Internet ha donat a tothom el dret a informar i a desinformar, a publicar i a difondre informació verídica i falsa. Arran de la pandèmia de Covid, Brussel·les va alertar del perill de la sobreinformació sense control (infodèmia), per a la salut i la vida, sobretot per la dificultat de distingir les notícies falses que podien ser part de campanyes de desinformació intencionada.
Avui, per defensar el dret a rebre informació veraç recollit en la Constitució, no hi ha una resposta clara en la normativa legal. “No està regulat perquè hi ha límits constitucionals que no es poden excedir per no topar amb la censura”, exposa l’advocat Marc Gallardo, president de la secció TIC de l’Il·lustre Col·legi d’Advocacia de Barcelona. Tampoc la definició de notícia falsa és “única i unívoca”, puntualitza. “Pot ser-ho qualsevol informació enganyosa, que no s’adeqüi als fets objectius, o que li manquin elements rellevants per poder-se fer una idea exacta del que es tracta, informació que no es correspon amb la veritat. Cal contrastar les fonts per difondre notícies veraces”, afegeix.
Des de l’àmbit legal, costa generar regulació penal al respecte, ja que implica regular sobre principis i drets constitucionals com el dret a la lliure expressió. El que sí que està regulat són els casos en què un contingut publicat afecta altres drets recollits en el Codi Penal. Són les calúmnies, les injúries, el discurs d’odi, les difamacions, o fer públiques determinades dades personals. En aquests casos, es poden prendre mesures legals per via penal o civil.
Ara bé, segons Gallardo, “la demanda no sempre és el més efectiu. “De vegades, el pitjor que pots fer és anar contra l’emissor de la notícia falsa. Demandant, pots aconseguir que s’esbombi més la informació que no hauria d’haver sortit. Encara que es retiri, el mal ja està fet”. “No obstant, –prossegueix– si són fets molt greus, la denúncia penal és la mesura adequada, perquè no pots conformar-te amb l’eliminació d’un contingut fals d’odi o calúmnia i, probablement, el client decidirà anar per la vida penal”.
L’any passat, Alex Jones, fundador del canal ultradretà InfoWars, va ser condemnat a pagar 965 milions de dòlars com a compensació a un grup de famílies que havien perdut algun ésser estimat en el tiroteig a l’escola de primària Sandy Hook el 2012, a més d’indemnitzar també un agent de l’FBI que va participar en el cas. Mesos abans, Jones ja havia estat condemnat, en una demanda paral·lela, a pagar quaranta-cinc milions de dòlars pel mateix cas i, anteriorment, va haver de compensar una altra família.
Jones va estar anys difonent que la tragèdia de l’escola de Sandy Hook –en la qual van morir vint nens i sis cuidadors– era un muntatge que tenia per objectiu que el Govern prohibís que els ciutadans tinguessin armes. Fins i tot defensava que els pares dels nens morts eren actors. Una campanya que, a part d’afectar anímicament els pares –alguns van rebre amenaces dels seguidors de Jones i fins i tot n’hi va haver que es van haver de canviar de residència–, va fer que Jones guanyés molts adeptes i un munt de diners (la seva fortuna es calculava entre 135 i 270 milions de dòlars). La sentència contra Jones es considera la primera contra una notícia falsa. La primera a Espanya va condemnar el passat novembre un guàrdia civil per difondre a les xarxes notícies falses contra els MENA (Menors Estrangers No Acompanyats).
D’altra banda, els 787,5 milions de dòlars que la cadena Fox News ha preferit pagar a l’empresa Dominion Voting Systems per evitar un judici per difamació, no haurien de deixar tampoc indiferents els artesans de les mentides. La informació difosa per la cadena de Rupert Murdoch involucrava els demandants en el suposat frau electoral que va donar la victòria a Joe Biden, amb la consegüent repercussió en la reputació de Dominion.
“És evident que els casos del guàrdia civil i el de la Fox són dissuasius i fan de la demanda una bona eina. En el primer cas, la demanda va de dalt cap a baix –de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) al guàrdia civil–, però quan el problema no va de dalt cap a baix o entre dues entitats molt potents, com en el cas de la Fox, què passa? I si són administracions, organitzacions, partits polítics, associacions, empreses o qualsevol entitat amb poder els qui difonen notícies falses?”, afirma Carlos Baraibar, sotsdirector de La tarda de Catalunya Ràdio i responsable del Fets o Fakes, unitat de verificació de dades de la ràdio pública.
“No tothom –prossegueix– té accés a un advocat i calen diners, temps i ganes de denunciar. És un camí perquè la gent s’ho pensi, que pot tenir repercussió, tot i així, si Trump decideix difondre, qui s’atreveix a anar-hi en contra?”.
“La demanda o denúncia penal l’has de tenir molt ben armada”, reconeix l’advocat Marc Gallardo. A més –afegeix–, “segons on sigui el demandat, encara es complica més. No és igual si és aquí o a Singapur”. Gallardo considera que Hollywood ens han fet molt de mal. “En una demanda has d’acreditar cada detall, els danys orals es valoren de manera molt insuficient, i els patrimonials no és fàcil. Per tant, contenir els danys, suprimir de la manera més ràpida la informació, és el més efectiu, i l’instrument jurídic moltes vegades no és la solució”, assegura.
“El fact-checking és la principal arma contra la desinformació, les mentides, les manipulacions i les notícies falses que té la ciutadania a través del periodisme”, diuen al Fets o Fakes de Catalunya Ràdio. Tal com explica Francesc Canals, periodista que fa dues dècades que estudia i divulga la ciberdelinqüència, “plataformes, com Twitter o Facebook, han creat departaments específics i sistemes algorítmics per poder detectar automàticament notícies falses”.
Canals és creador de Periodistas Reunidos, la primera agència d’Espanya de notícies estatal especialitzada en cibercrim i ciberdelinqüència. Ell parla d’una nova professió: els fact-checkers o fake news hunters, els caçadors de falses notícies, que des d’un mitjà de comunicació o en consultores externes donen servei a persones o empreses a les quals cert contingut difós a les xarxes pot haver danyat la seva reputació.
Repscan és una empresa que s’hi dedica. “Som un grup d’emprenedors amb dotze anys d’experiència en la detecció i eliminació de producte fals. Fa dos anys i mig vam començar a treballar perquè les empreses i particulars, sempre amb base legal, poguessin eliminar contingut, fotografies o text que infringeix les normes de la plataforma o de la llei”, explica Josep Coll, CEO de la companyia. Es tracta d’una empresa catalana, però amb oficines a Miami i a Los Angeles. “Atenem gent de tot el món perquè Internet és tot el món”, assegura.
Amb la seva tecnologia, localitzen el contingut, i aportant la documentació adequada, el fan esborrar. “Actualment, tenim un 90% d’eficàcia amb base legal, has d’acreditar simplement que aquella informació és falsa”, diu Coll.
Els mitjans de comunicació tradicionals, i tots els nous, en el terreny digital, amb les xarxes socials i contingut fet per tothom, són vasos comunicants. I paguen el risc de la interacció. “Informació, oci i experiències personals s’hi barregen. Tot tipus de fonts: governs, empreses de publicitat i mitjans, humoristes, i formats comparteixen espai sense cap filtre, i per als lectors és difícil saber qui parla. D’això se n’aprofiten les entitats més malintencionades, que, viralitzant, tenen una arma molt perillosa”, afirma Alba Tobella, cofundadora de Verificat.cat, la primera plataforma de fact-checking de Catalunya dedicada a confirmar fonts i dades de continguts ja publicats.
“Necessitem que la gent sigui conscient que no tot s’hi val”, afegeix Tobella. “Si un lector creu que ens hem deixat alguna font rellevant, ens comprometem a rectificar-ho”, afegeix. Sovint és contingut publicat en xarxes, però també dades que donen els polítics, o titulars que ningú qüestiona o desmenteix –com el bulo de Pablo Casado amb el català a les escoles–, perquè “s’ha perdut molt la tasca d’edició a dins dels mitjans”, adverteix.
En paral·lel a la tasca de verificació, desenvolupen programes educatius per ajudar a identificar notícies falses. L’educació, precisa Gallardo, és clau en la lluita contra la desinformació. L’Agència de ciberseguretat de Catalunya no té competències pel que fa a notícies falses, si bé des del programa Internet Segura treballa materials de conscienciació i prevenció.
Les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per crear i difondre continguts amb procedència difícil d’identificar són enormes, i no sembla que tinguin límit. Ho veiem amb el ChatGPT i amb els sistemes de suplantació d’identitat amb la imatge, moviment i veu. Canals destaca també l’aparició dels” mitjans de comunicació zombies, que ningú sap molt bé d’on han sortit, amb aparença molt creïble, creats expressament per difondre notícies falses. Es fan servir en la guerra bruta de l’espionatge polític o per divulgar rumors a través de cadenes falses. Quan t’envien una notícia falsa per WhatsApp, si l'URL ve del que, aparentment, sembla un mitjà de comunicació li dones més credibilitat”.
La persecució de les notícies falses traspassa fronteres. “Per als governs és un tema de primer ordre, de seguretat nacional, ja que s’entén que la desinformació pot alterar la democràcia, els equilibris econòmics, polítics i els estats d’ànims”, conclou Canals. Tanmateix, darrerament, els tribunals comencen a obrir una nova via per perseguir-les.
Aquest article es va publicar el juny de 2023 a la revista Capçalera número 193.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari