Des del primer número de Capçalera, publicat l’abril del 1989, han passat poc més de trenta-sis anys. En aquestes tres dècades i mitja, els diversos continguts de la revista evidencien la transformació que ha viscut la professió periodística. Els principals canvis són els tecnològics, però també n’hi ha d’altres, com la variació dels hàbits de consum, la pèrdua d’atenció dels receptors, la caiguda de la publicitat o el desprestigi dels periodistes. Per contra, el que es manté immutable, tot i el pas dels anys, és la precarietat de la professió.
La intel·ligència artificial està generant un munt de debats al voltant del seu ús i de les conseqüències que se’n deriven. Al llibre Inteligencia artificial, ética y comunicación (Editorial UOC, 2024), de Patrícia Ventura Pocino, la seva autora reflexiona sobre el paper, imprescindible, dels ciutadans en tot plegat i quin rol té el periodisme en aquest fenomen imparable. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre en què l’autora analitza les falsedats que s’escampen gràcies als algoritmes i les persones que ajuden a viralitzar-les.
Cal parlar el llenguatge planer dels ciutadans, a més d’apostar per la transparència i l’accés als experts. Aquestes són algunes de les conclusions del 1r Congrés Internacional de Comunicació en Salut que a finals d’octubre del 2024 va tenir lloc a Barcelona. En aquest àmbit professional, sovint afectat per la precarietat laboral, es lluita cada dia contra la propagació de falsedats i es necessiten referents clars. Perquè, a diferència d’altres tipus d’informacions, aquestes mentides que es propaguen amb facilitat per les xarxes socials poden condicionar no només l’estat d’ànim de les persones, sinó també la seva salut.
La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial, la realitat augmentada i altres disrupcions tecnològiques arriben al periodisme, però no ho fan ni a la velocitat que es preveia ni amb la universalització que es predicava. Si l’edició de 2018 del GEN Summit va estar plena de sessions en què es vaticinaven tota una sèrie de canvis que la tecnologia provocaria en els mitjans, enguany el centre d’atenció ha estat el periodisme en si mateix i els experts apunten al fet que aquestes innovacions arribaran a les redaccions com el vídeo i el podcast. És a dir, quan es pensin històries en què emprar aquestes eines.
Després d’uns anys d’incertesa, els mitjans de comunicació tradicionals aprofiten la major capacitat de recursos i l’alta quota de mercat per ser l’alternativa confiable davant un entorn de desinformació i notícies falses. A més, les principals capçaleres de cada país atreuen més subscripcions, en un moment en què el percentatge d’usuaris que paguen per informar-se s’ha estancat. Aquestes són les principals conclusions del Digital News Report 2019.
Un any enrere, Capçalera publicava un dossier sobre el GEN Summit 2018, un prestigiós congrés internacional organitzat pel Global Editors Network. El primer article portava com a titular “La tecnologia, primer”. Un any després, molts dels protagonistes d’aquella edició es van donar cita a Atenes per concloure que a la desinformació i a la manca de credibilitat dels mitjans no se la combat (només) amb algoritmes i intel·ligència artificial, sinó amb el que sempre hauria d’haver estat al centre del debat: el contingut de qualitat.
Llengua i cultura marquen i defineixen els espais mediàtics a Bèlgica. Una cosa és Flandes, al nord i on parlen neerlandès, i l’altra Valònia, al sud, on parlen francès. Les audiències de televisions i ràdios i les preferències dels lectors de premsa escrita queden determinades, doncs, per un país construït a partir de dues comunitats que, en realitat, –com reflecteix el consum dels respectius mitjans de comunicació– viuen d’esquena l’una de l’altra.
El periodisme i Teresa Pàmies es van trobar ben aviat, de ben jove, i ja van restar vinculats per sempre. Durant les més de tres dècades d’exili, aquesta professió li va permetre mantenir el vincle amb Catalunya i amb la seva llengua. Autora prolífica tant de llibres com d’articles d’opinió i amb una àmplia experiència en el món radiofònic, la seva vida i obra es reivindiquen enguany amb la celebració de l’Any Teresa Pàmies, coincidint amb el centenari del seu naixement.
Durant la segona meitat del segle passat, a les redaccions era freqüent la figura del capellà periodista qui, llevat d’algunes excepcions, esdevenia responsable de la secció de Religió dels diaris. La creixent desaparició de la informació religiosa als mitjans d’àmbit general, unit al fet que actualment els que s’ocupen del fet religiós siguin periodistes laics especialitzats, ha provocat que aquesta singular tipologia de professional de la informació hagi quasi desaparegut.
Tino Soriano és un dels fotoperiodistes més prestigiosos del nostre país. Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, mentre consolidava una trajectòria professional envejable, prenia notes del que veia, llegia i escoltava sobre la professió. Aquells apunts, amenitzats amb nombroses anècdotes, finalment s’han convertit en Ayúdame a mirar. La biblia del reportaje gráfico (Photo Club), lectura imprescindible per conèixer els fonaments del fotoperiodisme actual. A continuació, reproduïm el primer capítol (Benvingut al club dels patidors) en què Soriano ens introdueix en l’estat actual de la professió.
Segons les estadístiques, hi ha molts més ciutadans que afirmen mirar els documentals d’animals que els que diuen les dades d’audiència. Una cosa semblant ocorre al parlar del clickbait, articles de consum ràpid amb titulars que només busquen captar visites. Per una banda, són articles que la gent no sol compartir a les xarxes però, per l’altra, contribueixen de manera crucial al total de visites dels mitjans digitals. En un context en què la publicitat provinent de Google està en declivi, sembla que aquests milions –sí, milions– de visites necessiten quelcom més perquè el model basat en contingut gratuït sigui rendible.
Després d’anys d’oferir la informació gratuïta al lector, ara tot apunta que cal anar cap a la implantació d’un model de negoci que, en bona part, es basi en la monetització dels continguts. En aquest article –premiat com el millor del segon trimestre del Report.cat, el digital del Col·legi de Periodistes–, es repassen algunes de les principals iniciatives, així com les dificultats que troben els mitjans espanyols a l’hora d’implantar aquest nou model de finançament.
Hemingway deia que el periodisme és la professió més bonica del món sempre que un sabés retirar-se a temps. Però és cert? La SER ha fitxat Josep Cuní amb 67 anys i Soledad Gallego-Díaz és la nova directora d’El País també amb aquesta edat, però, en canvi, molts presentadors de televisió a l’Estat espanyol són força joves, sobretot les dones, mentre que als Estats Units acostumen a ser veterans. I quin impacte tenen per als més grans els canvis tecnològics? La crisi ha enviat molts professionals amb una llarga trajectòria a l’atur, sovint amb l’excusa de manca d’adaptació tecnològica. Uns prejudicis generacionals i de gènere que ens recorden que no sempre es valoren els periodistes per la seva vàlua professional.
El llibre Fake you. Fake news i desinformació (Raig Verd, 2019) és un projecte dirigit per Simona Levi –impulsora de la plataforma d’activisme digital Xnet– que analitza com governs, partits polítics, importants mitjans de comunicació, corporacions i grans fortunes participen de la manipulació informativa, així com de les retallades de la llibertat d’expressió. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes del capítol dedicat a la producció de fake news i a l’ecosistema informatiu que sovint fa possible que hi tinguin recorregut.
És jove però parla com un veterà. Després d’anys de feina, va situar-se al capdavant de programes líders a la televisió i ràdio catalanes i, en pocs mesos, tot es va enfonsar com un castell de cartes. Ricard Ustrell ha començat l’aventura d’un programa diari amb Planta baixa després d’una travessia emocional difícil. En aquesta entrevista, parla de periodisme encara que també de la vida, de la mort i d’altres coses que, en realitat, no són tan importants.
