• Xavier Aldekoa: "He après a no jutjar la tristor dels altres"

    Jordi Rovira
    -
    23 març, 2022

    De petit, abans d’anar a dormir, gaudia amb un conte que passava a l’Àfrica i anys després, de gran, és corresponsal de La Vanguardia en aquest continent, des d’on explica als lectors les històries que hi troba. Xavier Aldekoa aposta per la proximitat, pels matisos, per treballar sense presses i fer-ho de la manera més honesta possible. És la seva manera d’entendre el periodisme i d’explicar el que passa en un territori immens que Occident sovint redueix a una etiqueta carregada de prejudicis.

    Entrevista a Xavier Aldekoa, periodista. Autor: Sergi Reboredo

    Comencem anant al 1878, quan Jules Verne escriu "Un capità de quinze anys", un llibre important en la teva infantesa.

    En realitat, no sabia que era un llibre. El meu pare, gran lector, ens explicava a mi i als meus germans trossos de contes quan anàvem a dormir. "El Lazarillo de Tormes" o "Don Quixot de la Manxa" els vaig conèixer per aquells contes del pare. I "Un capità de quinze anys", també. I hi ha un moment que el capità creu anar a Amèrica, però arriba a l’Àfrica. I el meu pare ens col·locava enmig d’aquelles històries. De cop jo anava amb un matxet trencant lianes. I això em va captivar. "Un capità de quinze anys" –llibre que encara tinc– em feia venir ganes d’anar a aquell lloc on, de sobte, veies una girafa o un elefant. Era com un joc màgic, però que existia de veritat. I em vaig quedar amb això. M’atreia qualsevol cosa que fes referència a l’Àfrica. Quan un dia ho vaig explicar, el meu pare no s’ho esperava perquè ni es recordava d’allò. 

    Jules Verne no va utilitzar mai cap pseudònim. En canvi, tu et dius Javier Morales Medina. Per què Xavier Aldekoa?

    Perquè m’estimo molt la meva àvia materna, originària del País Basc, que té vuitanta-set anys i viu aquí. Sempre he tingut una molt bona relació amb ella. De jove ja li explicava que volia escriure i ser periodista. I just la setmana abans de començar a treballar a La Vanguardia com a becari, es va quedar cega, amb només un 15-20% de visibilitat. Necessitava una lupa per llegir i jo estava molt impactat. I llavors en Llàtzer Moix, el cap de Cultura, em va preguntar: “Com vols firmar?”. I vaig pensar que l’àvia amb la lupa podria llegir el cognom de la signatura i hi vaig posar el seu. Va ser com una mena d’homenatge.

    Ryszard Kapuscinski va dir que l’“Àfrica no existeix”, en el sentit que són cinquanta-cinc països i més de mil milions d’habitants. Tu, en canvi, dius que l’“Àfrica no existeix, però que els africans sí que existeixen”. 

    És un intent de posar al centre les persones. Perquè ser corresponsal a l’Àfrica és mentida. No pots ser corresponsal en un continent tan gran, tan enorme, no només en la diversitat de països i persones, sinó també geogràficament. Llavors, la manera més honesta que conec és anar als llocs i trobar petites històries que serveixin per explicar situacions complexes. Ara bé, sempre posant les persones al centre. Com la Giovana, una nena de dotze anys de Cap Verd, que gràcies a l’arribada de l’energia solar al seu poble ja té electricitat, pot escoltar la ràdio i vol ser cantant. Ja no té el futur establert de voler ser una mestressa de casa. La seva és una petita història, una porta oberta per explicar l’impacte de les energies renovables en el continent africà.

    A vegades, sembla que parlar de l’Àfrica significa parlar de guerres i de fam, si bé tu has fet articles fins i tot parlant de poetes africans que demostren que l’Àfrica és molt més que un prejudici d’Occident. És una de les meves obsessions: intentar explicar el continent d’una manera equiibrada, honesta, justa. Hi ha informacions que ja em venen rodades. De guerres, fam i epidèmies segurament en parlaré. Amb tot, intento fer un esforç per explicar que a Somàlia, per exemple, la poesia és un fet central entre la gent. O sobre unes pintures rupestres –de les més interessants del continent– que es van descobrir fa uns anys a Somalilàndia del nord. I a Kènia vaig veure que tothom utilitzava el mòbil per comprar, quan nosaltres encara no ho fem. Fins i tot compren els tomàquets al mercat amb el mòbil.

    Això trenca la imatge preestablerta que sovint tenim de l’Àfrica. La imatge de pena i tristor sobre l’Àfrica tampoc no és innocent. És una reducció a una etiqueta que ens serveix per definir-la fàcilment. Un continent que és una etiqueta. El continent perdut. El continent endarrerit. El continent sense esperança. En canvi, si li dediques temps t’adones que és molt més complex. Les presses a l’hora de treballar beneficien el periodista, però no els protagonistes de les històries. Dedicar més temps a una història, implica que flueixin la complexitat, la dignitat, els matisos. Cal donar al protagonista més temps per parlar, per explicar-se. Sinó només pot fer titulars. I aquesta dinàmica perversa de quedar-nos amb una etiqueta és el que fem amb el continent africà.

    Tornant a Kapuscinski, ell deia que no havia fet mai una entrevista, que parlava amb la gent. 

    Jo mai gravo les converses. A mi em preocupa molt –i li dedico molt d’esforç– que tot vagi a favor de l’entrevistat, que se senti còmode. Em refereixo a la gravadora però també al traductor. Per exemple, no pot anar a fer un reportatge sobre dones violades i que el traductor sigui un veí de l’entrevistada. O que sigui un home i ella se senti incòmoda. O que s’hagi d’expressar en francès si resulta que el seu idioma matern és un altre. 

    Parlem molt de la imatge que tenim nosaltres de l’Àfrica, ara bé i la que ells tenen sobre l’opulència d’Occident creada pels mitjans de comunicació? És també una imatge distorsionada.

    En aquesta resposta hi ha moltes respostes possibles. Tots els éssers humans quan somiem ho fem amb la possibilitat d’èxit. Nois que volen venir aquí i guanyar diners. Però també trobo nois que, a efectes pràctics, han triomfat. Al final l’èxit molts cops acaba sent la consideració que el teu context té de tu. I el noi africà que viu aquí ven ferralla o treballant dur per un sou baix, si pot enviar diners a la seva família i amb aquests diners el seu germà pot estudiar i la seva mare es pot comprar roba nova, i els veïns ho veuen, llavors el noi és un triomfador. És cert que molts viuen situacions que no són tan bones com somiaven. Hi ha qui té unes expectatives que no es compleixen i després se’n penedeix, si bé també et trobes molta gent que està bé aquí. El que passa és que això és una trampa. 

    Per què?

    Perquè aquest èxit tan fràgil no té final. Molts d’ells venen a treballar, a crear un coixí econòmic i després tornar al seu país i, en canvi, no poden deixar-ho. Perquè aquest sentiment de triomf dels nois només existeix si segueixen enviant diners. Si tornen, deixen de ser uns triomfadors. I això és molt dur i els angoixa.

    Després de tot el que has viscut a l’Àfrica, aquí relativitzes moltes coses?

    Tots aquests anys a l’Àfrica he après a no jutjar massa la tristor dels altres. Són dos mons diferents i els problemes també són diferents. El 2011, a la frontera de Somàlia vaig conèixer una dona que acabava de perdre el seu fill. Arribaven persones, fugint de la sequera, amb els bebès morts als braços. Això és una brutalitat. Però no és just que un cop aquí, si un amic m’explica que ell o els seus pares han perdut la feina... això no sigui també un problema. No és tan important la comparació com valorar el que tens i relativitzar els problemes buits, els problemes que no ho són. Si l’empatia és un esforç diari, això també ho és. Amb les meves filles és un esforç diari explicar-los-hi, per exemple, que han de valorar les joguines. Quan torno de l’Àfrica una de les coses que aquí més em costa són els aniversaris i els Reis Mags. És molt difícil no omplir-los de joguines. Que no valorin tot el que tenen és el que més em costa.

    El 2016, escrivies en el teu blog: “No treballo de manera meticulosa. No n’he sabut. Acostumo a decidir per la nit a quina hora començaré l’endemà”. Això és molt africà, no? De viure el dia a dia.

    No és només el fet de treballar. La meva manera de viure té molt a veure amb la improvisació. Fins i tot té un punt malaltís o exagerat. Recordo haver agafat el cotxe a Sud-àfrica i, un cop a la cantonada, decidir si anar a la dreta o l’esquerra. Quan surto a córrer mai sé cap a on aniré.

