No cal anar al periodisme dels anys 30 per trobar que les periodistes tenen més difícil que els col·legues aconseguir credibilitat, promoció i sous similars, però em centraré a l'inici de la República: només un 9% de dones treballaven i, d'aquestes, un 3,6% en una professió liberal. Tres exemples: el primer d'Arquimbau, que a La Rambla escrivia que "mentre els companys periodistes que pertanyen al sexe masculí s'estalvien el tramvia i l'autoòmnibus, les dones hem de pagar".
El segon l'explica la periodista Llucieta Canyà, a Mercè Rodoreda, en una entrevista per a Clarisme, a propòsit de les brometes dels companys: "Me'n feien tantes com podien. Un dia s'esfondrava una rastellera de llibres; un altre m'apagaven el llum; un altre dia em posaven aigua al tinter..." I, finalment, el sou de Maria Luz Morales com a directora de La Vanguardia era inferior (600 pessetes) al de Josep Escofet, del mateix diari, sense ser director (750 pessetes) i del seu successor, Paulino Masip (800 pessetes).
La manca de reconeixement i les retribucions més baixes segueixen marcant les diferències, però als anys 30 hi ha un greuge afegit, el de l'oblit. Mentre a les facultats de Periodisme s'estudiaven els periodistes de l'època, han hagut de passar molts anys perquè ens comencin a sonar els noms de les primeres periodistes.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari