La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial generativa afecta de ple moltes professions. Al llibre "Anatomía de una foto" (PhotoClub Anaya, 2024), Tino Soriano reflexiona, amb multitud d’exemples, sobre com aquesta tecnologia està transformant a marxes forçades el món de la fotografia. Els seus arguments es basen en el coneixement de la professió –té una llarga trajectòria i ha rebut nombrosos premis– i en la gran quantitat de documentació utilitzada. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre, concretament el que intenta respondre si avui dia la paraula fotògraf té sentit en un món de registres artificials.
La intel·ligència artificial està entrant en les redaccions i permet agilitzar molts processos, però també està present en les mentides que corren per la xarxa com si fossin certes. Els periodistes necessiten formar-se per saber detectar-les i no caure en el parany. Per aconseguir-ho, apunten, no només cal formació, sinó començar a disposar de nous perfils a les redaccions. Aquest és un repte més en una professió que viu i afronta els canvis constants produïts per la tecnologia digital.
Alguns experts ens adverteixen que, a mesura que la tecnologia de la intel·ligència artificial generativa sigui més potent, cada cop hi haurà més informacions que ens semblaran autèntiques, però que, en realitat, seran falsedats. Davant d’aquest escenari ben proper, es pot donar una crisi de credibilitat perquè els ciutadans tindran problemes a l’hora de diferenciar les coses autèntiques de les que no ho són? I quan això sigui així, quin paper hi tindrà el periodisme? Es convertirà en el refugi de la credibilitat o no ho sabrà aprofitar?
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
En aquests 100 anys, des de l’arribada de la ràdio a Catalunya, les dones han treballat per assolir espais, presència, credibilitat i prestigi en aquest mitjà de comunicació. Després de les dècades d’invisibilitat que va suposar el franquisme, l’arribada de la democràcia va permetre que a les ones sovintegessin, cada cop més, veus femenines. Però actualment encara, malgrat el segle transcorregut, no s’ha obtingut la igualtat professional amb els homes, que continuen ocupant despatxos i franges matinals i presentant programes amb més pressupost i equip.
Un dels grans reptes de la ràdio actual és fer atractiva la seva presència digital per captar noves audiències, principalment entre els joves, que en bona part han desconnectat de les ones. En aquest sentit, què s’està fent a casa nostra per aconseguir-ho? Quins són els formats i les temàtiques pels quals s’està apostant més en l’àmbit nacional pel que fa al pòdcast? Les experiències de Catalunya Ràdio, RAC+1 i PRISA Audio ajuden a dimensionar l’estat actual del pòdcast i permeten dibuixar com pot evolucionar el fenomen en els anys vinents.
La preferència de consumir ràdio en directe a través de dispositius mòbils creix any rere any i les emissores s'adapten a aquest canvi.
En plena era digital, la narrativa radiofònica ha evolucionat influenciada per la interconnexió i les demandes d’una audiència cada cop més participativa. La ràdio ja no és només so, sinó una amalgama digital que desafia les rutines tradicionals. Així, veiem com les emissores actuals apleguen una sèrie d’elements que l’Observatori de la Ràdio a Catalunya anomena “perímetre digital”. Es tracta de satèl·lits que graviten en la seva òrbita i que el mitjà ha sabut fer-se seus. Entre ells, les xarxes socials, que han permès augmentar la relació amb els oients.
Hi ha molts periodistes que, amenaçats o perseguits pel fet de denunciar les dictadures i la corrupció dels seus governs, es veuen obligats a refugiar-se en altres països.Tal com ha demostrat Reporters Sense Fronteres, és un fenomen global. Alguns d’aquests periodistes són de ràdio. I, tot i haver marxat, malgrat les dificultats, segueixen posant-se davant del micròfon. No ho fan, però, des de mitjans generalistes, sinó a ràdios locals o bé aprofitant les plataformes de pòdcasts. Continuen, doncs, sent la veu dels que han deixat enrere.
La crònica de les ràdios locals acumula gairebé un segle de vida, des dels llunyans anys trenta, quan van néixer les primeres emissores en català emparades pel voluntarisme. Unes característiques que, després del desert que va suposar el franquisme, tenen les ràdios de proximitat que neixen amb l’arribada de la democràcia, quan, a finals dels setanta, Ràdio Arenys i Ràdio Rubí van obrir un camí que han seguit unes dues-centes emissores. Un model particular que, enmig d’un món cada cop més globalitzat, juga amb força l’aposta per la informació local.
El dinamisme de la ràdio a Catalunya es conserva gràcies a arxius sonors, hemeroteca –diaris i revistes– i guions de tota mena. Un llegat que permet reconstruir i reviure aquesta història recent. Les bobines i els enregistraments conservats a la Biblioteca de Catalunya, provinents de setanta anys de Ràdio Barcelona, la inquietud de la societat civil feta palesa a les ones de l’FM que recull l’Arxiu Sonor de la UAB o el dinamisme dels pioners de la ràdio que Ràdio Associació de Catalunya ha recuperat a cop d’hemeroteca ens ofereixen una perspectiva vibrant i única del segle passat a casa nostra.