    I aquesta manera de fer m’ha servit molt a la feina perquè m’ha permès dir “a veure què hi trobo”. A mi m’agrada, és una manera de sentir-me viu. 

    A part dels teus articles en premsa, també tens la productora Muzungu. Què t’aporta l’audiovisual? 

    Cal matisar que vaig entrar en l’audiovisual fa uns deu anys per la porta del darrere. Els meus amics Rodri i Barry, als quals vaig conèixer a Kènia, em van ensenyar a gravar, etc. Jo entenia l’audiovisual com una eina per viatjar per l’Àfrica, perquè les televisions paguen molt millor. Vaig viatjar a tot arreu treballant per a televisions de Llatinoamèrica. Al principi, era una eina que em permetia arribar a certes històries, però a poc a poc he començat a fer les paus amb l’audiovisual i a veure que té un llenguatge propi, que pots explicar coses diferents. Tot i això, encara no és el meu mitjà. Jo soc una persona de muntanya i el mar no és el meu medi natural. Doncs l’audiovisual seria el meu mar. Està molt bé, és molt bonic, però no sé si mai el sentiré com a meu. 

    Ets un dels fundadors de 5W. Un dels responsables de Jot Down explicava en una entrevista que els advertien que la gent no llegia textos llargs, però ells, que no eren periodistes, van fer el que volien i van acabar triomfant. No hem de fer cas al tòpic que la gent no llegeix?

    És que si vols fer alguna cosa que funcioni per a un màxim de gent possible, potser només hauríem d’escriure de futbol. Jo crec que el periodisme no és això, sinó que també és obrir una finestra al món perquè hi hagi el màxim de gent possible que miri cap a un costat. I a 5W intentem fer un periodisme internacional, realitzat des del terreny –que tingui pols a les botes– i d’aquesta manera explicar al lector que alguns cops cal fer un reportatge durant un mes perquè ell se’l pugui llegir en el que dura un cafè. 

    A l’Àfrica, a part de la Covid, hi ha un altre virus com és el gihadisme. Però ens el mirem amb certa distància fins que les bombes exploten a Occident... Quan hi van haver els atemptats de Charlie Hebdo a París, jo era en una zona de Nigèria on els gihadistes de Boko Haram havien atacat unes viles durant cinc dies. Es calculava que havien assassinat unes dues mil persones, que sis mil havien fugit d’allà i que hi havia un nombre indeterminat que no se’n sabia res. Però en les manifestacions a nivell mundial contra el gihadisme pels fets de Charlie Hebdo no es va fer cap menció a aquelles matances. La sensació que parlem de mons diferents, també és això. Estem deixant créixer el gihadisme a l’Àfrica, on fa quinze anys era un fet residual, i actualment s’està expandint com un càncer.

    A l’abril, van assassinar en David Beriáin i en Roberto Fraile a Burkina Faso. Això et fa replantejar la feina? O ja ets conscient del que hi ha?

    Jo coneixia en David, amb qui em va portava bé. I el que va passar et fa pensar, però des de sempre he tingut molta cura de la meva seguretat. Soc el primer interessat a tornar a casa. I veus l’impacte que aquelles morts provoquen perquè t’adones d’un cert neguit al teu voltant. Amb tot, són professions que necessiten assumir certs riscs, com passa amb un bomber o un militar. 

    El 7 de març de 2019, vas fer una piulada sobre el teu tercer llibre, Indestructibles, en què deies: Estic (soc) feliç. L’Àfrica i el periodisme són la teva fórmula de la felicitat? 

    Hi ha més coses, però sí, quan m’estic a l’Àfrica soc molt feliç. I ho noto molt. Cada vegada m’agrada menys marxar dels llocs. Jo a casa, amb la família, estic molt bé i no tinc ganes de marxar. En canvi, quan soc allà, m’ho passo tan bé, aprenc tantes coses i em sento tan viu que llavors tampoc vull marxar, tot i tenir unes ganes terribles de veure les meves filles. Aquesta sensació de fer-te sentir viu cada dia és un privilegi que fins i tot costa de descriure. M’agrada moltíssim el que faig, i això suposo que es defineix bastant com la felicitat. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari