• Crònica del fals autònom

    Carme Escales
    -
    23 març, 2022

    El nombre de falsos autònoms ha crescut a Catalunya durant la pandèmia en quasi tres mil persones, apunta la UGT. I ja ho havia fet durant la crisi econòmica, quan es van duplicar el nombre de professionals de la informació treballant per compte propi. En aquest context, la figura del fals autònom és una pràctica comuna en diverses professions, la nostra inclosa. Però, a poc a poc, la jurisprudència està desvetllant una realitat subjacent en el mercat laboral de periodistes i fotògrafs, i ha evidenciat una precarietat que escanya el dret a la informació.

    La professió periodística, que històricament ha patit una forta precarietat, ara veu com també creix el nombre de falsos autònoms. Foto: EyeEm / Alamy

    “El fals autònom és una figura de lluita clàssica en l’ofici periodístic”, afirma Júlia Senra, advocada i professora associada de la UAB, que reconeix que la vocació ha passat massa sovint per sobre dels drets laborals. Sense cap regulació, el sistema de treball autònom d’un periodista o d’un fotògraf que cobra un tant per peça i que es paga la seguretat social, però que adapta la feina a la línia i les directrius d’un mitjà, pot estar en aquella “escala de grisos que sempre hi ha en el dret laboral”. “Un freelance tria autònomament la feina que ha de fer, i té capacitat per negociar-ne el preu. Fora d’això, no és un freelance”, exposa Paco Pérez, advocat del Col·lectiu Ronda. “Molts mitjans substitueixen plantilla laboral amb antiguitat i sous més dignes per col·laboradors des de casa seva amb retribucions enormement inferiors, sense vacances ni seguretat social”, afegeix. Pràctiques com aquesta accentuen la precarització i propicien, com afirma l’especialista en dret laboral, “amb excepcions digníssimes, un model periodístic que fa involucionar la professió”.

    Des del Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), el president, Francesc Ràfols, cita la figura del pigiste, a França, el freelance que cobra per cada feina i a qui l’empresa a qui factura li cobreix la seguretat social en proporció al seu treball, com a exemple de model regulat per un estatut professional de periodistes que garanteix uns drets bàsics que aquí no hi ha.

    Problema endèmic

    A Espanya la situació és molt diferent. I està empitjorant. Al gener, la UGT ja va denunciar que a Catalunya, per causa de la pandèmia, les dades de l’Enquesta de Població Activa mostren un creixement dels falsos autònoms. El sindicat ho xifra en 2.885 persones. Darrerament, però, també ha estat notícia que el Tribunal Suprem ha avalat que els riders tant de Glovo com de Deliveroo són falsos autònoms. Ara bé, què passa amb els periodistes? ATA, l’organització d’autònoms, ha admès alguna vegada que xifrar la magnitud dels falsos autònoms a Espanya és difícil per culpa de la manca d’estadístiques. Es parla de 100.000 persones, tot i que altres sindicats doblen la xifra. Si bé els sectors del repartiment de menjar a domicili i els transports són sovint assenyalats per tenir molts falsos autònoms, els mitjans de comunicació no fan curt. Durant la crisi del 2008, es va doblar el nombre de periodistes autònoms, i els sindicats es temen que a molts les empreses els obliguessin a donar-se d’alta com a autònoms.

    Al novembre del 2012, Mèdia.cat publicava un article (“Els acomiadaments invisibles”) en què denunciava unes víctimes més propícies de la crisi. “Són els col·laboradors externs, freelance, falsos autònoms, temporals que han anat encadenant contractes durant anys i panys… són els acomiadats invisibles de la crisi dels mitjans”, alertaven.

    “Ser autònom hauria de ser una manera d’exercir la professió en facetes diferents, amb més especialització, més flexibilitat i més versatilitat. Tot i així, molts dels problemes dels periodistes autònoms són causats per la situació endèmica de desprotecció del col·lectiu en aquest país”, explica Assumpció Maresma, editora de VilaWeb.

    També, Josep Ritort, secretari general de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) considera “vital” la tasca dels col·laboradors externs. “El periodisme no pot existir sense ells”, admet. “Són especialistes en una temàtica determinada que aporten pluralitat d’opinions, no només en l’àmbit polític, sinó també en el social i el cultural i que, generalment, ja tenen una ocupació principal, a la universitat, per exemple. No seria assumible contractar-los, almenys per a un 90% dels nostres associats, que tenen una o dues persones en plantilla i la resta són col·laboradors externs que contribueixen a enriquir el mitjà”. Una altra cosa –precisa–, “són els col·laboradors que fan el que fa algú de plantilla, aleshores estem d’acord que s’ha de regularitzar”.

    Interposar demanda

    Tal com expliquen des del despatx d’advocats Gay-Rosell&Solano, assessors laborals del Col·legi de Periodistes, “potser s’ha abusat dels autònoms, però ha estat, també tradicionalment, una relació interessada per les dues parts. Quan es planteja l’acció legal o demanda, s’acostuma a portar ja un temps molt perllongat sota aquesta figura, i és quan encaixa al treballador, perquè el reconeixement de la relació laboral, per part d’un jutge, pot anar acompanyada de l’acomiadament”. En qualsevol cas –afegeixen– “davant de qualsevol inquietud, cal fer la fotografia, estudiar cada cas”.

    “És un món molt petit, en el qual el col·laborador pot pensar: jo em deixo torturar, perquè aconseguiré més estabilitat i em faran un contracte”, apunta Senra. “Però –prossegueix– quan passen vint anys i s’atansa a la jubilació, es tracta de veure què ha passat i com ha estat la relació amb el mitjà”. “Normalment, és quan es perd la feina que es demanda”, precisa Ràfols. “I, tot i això, –diu– encara es denuncia poc”. També troba que “el Servei d’Inspecció de Treball hauria d’intervenir de manera més concreta per evitar fraus de llei continuats. De, fet, ens ha demanat desvetllar casos de falsos autònoms, si bé això no es pot fer sense el permís del treballador”.

    Batalles judicials

    Tot i això, les notícies al voltant de falsos autònoms als mitjans és, en els darrers anys, una pluja fina però constant. El desembre del 2019, Canal Sur va ser condemnada per contractar falsos autònoms com a corresponsals, alguns des de feia setze anys. Al setembre del 2020, una Inspecció de Treball va determinar que EiTB tenia falsos autònoms i el juny d’enguany, el Suprem va confirmar una sentència contra Unidad Editorial que establia que quatre fotògrafs col·laboradors eren falsos autònoms.

    De jurisprudència ja n’hi ha, en canvi, la sentència no és un procediment senzill. De vegades són els mateixos treballadors els que opten per continuar treballant tot i sabent que arribaran a la jubilació sense cap indemnització en el final d’etapa amb una empresa, i havent cotitzat el mínim d’autònoms. D’aquesta manera, “la situació de falsos autònoms està generant una gran borsa de pobres”, alerta Jordi Masvidal, director i soci fundador d’Afisec Serveis Empresarials SL, assessors fiscals del Col·legi de Periodistes. En aquest sentit, cal recordar que els col·legiats que tinguin alguna consulta sobre la seva situació laboral poden fer-ho al correu assessorament@periodistes.cat.

    Sempre hi ha un motiu personal per no demandar. “Això depèn de la situació econòmica de cadascú. A mi m’agradava molt la feina que feia, em sentia formar part d’una empresa. El que pogués fer per a altres era residual”, exposa un càmera de televisió que prefereix mantenir l’anonimat. Va prestar els serveis una desena d’anys en una televisió pública com a autònom i uns altres més com a Societat Limitada Unipersonal (SLU). Treballava a les ordres de la televisió, tot i que amb càmera i cotxe propis. Assumia tot sol la càrrega dels préstecs al banc per ajuts ICO que havia hagut de demanar. “Sabia que si denunciava la meva situació com a fals autònom, ja no em donarien més feina i passaria mesos sense facturar. I els bancs se m’haguessin menjat”, exposa.

    “Però es van crear els concursos per zones informatives en els quals feien contracte de serveis que podien rescindir amb anticipació, com va ser el meu cas. No em va quedar altre remei que demandar”, explica. Mentre consumia els estalvis, van passar els vuit o nou mesos d’espera de la sentència en què practicava una “economia familiar de guerra”. El 2014, un jutge va dictaminar que era un comiat improcedent i va condemnar la televisió a indemnitzar-lo, cosa que implicava el reconeixement de la relació laboral amb el demandant que passava a adquirir, així, el dret a percebre en la jubilació la paga corresponent a les cotitzacions de la seguretat social que la sentència judicial obligava a saldar a l’empresa. Són victòries judicials que també arrosseguen dolor. “Jo havia ficat a la feina tantes hores al dia com calia. Dormia amb el telèfon al costat. I, de sobte, l’empresa passa de tractar-te com un més al menyspreu total”, recorda.

    Com una deixalla

    El periodista Nacho Para també sap què significa això. Ell tampoc no volia demandar. Havia començat a treballar al Periódico de Catalunya el 1988. Ho feia a la redacció del diari, amb un ordinador de la casa, això sí, cobrant un tant cada peça que feia. Va tenir contractes intermitents, va ser corresponsal a Sevilla i, amb contracte mercantil, va treballar des de Madrid. I després a Barcelona va ser cap de secció, amb contracte. Mentrestant, altres col·laboradors anaven entrant en plantilla. “A mi, de sobte, m’ofereixen un contracte per la meitat del que percebia i en què s’establia una xifra màxima d’indemnització per al dia que decidissin acomiadar-me”, recorda. Interposada la demanda, va pactar amb l’empresa una indemnització el dia de judici. “De cop i volta, allà et trobes aquells que t’havien exigit més del necessari i tu ho havies fet amb tota la passió del món, i et diuen que l’empresa et considera un traïdor. Va ser molt dur. T’adones que mentre et necessiten, tothom fa pinya, en canvi, quan van mal dades, la pinya desapareix i et tracten com una deixalla, ja no els serveixes. És clar que cadascú salva la cadira pròpia. I no és que em penedeixi de tota la feina que vaig fer, en absolut, però després de fer-te sentir que et consideren un xaval que passava per allà i ens entregava els seus articles... no hi ha dret que això arribi a passar”, lamenta Para.

    Un altre cas és el del fotògraf Santi Cogolludo, que espera el judici l’any vinent. Creuant dades entre Hisenda i la Seguretat Social, es va descobrir la situació de fals autònom, ja que va trobar a faltar cotitzacions d’autònoms i el 100% de la facturació al El Mundo. Després de viure la fredor dels comiats que aprimen i tanquen redaccions, ho té clar. “S’ha acabat el compromís dels empresaris amb la informació”, admet.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari