“Mai una cobertura informativa a casa nostra havia generat tanta polèmica”. Quan una setmana després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) va anunciar en un comunicat que estudiarien el tractament mediàtic dels fets, eren conscients de les repercussions en la professió del que havia passat aquells dies tan tristos.
La notícia més tràgica va succeir, a més, en el pitjor moment. Aquell disset d’agost les redaccions estaven sota mínims, amb bona part del personal de vacances quan, pocs minuts després de les cinc de la tarda, arribaren les primeres notícies del que semblava una acció terrorista a la Rambla. L’agenda mediàtica havia estat esmicolada i començava una cursa informativa frenètica.
El Col·legi de Periodistes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) van reaccionar ràpidament difonent les Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes. El document havia estat elaborat mesos abans per les dues institucions i entre altres aspectes, apunten que els mitjans s’han d’abstenir de difondre imatges de morts si se’ls pot reconèixer o si la cruesa és excessiva.
“Aquestes recomanacions es començaren a treballar arran de l’atemptat de Niça. I vàrem estar en contacte amb el Consell Superior Audiovisual francès que preparava un document similar”, explica Salvador Alsius, vicepresident del CAC. La majoria de professionals consultats asseguren conèixer-ne les recomanacions. “Ha estat un dels documents de referència a l’hora d’abordar els límits del tractament informatiu d’una crisi d’aquesta magnitud”, assegura Marc Colomer, director de l’ACN.
Molts mitjans tenien clares les línies vermelles. “Vam donar instruccions de no penjar vídeos ni fotografies molt explícites i escabroses que ens arribaven”, afirma Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio. Tot i que les presses a vegades poden jugar males passades. “Algunes informacions de La Vanguardia, El Periódico o TV3, per citar-ne alguns, resultaren no ser certes”, recorda Íñigo Sáenz de Ugarte, subdirector d’Eldiario.es.
A l’ACN, es van autoimposar no difondre cap informació que no fos oficial o confirmada, com a mínim, per dues fonts solvents. I a Nació Digital no van publicar imatges ni vídeos de víctimes. La periodista del diari ARA, Mònica Planas, va escriure l’endemà una gran veritat “En situació d’urgència informativa, el zàping porta a la confusió sobre els fets; les dades són contradictòries d’una cadena a l’altra, fins i tot en la descripció dels esdeveniments principals”.
“De cop i volta, es donaren una gran quantitat de missatges a través de xarxes, del WhatsApp, amb mails... A falta d’informació oficial, es va començar a nodrir la societat d’un seguit de missatges, molts falsos, no amb la voluntat de mal informar sinó de voler anar massa ràpid”, explica Jordi Basté, vocal de la Junta del Col·legi. Durant aquelles hores, la tecnologia va generar moltes situacions contradictòries.
Un altre aspecte relacionat amb la tecnologia és l’hàbit del pescaclics dels mitjans digitals. “Un titular pescaclics per a una informació d’un atemptat és banalitzador i un símptoma de feblesa”, afirma el periodista Àlex Gutiérrez. En canvi, el director de Vilaweb, Vicent Partal, creu que “En el cas particular dels mitjans digitals, vaig veure una millora pel que fa a la qualitat i al respecte a les regles, bastant important en comparació amb el que passava fa un any”.
Dins de tot el garbuix d’informacions, sovint contradictòries, el Twitter dels Mossos ràpidament es va convertir en la referència informativa. Tothom el seguia i les lloances cap a la seva feina serien unànimes. Des del primer tuit dels Mossos a les 17.10h, en què s’informava d’un atropellament massiu a les Rambles, l’equip dirigit per la periodista Patricia Plaja va anar publicant tuits en català, castellà i anglès. Les seves piulades, per contra, es barrejaven amb falsedats.
Des del Col·legi de Periodistes, es va parlar amb els Mossos per veure com podien ajudar-los i els van demanar que se’n difonguessin les recomanacions, i així es va fer. Hi havia, en canvi, mitjans que entorpien la tasca policial. “És molt important no donar informació concreta dels dispositius. Així ens ho demanaven els Mossos que estaven ‘sobre el terreny’”, afirma Plaja. En el cas dels controls de carretera el Servei Català de Trànsit no donava informació, tot i així, el Google Maps marcava amb vermell les retencions i els ciutadans que s’hi trobaven en feien fotos i les penjaven a les xarxes.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari