• Què fem amb la ultradreta?

    Òscar Garcia
    -
    28 maig, 2019

    Els partits d’ultradreta tenen una presència cada cop més significativa als parlaments dels països europeus i, des de fa poc, també a Espanya. Amb una estratègia comunicativa, aquestes formacions utilitzen els mitjans de comunicació com a altaveu de les seves reivindicacions o els critiquen quan no els fan seguidisme. Tenint això en compte, com cal presentar-los davant de l’audiència? Els mitjans es debaten entre la por a la sobreinformació o a perdre l’equanimitat a l’hora de parlar d’ells. El debat està obert.

    Acte de la formació ultradretana Vox a Vistalegre el passat 7 d’octubre de 2018. Foto: Contando Estrelas

    Partits com Alternativa per Alemanya, Front Nacional, Vox i FPÖ comencen a assolir quotes de poder a les institucions dels respectius països. Formacions polítiques xenòfobes i ultranacionalistes estan creixent en una espiral que sembla imparable, alimentant-se de la crisi i del neguit de les classes populars. A Espanya, Vox fixa els temes del debat polític i força el Partit Popular i Ciudadanos a seguir l’estratègia de confrontació, fonamentada en el discurs de l’odi, en canvi, les esquerres aprofiten per denunciar-lo. Però, mentre les formacions polítiques es divideixen entre el seguidisme i la confrontació, quin ha de ser el rol dels mitjans de comunicació davant l’auge de la ultradreta?

    En aquest sentit, Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i professor d’Història Contemporània a la Universitat Ramon Llull, autor de diverses obres sobre l’evolució de la ultradreta, situa el debat en l’equilibri entre la infravaloració i la sobrerepresentació. “Ens trobem davant d’una llarga campanya electoral en què els mitjans han de tenir en compte que estan operant amb sondejos, si bé és molt difícil tenir paràmetres clars en la mesura en què Vox és un actor que marca la competició de dreta. És important tenir clar que no s’han d’infravalorar però tampoc no es pot sobrerepresentar. És molt complex i són decisions que han de prendre les redaccions. No hi ha uns paràmetres, hi ha elements objectius que tenen interès informatiu, més enllà de declaracions puntuals o fer-se ressò de què passa a les xarxes socials. Ara bé, això és una cosa molt etèria i no sóc partidari de donar criteris. És un tema de deontologia periodística i de sentit comú”.

    Silencis perillosos

    Cal establir un cordó sanitari o de silenci per evitar que els missatges dels partits ultradretans arribin a l’audiència? Casals es mostra totalment en contra i ho argumenta amb el cas del grup ultradretà Demòcrates de Suècia. “Era un partit marginal d’origen neofeixista que el 2010 va editar un anunci de trenta segons, islamòfob, i que va passar totalment desapercebut fins que l’emissora de televisió TV4 decideix no emetre’l perquè podria trencar les lleis contra el discurs de l’odi. Què passa quan es prenen aquestes decisions? Tothom va mirar el vídeo i es va fer viral. I, així, Demòcrates de Suècia va entrar en el Parlament i ara és la tercera força, decisiva entre el bloc de dretes i d’esquerres”, explica.

    “Aquest exemple –prossegueix– reflecteix el cost de les estigmatitzacions d’aquestes formacions. Soc partidari de tractar-los com a qualsevol altre partit, informar quan hi ha una informació rellevant per al lector i que afecta la dinàmica política global i fer el mateix que amb els altres partits: assenyalar les contradiccions en els discursos”.

    “Sembla que no hi ha una opció bona –afirmava Juan Luis Sánchez, sotsdirector d’El Diario.es durant un debat amb els lectors publicat el 16 de març. Si et limites a cobrir asèpticament el discurs de l’odi (que no sols l’ofereix Vox) estàs ajudant a difondre’l. Si no els deixes passar ni una, els fas un favor perquè sempre et podran fer servir per consolidar la seva posició contra els atacs de la premsa”.

    Desmuntar mentides

    La filòsofa, periodista i activista alemanya Carolin Emcke va alertar en una conferència al CCCB el 2 d’octubre de 2018, del “desig pornogràfic de provocar per part dels mitjans” que redueix els fets i els matisos, i reprodueix de manera acrítica a les notícies discursos d’odi que afecten persones refugiades o musulmanes.

    El periodista Alberto Prieto també posava el focus en la responsabilitat dels mitjans de comunicació. En l’article d’opinió (“Els culpables”), publicat a Media.cat el 7 de desembre de 2018, destacava que “mitjans, periodistes i opinadors haurien de ser molt més conscients de fins a quin punt hi han contribuït amb les rutines, amb les decisions quant al focus informatiu i amb el tractament que han fet dels conflictes socials dels quals s’intenten nodrir les opcions reaccionàries. Seguir generant culpables, ninots de palla, seguir fent la mateixa cobertura de la qüestió catalana o dels processos migratoris i de les persones migrades –en termes, a vegades, gairebé bèl·lics– no és sinó donar més munició a aquells de qui hem de defensar les institucions democràtiques (...). Qui ha donat veu a elements com Abascal o Ortega-Smith és igual de responsable que aquells que han insertat, pensem que no intencionalment, el seu discurs en el tractament de la informació”.

    La representació del discurs és, per a José Rico, cap de la secció de Política d’El Periódico de Catalunya, un dels grans perills dels mitjans de comunicació davant l’eclosió de les noves formacions extremistes: “Els seus missatges generen una receptivitat molt alta, no necessàriament perquè es comparteixi la ideologia, sinó perquè les barbaritats que hi ha darrere del missatge fan que l’usuari vulgui llegir-lo. Aquest públic porta els mitjans a pensar que interessen els continguts perquè generen visites a la pàgina web i que cal seguir alimentant-los. Crec que els mitjans de comunicació tenim l’obligació de reflexionar i d’arribar a un acord sobre com tractar aquest tipus de partits, a crear un codi deontològic. Ens hem de posar d’acord per fer que, cada cop que hi hagi una mentida, quedi desmuntada en el titular”.

    Qüestionar el discurs

    En aquest sentit, el fotoperiodista Jordi Borràs, especialitzat en l’extrema dreta, defensa el periodisme com a qüestionament del discurs: “Hi ha una tendència en els mitjans de comunicació a repetir d’una manera acrítica o a no qüestionar el discurs dels partits polítics. En el cas de l’extrema dreta, correm el risc de fer d’altaveu de mesures antidemocràtiques i xenòfobes. Aquest és el drama de cobrir partits d’extrema dreta com si fossin socialdemòcrates o liberals. Si algú t’està dient que una bicicleta té les rodes quadrades, la teva obligació com a periodista no és fer de corretja de transmissió d’aquest missatge. És qüestionar-lo. És dir a aquesta persona que si assegura que les rodes de les bicicletes són quadrades, doncs que ho demostri. El periodisme en general no ho està fent. I aquests dies estem veient com Vox és presentat com una oferta política més en la majoria de televisions de l’estat i s’obvia que es tracta d’un partit que vol carregar-se la democràcia amb mètodes electorals, de penetrar en el sistema a través de la democràcia”.

    Durant el passat Congrés de Periodisme Digital, celebrat a Osca els 14 i 15 de març, Antonio Maestre, col·laborador del digital La Marea i de La Sexta, denunciava “l’equivalència fal·laç entre discursos que promouen l’eliminació de drets fonamentals i els que en contraposen. La neutralitat i l’objectivitat no existeixen en el moment en què equipares els discursos. S’està produint un xim-xim ideològic en què es toleren discursos que atempten contra l’altre, com el de Xavier García Albiol, que el 2010 va publicar un tríptic que afirmava que els gitanos romanesos són una plaga que només ha vingut a delinquir”.

    Per a l’escriptora i periodista Cristina Fallarás, que participa com a analista en diverses tertúlies a mitjans de Catalunya i de l’estat, el perill és el tractament que s’està donant a l’extrema dreta: “A Espanya, s’està produint un fet que no té lloc als altres països, que és convertir l’extrema dreta en espectacle, convertir els seus defensors en personatges, i, per tant, blanquejar-los i fer que acabin tenint gràcia. Això és gravíssim. És molt més greu que el silenci”.

    “Si una noia -prossegueix- li dedica un rap a Abascal, surt a totes les televisions, i si una senyora, a més de ser d’extrema dreta, es declara franquista, es converteix en un personatge. S’està generant una popularització que converteix l’extrema dreta en folklòrica i digna d’atenció”.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari

  • Índex del #181