DAVID FERNÁNDEZ
Als anys noranta, les relacions entre mitjans i moviments socials es tensaven al màxim sense treva aparent i naixien molts projectes alternatius que furgaven en els graus de distorsió, manipulació i silencis. Modulat, aquell teló de fons perviu agreujat amb debats creuats sobre lleis mordasses, precarització de la professió, l'ús de la imatge amb fins repressius o la banalització informativa.
D'aquells temps convulsos, va sorgir una convicció compartida, autocrítica i recíproca i de respecte mutu entre periodistes i activistes. S'aixecaven ponts i es traginava l'alteritat: ni els okupes eren ogres ni els periodistes, cada cop més precaritzats i "rutinitzats" simbolitzaven els interessos de les grans corporacions mediàtiques. Dissortadament, els darrers episodis viscuts ens recorden que res és per sempre, que tot pot ser pitjor i que algunes construccions són vulnerables, fràgils. En primera línia de foc creuat, les agressions a periodistes -i a ciutadans- en un context de conflicte urbà i de violència, han revifat un debat sobre l'equilibri entre el dret a informar i el dret a la protesta.
En la cruïlla entre periodisme i activisme, ens queda encara la deontologia i l'ètica revolucionària que salvaguarda la integritat de les persones. És el nexe fràgil del punt de trobada. La que pot contribuir decisivament a "desescalar" i desmilitaritzar -humanitzar i transformar, finalment -els conflictes.
Col·legi de Periodistes de Catalunya 2023
Rambla de Catalunya 10, pral. 08007 Barcelona.
Tel. 93 317 19 20
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari