• Dues dècades al web

    24 juliol, 2015
    Pioners i acadèmics reflexionen sobre els encerts i els errors dels vint anys de periodisme català a la Xarxa.

    NEREIDA CARRILLO

    L’any 1995, els primers mitjans catalans, seguint l’estela d’ Infopista –actual Vilaweb–, es varen abocar a la world wide web. Ara es compleixen dues dècades des que l’ Avui, El Periódico, La Vanguardia i TV3 es van estrenar al web. Han estat vint anys en què la Xarxa ha passat de ser un tema de notícies per a freaks a formar part indissoluble de la vida de les persones. “No vam ser visionaris, nosaltres jugàvem”, explica Vicent Partal, director de Vilaweb, al seu despatx mentre ensenya la relíquia del paper amb les passes que havia de fer per connectar-se. Ell va començar a experimentar amb la web d' El Temps ja l’any 1993. Poc temps després ho farien d'altres. Els primers webs eren precaris en disseny, s’actualitzaven poc, no espremien les potencialitats de la Xarxa i no sempre eren un reflex de criteris periodístics.

    Convençuts i incompresos

    Els periodistes que es dedicaven al món digital eren pocs i incompresos. Ho rememora el periodista de La Vanguardia, Lluís Foix, al seu bloc, on descriu que eren vistos com gent “a la perifèria del periodisme”. La periodista i professora de la Universitat Pompeu Fabra Sílvia Llombart, que va formar part dels organitzadors del Primer Congrés de la Publicació Electrònica, que es va celebrar el 1998 a la UPC, recorda com els periodistes digitals estaven “molt convençuts que allò era el futur”, però ningú els entenia. El periodisme local tampoc va ser-ne aliè. Llombart, que entre el 2000 i el 2006 va dirigir el desaparegut LaMalla.net, diari digital d’informació local impulsat per la Diputació de Barcelona, explica que en aquell moment van apostar fort per “implicar” l’usuari i innovar. Sobre la situació actual dels mitjans locals a la Xarxa, reconeix que hi ha “molt esforç personal”, si bé retreu a les administracions locals i a la Generalitat el poc suport que reben.

    L’inici al web va ser molt intuïtiu. “Vam començar a les palpentes”, explica Txema Alegre, qui es va fer càrrec de La Vanguardia digital en els primers anys. I, afegeix: “De seguida vam veure que la cosa no era pas ‘ser’ a Internet, sinó ‘ser algú’ a Internet”. La dificultat era majúscula, sobretot perquè bona part de la societat catalana, als anys noranta, encara no estava connectada, ni tampoc els mateixos periodistes. Al llibre Internet a les redaccions, Pere Masip assenyala aquesta paradoxa quan recorda que “mentre els mitjans oferien de manera gratuïta els seus productes als ciutadans, els mateixos professionals que els produïen no tenien pràcticament accés a la plataforma que ho feia possible”.

    El 1996, els periodistes Víctor Clariana i Raquel Ballabriga van fer arribar a la direcció de TV3 una missiva en què sol·licitaven que l’equip d’informatius tingués almenys “un ordinador Pentium multimèdia, amb lector de cd-Rom i targeta d'entrada i sortida de vídeo, acompanyat d’un mòdem amb connexió XDSI i accés a Internet”. Internet es va anar implantant progressivament a les redaccions, encara que el procés d’acceptació va ser més lent. “Internet ha estat el germà petit durant molt de temps”, valora Llombart.

    Revolució 2.0

    Després dels primers experiments, poc a poc els webs es van anar sofisticant, les millores tècniques van popularitzar el vídeo, els mitjans van invertir més i la Xarxa va viure una època d’eufòria que es va veure truncada amb l’esclat de la bombolla de les puntcom. Els mitjans de comunicació van començar a aprofitar tots aquells trets diferencials d’Internet: l’hipertext, el multimèdia i la interactivitat, que es potenciarà amb les eines del web 2.0: els blocs, els comentaris a les notícies, els xats, els fòrums i les enquestes i, més endavant, les xarxes socials i els dispositius mòbils.

    El catedràtic de periodisme de la Universitat Ramon Llull, Josep Lluís Micó, es mostra crític tant amb la participació com amb l’evolució de les narratives. Sobre la interactivitat, assegura: “El discurs és molt grandiloqüent, però la realitat és bastant més pobra”. Pel que fa a les noves narratives, reconeix iniciatives innovadores, si bé poca aposta general: “Potser l’ snow fall –reportatge multimèdia pioner fet el 2012 pel New York Times– segueix sent una promesa perquè no hi ha a les universitats catalanes professors suficientment preparats per formar els estudiants que haurien de fer els snowfalls catalans”.

    Els anys del web 2.0 són també els de l’emergència d’un fenomen que alguns anomenen periodisme ciutadà i que altres prefereixen descriure com contingut generat per usuaris. Els atacs de l’11-S del 2001, el tsunami d’Indonèsia del 2004 i, més endavant, la primavera àrab han animat els ciutadans a informar des de les seves comunitats. “Una cosa és informar i una altra fer periodisme”, remarca Llombart, qui considera absurd el debat sobre si els blocaires o ciutadans poden ser competència dels professionals. Aquests van ser també els anys d’expansió a Internet de la televisió pública catalana, que el 2001 crea la CCRTV Interactiva, extinta 10 anys després. El 2004, s’estrena TV3 a la carta que, en una dècada, supera els 163.000 vídeos. “No existia ni YouTube, que va néixer al cap d’un any”, explica Ferran Clavell, responsable d’Innovació i Future Media a Mitjans digitals de la CCMA. Clavell destaca el paper pioner de TV3 a Internet respecte a altres televisions. “Els usuaris s’han acostumat a tota una interactivitat. No els pots dir que la televisió és seure i mirar”, afirma Clavell.

    Negoci petit, grans estructures

    Els anys 2000, van ser també el de les provatures en el model de negoci. Del 2002 al 2005, El País experimenta amb una versió de pagament que li fa perdre el lideratge davant El Mundo. “Va ser un gran error donar en obert el diari –reconeix Partal amb la perspectiva de dues dècades. Amb tot, era la manera fàcil de col·locar-se ràpid i impedir que aparegueren altres mitjans”. Llegir les notícies digitals avui, però, continua sent de franc, malgrat fórmules com els murs de pagament, els continguts premium o micropagaments per l’hemeroteca o l’opinió. Micó i Partal coincideixen que els números vermells afecten més els mitjans generalistes que els exclusivament digitals. “Internet no pot pagar l’estructura d’un diari tradicional”, afirma Partal.

    La segona meitat dels 2000 i els primers anys de la nova dècada, van venir marcats per l’impacte de les xarxes socials i els dispositius mòbils. Llombart afirma que els mitjans han comès errors com ara enviar piulades automatitzades. “De sobte, l’usuari era a Twitter i a Facebook, i els mitjans es van haver de ficar sense saber com ho havien de fer”, comenta aquesta docent. Micó augura que els pròxims anys els mitjans digitals catalans sabran adaptar-se millor als dispositius mòbils. Per al futur, aquest catedràtic també pronostica que els mitjans de comunicació catalans “perdran especificitats” i vaticina redaccions petites amb una “gran constel·lació de freelance i més feina precària”. Malgrat aquesta reducció d’estructures, Partal advoca perquè es mantinguin les redaccions enteses com a espai de debat i veu en l’horitzó que els mitjans s’especialitzin en “nínxols”.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari