, en què uns principis marquen els criteris bàsics de validació.
En aquest sentit, Àlex Hinojo, director de l’Amical Wikimedia i activista pel coneixement lliure i els drets digitals, alça la veu davant d’aquestes afirmacions: “Jo no sóc expert en cadenes de blocs, però gent experta que respecto m’ha assegurat que és bastant fum. A més, no compro el paral·lelisme amb la Viquipèdia perquè al blockchain hi ha una compensació monetària que no existeix en l’enciclopèdia”.
Per la seva part, la periodista científica i d’investigació italiana, Elisabetta Tola argumenta que els grans mitjans de comunicació no entenen bé el funcionament de blockchain i per això no l’apliquen. “Però dubto que permetin que el procés periodístic sigui governat, certificat i/o jutjat per una comunitat de persones. En el cas de la comunitat de Civil, qui m’assegura a mi que sabrà verificar correctament?” es pregunta.
La directora de Blockchain Media apunta algunes experiències pioneres que podrien ser part del nou periodisme. “Steemit paga els continguts que publica (que no han de ser de periodistes) amb la seva criptomoneda en funció de les lectures que tinguin. Flixxo és una plataforma de vídeo que vol convertir-se en el YouTube descentralitzat i paga amb tokens els creadors audiovisuals. O el navegador Brave té un adblocker (o bloquejador de publicitat) que permet a l’usuari decidir quina publicitat vol veure i ser remunerat amb criptomonedes”.
Àlex Hinojo pensa que el problema està en les definicions del que és veritat i mentida. “Quan va començar a caure tant la confiança? El “quart poder” ha perdut la seva autoritat. No entenc la proliferació d’agències de fact checking com si inventessin alguna cosa nova. Si és part de la tasca dels periodistes! S’està posant en joc deixar de votar. A més, si el poder té la capacitat d’esborrar la font original, com faran la verificació els del blockchain?”, afirma.
En aquest sentit, Covadonga Fernández planteja que “si els mitjans o periodistes poguessin perdre o guanyar diners en funció de l’exactitud de la informació publicada, potser tindríem més periodisme de qualitat”. També, Tola conclou que la tecnologia no és la clau per resoldre l’espiral de desinformació en què estem situats. “L’única solució és fer que els periodistes siguem millors investigadors. Desafortunadament, els mitjans italians no tenen ni la capacitat ni la cultura per lluitar contra les notícies falses. Al contrari, lluiten entre ells. A Itàlia, la confiança en els mitjans està caient en picat”, explica.
Per últim, Marc Rocas, membre de la junta de l’associació Blockchain Catalunya, aporta el punt de realitat quan diu que la tecnologia encara no triomfa “per un problema d’escalabilitat, no perquè no sigui possible complir les promeses. Totes les crítiques que rep el blockchain són normals perquè estem en l’inici. El model teòric sembla idoni, encara que falta posar-lo més en pràctica. No està provat que tot sigui fum, però tampoc és present”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari