David Fernández, periodista i exdiputat de la CUP, reflexiona sobre la relació entre els mitjans i els moviments socials.
DAVID FERNÁNDEZ
Als anys noranta, les relacions entre mitjans i moviments socials es tensaven al màxim sense treva aparent i naixien molts projectes alternatius que furgaven en els graus de distorsió, manipulació i silencis. Modulat, aquell teló de fons perviu agreujat amb debats creuats sobre lleis mordasses, precarització de la professió, l'ús de la imatge amb fins repressius o la banalització informativa.
D'aquells temps convulsos, va sorgir una convicció compartida, autocrítica i recíproca i de respecte mutu entre periodistes i activistes. S'aixecaven ponts i es traginava l'alteritat: ni els okupes eren ogres ni els periodistes, cada cop més precaritzats i "rutinitzats" simbolitzaven els interessos de les grans corporacions mediàtiques. Dissortadament, els darrers episodis viscuts ens recorden que res és per sempre, que tot pot ser pitjor i que algunes construccions són vulnerables, fràgils. En primera línia de foc creuat, les agressions a periodistes -i a ciutadans- en un context de conflicte urbà i de violència, han revifat un debat sobre l'equilibri entre el dret a informar i el dret a la protesta.
En la cruïlla entre periodisme i activisme, ens queda encara la deontologia i l'ètica revolucionària que salvaguarda la integritat de les persones. És el nexe fràgil del punt de trobada. La que pot contribuir decisivament a "desescalar" i desmilitaritzar -humanitzar i transformar, finalment -els conflictes.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari