Quan els periodistes van ser els propietaris del seu diari

XAVIER MARTÍ I YLLA

El descans dominical a la premsa es va aconseguir el gener de 1920. Una Reial Ordre establia la prohibició de publicar, vendre diaris i difondre informació per ràdio des del migdia del diumenge fins a les set de la tarda del dilluns. Sense que hi tingués res a veure, el juliol de l’any següent es produïa l’aixecament de les cabiles al Marroc, en contra de la presència de tropes espanyoles. Davant la manca d’informació durant el cap de setmana, es desfermaren els rumors. Així les coses, el 21 de setembre d’aquell mateix 1921 una altra Reial Ordre servia per crear una Hoja Oficial. Era el precedent d’un diari.

Aquest full “no se pondrà a la venta y se enviará gratis por los gobernadores civiles a los casinos, bares y establecimientos públicos análogos para que en ellos se fije en sitio visible, a cuyo efecto sólo irá impresa por una cara”. Es mantindria aquest format fins al desembre de 1925, quan un fet luctuós va precipitar els esdeveniments: el diumenge 13 moria Antonio Maura, president del consell de ministres cinc vegades. Doncs bé, els espanyols no van assabentar-se’n fins que ja estava enterrat.

Va ser així (i perquè la guerra era favorable a la dictadura) com Miguel Primo de Rivera va promulgar una altra Reial Ordre perquè “se amplíe lo suficiente la información de la ‘Hoja Oficial’ de los lunes”. Era el gener de 1926 i, aleshores sí, naixia un periòdic que es coneixeria com a Hoja del Lunes i que servia a les necessitats de la dictadura primoriverista. Quan el consell de ministres va donar l’ordre que sortissin aquests fulls a les capitals de província va establir que els editessin l’associació de periodistes de cada lloc i que els beneficis es destinessin a “beneficència local”.

Tanmateix, en aquells moments Barcelona en tenia quatre i cap se’n va voler fer càrrec amb l’argument que l’edició comportaria pèrdues que no podrien suportar. Fou així com la impremta de la Casa de la Caritat, que des de 1913 editava el Butlletí Oficial de la Província, va assumir-ne l’edició. El primer setmanari amb el títol Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona sortia el 4 de gener de 1926 amb quatre pàgines.

Temps foscos

Les vicissituds del setmanari van anar estretament lligades a les de la Casa de la Caritat i a la Diputació Provincial quan aquesta es feu càrrec d’aquella institució benèfica. I els periodistes en rebien les conseqüències. Així, la redacció va patir un procés de depuració després del 6 d’octubre de 1934. El primer director, Rafael Delclós, –que havia ocupat el càrrec fins a la proclamació de la República, quan va ser destituït– en va prendre les regnes fins que, a l’inici de la Guerra Civil, va ser destituït de nou. Amb tot, tornaria al càrrec el febrer de 1939 fins al 1964.

Fins a l’esclat de la guerra, el setmanari oscil·lava entre les 8 i les 24 pàgines. El 16 de gener de 1939, va sortir la darrera Hoja Oficial del Lunes republicana. L’exemplar següent, curiosament, no va sortir en dilluns sinó divendres 27, l’endemà que les tropes colpistes entressin a la ciutat. Va ser un número extraordinari de només dues pàgines i de la capçalera de les quals s’havia sostret del Lunes. A partir d’aleshores començava la tercera època de la publicació. Van ser temps foscos, d’exili i de depuració de les redaccions. Per exercir s’havia de ser afecte al règim i només ho podien fer aquells que figuraven al Registro Oficial de Periodistas, creat el 1938.

Propietat de l’Associació

En paral·lel, s’havia reconstituït l’Associació de la Premsa. Diego Ramírez, director d’ El Correo Catalán, en va ser president fins a la mort, el 1957. El 1955 esdevindria un any decisiu. Feia catorze anys que l’Associació maldava per fer-se càrrec de l’edició del setmanari. S’havia observat que la publicitat hi anava augmentant, mentre que aquesta organització professional anava fent la viu-viu amb magres ingressos. Després de tres anys d’un intens estira i arronsa, van aconseguir-ho.

Va ser un salt espectacular: De tenir uns ingressos, el 1954, de 540.328,95 pessetes es va passar a 13.742.517,87, el 1963, amb una tirada mitjana de 133.000 exemplars. Era temps de bonança. Wifredo Espina explica (“comptador” de la Junta de l’Associació havia format part de la “ponència [Comissió] de l’ Hoja del Lunes”, que actuava com a consell d’administració) que essent vicepresident se li havia adreçat Josep Pla “tot demanant que se li avancessin 6.000 pessetes que s’atorgaven als hereus en cas de defunció perquè volia comprar un vedell al seu masover”. “ Treballar en aquest setmanari era molt sol·licitat”, diu Mateo Madridejos, que en va ser subdirector de maig de 1980 a maig de 1982.

Josep Maria Cadena opina que “ser redactor era una bicoca perquè treballaves poc i cobraves bé. I això era mal vist en la professió”. Cadena hi va tenir un protagonisme especial. El Grup Democràtic de Periodistes, del qual era fundador, no va aconseguir que es redrecés la línia editorial del periòdic “però sí que, com a mínim, no publiquessin editorials”. Ell en seria l’últim director (va substituir José Aliaga, 1970-1981, que al seu torn havia substituït Luís Marsillach 1965-1969). En la Transició, la publicació va anar perdent lectors i anunciants, que tant uns com altres es quedaven amb el “seu” diari.

Quan, el juliol de 1982, les empreses periodístiques decidiren que, finalment, sortirien també el dilluns, l’ Hoja ja estava ferida de mort. Tant Cadena, Madridejos com algun membre de la Junta vigent llavors opinen que “els periodistes van donar l’esquena al corporativisme i vam deixar morir l’únic diari que hem tingut, sense presentar batalla”. La mort de l’ Hoja va provocar una forta crisi econòmica a l’Associació de la Premsa, que perdia la principal font d’ingressos. Una crisi que va acabar suposant la desaparició i la posterior creació del Col·legi de Periodistes.

Digitalització exitosa

Aquest any hauria complert el norantè aniversari. Els interessos de les empreses periodístiques, edulcorats amb una pretesa llibertat d’expressió, van fer desaparèixer l’ Hoja de Barcelona el 21 de febrer de 1983. Enrere quedava el descans dominical, una fita aconseguida fa gairebé un segle. Sortosament, la digitalització de la col·lecció completa portada a terme el 2014, pel Col·legi de Periodistes en col·laboració amb el Ministeri d’Educació i Cultura permet fer el recorregut de les 75.000 pàgines d’aquesta peculiar publicació.