Piulades polèmiques

MAR CALPENA

Es pot fer periodisme en 140 caràcters? La pregunta és potser una mica absurda. Fóra millor plantejar-nos quin hauria de ser l’encaix dels periodistes a Twitter. “Nosaltres apliquem el llibre d’estil de la CCMA”, comenta Montse Enrubia, especialista en xarxes socials de l’àrea d’Informatius de TV3. El cas d’Enrubia és paradigmàtic d’una de les possibles aproximacions que han adoptat els mitjans respecte als perfils personals dels seus treballadors a la Xarxa. “La meva tasca no és editar continguts, tanmateix es va considerar que calia algú que fes seguiment d’audiències, donés directrius de format i formés en l’ús de xarxes socials, i aquesta és la meva feina. Les directrius són clares i valen també per a altres àmbits, com tertúlies o intervencions en altres mitjans: no adoptar posicions en debats que comprometin la nostra imparcialitat; no emetre continguts despectius o ofensius; no desacreditar la CCMA i no revelar informació confidencial de l’empresa. En realitat, són bastant de sentit comú”, admet.

Altres empreses, en canvi, han adoptat polítiques més laxes sobre l’ús de Twitter per part dels professionals. “No, no m’editorialitzen”, explica Maiol Roger, periodista d’ El País. Roger, qui diu a les clares que sovint fa un ús de Twitter “irònic però respectuós”, afirma que això no li ha anat en contra en la tasca de cobrir informació política. “De fet, –assegura– “els polítics no solen tenir-hi massa problema, fins i tot els fa gràcia. Ara bé, és el meu compte personal, no el d’ El País. Crec que per a un professional és més perillós difondre informacions poc contrastades, fruit de la immediatesa”. El cap de la secció de Media del diari Ara, Àlex Gutiérrez comenta sobreTwitter. “És una eina individual, en tant que periodistes. Però és del tot lògic que no lesionis la línia editorial del mitjà on treballes. Si no hi sols coincidir, el problema potser no rau a Twitter”.

Usos i perills

El periodisme després de Twitter és el títol del llibre d’ Albert Sáez, director adjunt d’ El Periódico, que va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig el 2014 i en el qual planteja molts d’aquests reptes i canvis, com el del contacte amb les audiències més joves, de les quals afirmava en la presentació del llibre que “consumeixen Facebook i Twitter. No miren la televisió sincrònica, llegeixen només allò que els interessa”. Sáez assenyalava també que el periodisme ha de reprendre el seu espai com “lloc de conversa entre membres d’una comunitat social”.

Mesos enrere, el periodista Arcadi Espada va fer accessible només el seu compte als seguidors que paguessin 20€ anuals per llegir-lo. “Ho interpreto més com una postura estètica, com una declaració d’intencions, que com un intent real de monetitzar la presència a Internet”, comenta Gutiérrez al respecte. Twitter serveix com a porta d’entrada als mitjans i com a aparador personal. “Hi ha molta tendència a l’autobombo –diu sense embuts Roger– i, de vegades, poca pluralitat en allò que es retuiteja, es dóna un cert corporativisme. Tot i això, és innegable que Twitter atrau lectors”.

Un altre problema és com aproximar-se a les fonts a través de la plataforma –tant Gutiérrez com Roger, en el cas d’aquest reportatge, els vam contactar via Twitter–, i molt especialment en els casos de tragèdies, perquè malgrat que es compleixen els codis deontològics, pot ser percebuda per l’opinió pública com una intromissió. O també a la inversa, un pot revelar massa de la seva pròpia intimitat. “Remarquem als nostres professionals” –diu Enrubia– “que tot el que hi ha a Twitter queda a la vista”. De fet, Twitter és també una eina més a l’hora de rescatar declaracions i dades que poden ser polèmiques, si bé la seva bidireccionalitat pot fer que, fins i tot, els retuits o comparticions que fan els periodistes, estiguin connotats. Molts professionals inclouen a la seva biografia una frase que explicita que les repiulades no impliquen aprovar-ne el contingut o desvinculen les opinions de la línia editorial del seu mitjà.

Influència i enfocament

És el nombre de seguidors una mesura de la influència a Twitter? El rànquing que elabora Saül Gordillo des del 2011 enumera els 500 comunicadors –en un sentit no estrictament periodístic– més seguits a Twitter. En la darrera versió, els tres primers llocs de la llista els ocupaven Andreu Buenafuente, Risto Mejide i Anna Simón. Gordillo analitza el rànquing en una de les entrades del seu bloc en la qual comenta que, més enllà dels primers llocs de la llista, on hi ha noms televisius en mitjans nacionals, el rànquing serveix per analitzar com periodistes de mitjans més modestos o de comarques van creant una marca personal. I si els periodistes han de decidir com afrontar la presència pública a la Xarxa, també ho han de fer els mitjans. “Nosaltres creàvem abans comptes específics per a cobertures concretes –comenta Enciso–, però ara preferim no fer-ho, perquè no quedin mortes quan, per exemple, passen unes eleccions...”. Altres organitzacions han abordat la manera oposada de fer-ho. I és que el terreny de joc varia encara tuit a tuit.