• Cap a Estrasburg

    23 juny, 2015
    Al llarg dels anys se’ls ha descrit de moltes maneres: anomalia, imposició, ingerència. Els controvertits blocs electorals, la insistent limitació que pateixen els mitjans durant les cites electorals, apareixen de nou cada cop que s’acosten els comicis.

    ALBERTO GÓMEZ

    La crua realitat indica que es tracta d’una vulneració tan flagrant com desconeguda. Perquè hi ha molts companys als quals els costa fer-se una idea de què vol dir treballar amb un ordre i un minutat preconcebut abans que comencin els actes dels partits. I perquè la immensa majoria d’espectadors, oients i lectors desconeixen encara més els criteris més elementals que són marginats cada vegada que els polítics se la juguen en uns comicis. Una marginació que el 2015, amb cinc comicis electorals a l’estat espanyol, torna a ser tema de debat.

    Quan parlem de blocs estem parlant d’una realitat en la qual dicta una mena d’ escaleta rígida i indiscutible. A cada formació se li dedicarà el temps corresponent als escons obtinguts en les últimes eleccions. S’imposa la proporcionalitat i no la imparcialitat. I cada formació sortirà en l’espai informatiu sempre en el mateix ordre. I què ha fet el Col·legi de Periodistes de Catalunya durant tots aquests anys de derrota del periodisme? No quedar-se de braços plegats. Des del 2008, tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem tenen entre els seus arxius les exigències del Col·legi (juntament amb l’ Associació de la Premsa de Madrid i el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia) per tal que sigui el criteri periodístic i no la política qui decideixi quant de temps i en quin ordre ha d’aparèixer cada partit.

    Campanya a Verkami

    Amb tot, fins ara, cada intent ha estat frenat en sec. En aquests moments, i després d’una reeixida campanya per recaptar diners de cara a sufragar les despeses, el Col·legi està ultimant una demanda per presentar-la al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. La llibertat d’expressió i el dret a la informació queden soterrats cada vegada que comença una campanya electoral i les autoritats judicials europees ho han de saber. I ho han de paralitzar. El 13 d’abril el Col·legi de Periodistes anunciava una acció conjunta entre periodistes i ciutadans, concretament una campanya de micromecenatge a través de Verkami, amb l’objectiu de sufragar els costos de la presentació de l’escrit de demanda i el posterior seguiment. L’objectiu es va assolir gràcies a 161 mecenes que van aportar 6.030 euros.

    El que sabrà el Tribunal de Drets Europeus és que l’estat espanyol és l’excepció que confirma la regla. A França, Alemanya o el Regne Unit, per exemple, no passa. En aquests països, segons van deixar clar Núria Almiron –professora d’Estructura de la Comunicació Social de la Universitat Pompeu Fabra–, Pablo Santcovsky i Maria Capurro –investigadors de l’Institut de la Comunicació de la uab– a l’estudi Els blocs electorals als mitjans públics de l’Estat espanyol: una excepció a Europa (Quaderns del CAC, juny del 2010) hi ha criteris explícits sobre la informació que s’ha de donar durant les campanyes. Però són qualitatius, no quantitatius. Hi ha controls, si bé durant tot l’any, no només durant les campanyes. Es fa una anàlisi sobre quina informació s’ha donat durant una campanya, a posteriori, i no una sèrie d’exigències a priori.

    Paradoxa històrica

    L’origen dels blocs es remunta a 1982, quan el director general de RTVE, José María Calviño, va establir els temps cronometrats per tal de garantir el pluralisme polític a l’única televisió que existia en aquell moment. Eren els temps de majoria absoluta del PSOE i la resta de partits no apareixien quasi mai en campanya. Era posar cara i ulls a unes formacions que sense els blocs quedaven sempre marginades. Paradoxalment, amb el pas del temps i sense voluntat política de posar-hi remei, ha quedat demostrat que una doctrina que va néixer amb caràcter pluralista ha esdevingut un vestit estret del qual és impossible desfer-se.

    El problema, com bé recorden la degana del Col·legi de Periodistes, Neus Bonet, i el responsable del Grup de Treball de Mitjans Públics de l’entitat, Carles Prats, és la falta de voluntat política de solucionar-ho. Bonet explicava durant la presentació del recurs davant d’Estrasburg que “les posicions dels partits s’enroquen a mesura que s’apropen les campanyes”. Prats, per la seva banda, criticava que “de portes enfora, tots estan predisposats a eliminar els blocs, encara que, de portes endins, no n’estan tan decidits”.

    En aquest sentit, un comunicat del Col·legi de Periodistes del 7 de març considerava “extremadament preocupants” les informacions sobre la ponència de la nova Llei Electoral Catalana (LEC), segons les quals es perpetuarien els blocs. En el comunicat es demanava als membres de la ponència que recapacitessin i els recordava que bona part dels partits havien dit, en públic i en privat, que la nova LEC hauria de servir per acabar amb els blocs electorals.

    Excepcions puntuals

    Tot i així, afortunadament, hi ha excepcions dins d’aquest mur. Hi ha una sèrie d’ajuntaments on els partits, cada vegada que hi ha eleccions, comuniquen a la Junta Electoral corresponent que els mitjans públics de la localitat tindran plena llibertat per dirimir què s’ha d’emetre i què no. Com fan la resta de l’any.

    Puig-Reig, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts o Mataró en són alguns exemples on, a instàncies del Col·legi, això s’ha aconseguit. Un altre oasi dins d’aquest desert d’impunitat va aparèixer a les darreres eleccions andaluses, celebrades al març. La Junta Electoral va permetre dos debats a Canal Sur. Un primer amb els candidats de les tres úniques formacions amb representació parlamentària (psoe, pp i iu). I un segon, aquest més plural, on s’afegien Podemos, Ciutadans, UPyD i Partido Andalucista. Aquestes formacions, sense escons en aquell moment, existien. Van poder ser escoltades. I finalment dues d’aquestes van entrar al nou parlament. Un signe de normalitat, sobretot quan es recorda que en un debat del 2011 per fer el cronometratge més estret es va comptar amb dos àrbitres de bàsquet.

    Els periodistes, tan afectats com el públic, porten aquests anys de domini del cronòmetre amb indignació i resignació. Tanmateix, els partits polítics (sobretot aquells que compten amb un major nombre d’escons) són els primers interessats que la anormalitat continuï. Els blocs propicien situacions ridícules com la que recorda Jordi Pons, sotscap de Política de tv3, quan José Montilla va anunciar en plena campanya que no es tornaria a presentar a unes eleccions. Al Telenotícies, seguint l’ordre dictat, es va sentir primer la valoració d’Artur Mas i després l’anunci pròpiament dit de Montilla. “Es treballa sota unes condicions d’excepció impensable en qualsevol altra secció, amb el cronòmetre en mà”, afirma.

    En definitiva, allà on hi ha eleccions democràtiques no hi ha blocs. Ni cronòmetre. Ni ordre imposat. Ni partits vetats. Per tant, és urgent que es resolgui d’una vegada aquest greuge comparatiu. Que els periodistes puguin fer periodisme. I que la informació política comenci i acabi de ser elaborada pensant en el públic, no en els partits polítics. És l’hora.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari