• Convivència difícil

    15 juliol, 2015
    Què ha de prevaler, el dret a la informació o la investigació policial? Els cossos policials treballen per garantir la seguretat a partir de la confidencialitat. Els periodistes, volen garantir el dret a la informació a partir de la divulgació. Com conviuen?

    PATRICIA MONGE

    Els professionals del periodisme de successos topen amb la confidencialitat i la pausa que exigeix la investigació, mentre que la policia ha de donar la versió oficial dels fets sense entrar en detalls que puguin malmetre la investigació o vulnerar el secret de sumari. Per als periodistes, sempre és poca informació i per als investigadors sempre és massa. “Els nostres tempos no són els periodístics, són els processals i els hem de respectar”, afirma Xavier Porcuna, intendent portaveu dels Mossos d’Esquadra. “Estem obligats a entendre’ns. Hi ha periodistes i policies més rígids, hem d’intentar que aquestes postures no prevalguin”, afegeix.

    Per la seva banda, l’intendent i cap de Comunicació de la Guàrdia Urbana a Barcelona, Carles Reyner, reconeix que els mitjans són “la caixa de ressonància per explicar les operacions i per transmetre prevenció”. “Els periodistes no poden perjudicar una investigació, si bé la policia no pot ignorar el dret a la informació”, opina Guillem Sánchez, redactor de Successos de l’Agència Catalana de Notícies. Aquesta relació ha evolucionat: els periodistes més veterans recorden com, temps enrere, només hi havia un responsable de premsa i entraven a la comissaria per preguntar els successos del dia. Les relacions personals tenien un pes més important i era temps d’exclusives. Actualment, l’augment del nombre de mitjans, la necessitat de professionalitzar-se, però també la presa de consciència de la importància estratègica d’aquesta informació, han provocat que els quatre cossos policials que actuen a Catalunya (Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana, Policia Nacional i Guàrdia Civil) tinguin el seu propi gabinet de premsa.

    La font oficial
    Els gabinets són el que anomenem la font oficial. Es tracta d’una font activa, encara que també estructurada: forma part d’un conjunt molt jeràrquic que pot canviar l’estratègia comunicativa. Els gabinets es troben enmig de les dues forces: per una banda, el periodista, que és més anàrquic, necessita la informació més completa possible i habitualment no veu satisfetes les seves necessitats amb la font oficial, i per l’altra, els investigadors, que volen evitar l’alarma social i han de tenir en compte les instruccions processals. “ És molt difícil satisfer les dues parts. El periodista sempre creu que la informació és insuficient i el cos sempre mata el missatger”, reconeixen des del gabinet de premsa dels Mossos d’Esquadra.

    Quan aquesta informació és insuficient, els periodistes s’han de buscar altres fonts: “La via oficial no ho pot satisfer tot, no és la seva funció. El periodista ha d’anar al lloc dels fets i parlar amb els testimonis, és la seva obligació”, comenta la Rebeca Carranco, periodista d’ El País. Des dels gabinets, tanmateix, es demana cautela: “Entenem que els periodistes tenen les seves fonts i si posseeixen una informació que està sota secret de sumari, s’ha de saber conciliar la necessitat d’informar amb la protecció de la investigació”, afirma Francisco Botana, portaveu de la Guàrdia Civil a Catalunya.

    Cada gabinet té les seves peculiaritats: Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana són els cossos amb més gruix de treball per competències a Catalunya i són els que tenen més contacte amb els mitjans. A Catalunya, Mossos d’Esquadra és l’únic cos que té periodistes sense formació policial dins del seu gabinet de comunicació (tres periodistes d’un total de trenta-dos treballadors). La resta de gabinets estan formats per policies que han rebut formació complementària en comunicació i que, a més, poden tenir altres estudis. Aquests gabinets no tenen un protocol establert amb la premsa i, normalment, el límit depèn dels investigadors i del secret de sumari. Només hi ha un document escrit que esmenta, molt resumidament, aquesta relació: el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, la nova edició del qual va ser aprovada el passat mes de febrer. El Codi, només aplicable a Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana.

    Tuits informals
    A través de les xarxes, la policia informa, dóna consells preventius i, en alguns casos, tot i que no és una conducta gaire arrelada a la nostra cultura, demana cooperació ciutadana. El Twitter de la Policia Nacional, per exemple, és el compte policial amb més seguidors del món degut al llenguatge col·loquial i informal que utilitza i que li ha valgut elogis i crítiques (el community manager, per cert, és l’únic periodista del cos). El portaveu de la Policia Nacional a Catalunya, Antonio Navarro, explica que sortir a la palestra de les xarxes socials forma part d’aquest procés d’obertura: “Una policia tancada és una policia obsoleta i els que treballem amb els mitjans hem d’estar convençuts de col·laborar-hi”.

    Un altre actor implicat en aquesta relació són els sindicats policials. El portaveu de la Trisindical (SME, SPC i CAT), David Miquel, explica que els sindicats generen informació pròpia, i que, ocasionalment, quan la informació oficial és insuficient, el periodista pot adreçar-se al sindicat. “Els sindicats però, no sempre tenim dades, no ens correspon donar-les o, senzillament, tampoc les podem donar”, confessa.

    Relació enmig de la crisi
    “El periodista ha de ser valent i alhora també responsable. I la policia, si bé té una part majoritària i heroica, també en té una de minoritària i criticable. En tots els casos, el periodista ha de tenir la valentia, el talent i la insolència d’explicar-ho. El problema és que molts cops falta seguretat laboral per fer-ho”, explica Carlos Quílez, escriptor i veterà periodista de Successos. Tots els periodistes consultats opinen que, per pal·liar la polèmica en moments de fricció, la transparència és la millor medicina. “Han d’entendre que som el mitjà cap a la societat i que és important que expliquin bé les coses, que les vulguin i que les sàpiguen explicar bé”, comenta Anna Punsí, cap de Sucessos i Tribunals de la Cadena Ser a Catalunya.

    A més, cal no oblidar que la globalització i les xarxes socials han provocat que els ciutadans siguin partícips o testimonis de qualsevol succés. “Quan hi ha alguna polèmica s’ha d’aplicar transparència. En un món on tothom veu, grava i comparteix, és difícil tapar coses.”. És l’opinió de l’ Antonio Baquero, reporter de Successos d’ El Periódico). Sovint, quan s’ha de donar una notícia negativa, els cossos policials també volen evitar crear alarma social. Enrique Figueredo, veterà periodista de Successos de La Vanguardia, que confessa haver escoltat d’un conseller que el periodisme de successos “genera inseguretat ciutadana”. “L’experiència –afegeix– em diu que quan deixes de mostrar-te gelós amb la informació que generes, la situació es modula per si sola".

    Amb tot, legalment, com s’emmarca aquesta relació en moments de conflicte? Jordi Bacaria, advocat especialitzat en dret a la informació, reconeix que parlem de l’eterna col·lisió del periodisme, el dret a la informació contra el dret a la intimitat i privacitat. “Els expedients policials estan sotmesos a la protecció de dades, encara que el periodista pot tenir altres fonts”, admet. “Quan la informació és d’interès general i és veraç, és difícil oposar-s’hi”, conclou.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari