La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial generativa afecta de ple moltes professions. Al llibre "Anatomía de una foto" (PhotoClub Anaya, 2024), Tino Soriano reflexiona, amb multitud d’exemples, sobre com aquesta tecnologia està transformant a marxes forçades el món de la fotografia. Els seus arguments es basen en el coneixement de la professió –té una llarga trajectòria i ha rebut nombrosos premis– i en la gran quantitat de documentació utilitzada. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre, concretament el que intenta respondre si avui dia la paraula fotògraf té sentit en un món de registres artificials.
La intel·ligència artificial està entrant en les redaccions i permet agilitzar molts processos, però també està present en les mentides que corren per la xarxa com si fossin certes. Els periodistes necessiten formar-se per saber detectar-les i no caure en el parany. Per aconseguir-ho, apunten, no només cal formació, sinó començar a disposar de nous perfils a les redaccions. Aquest és un repte més en una professió que viu i afronta els canvis constants produïts per la tecnologia digital.
Alguns experts ens adverteixen que, a mesura que la tecnologia de la intel·ligència artificial generativa sigui més potent, cada cop hi haurà més informacions que ens semblaran autèntiques, però que, en realitat, seran falsedats. Davant d’aquest escenari ben proper, es pot donar una crisi de credibilitat perquè els ciutadans tindran problemes a l’hora de diferenciar les coses autèntiques de les que no ho són? I quan això sigui així, quin paper hi tindrà el periodisme? Es convertirà en el refugi de la credibilitat o no ho sabrà aprofitar?
La noia de Portbou, l’assassinat de l’Helena Jubany, el crim de la Guàrdia Urbana són casos que la sèrie Crims, de TV3, ha popularitzat i que, anteriorment, havien estat abordats pels periodistes de successos. Però, quina frontera hi ha entre el periodisme de successos i el true crime? Com és la feina d’un periodista de successos? I per què, darrerament, vivim una autèntica eclosió de llibres, pòdcasts i sèries relacionades amb històries de crims reals? Per saber-ne més, posem llum sobre el paper.
Quan a mitjans dels vuitanta, la Tura Soler va començar a cobrir successos a El Punt, no s’imaginava que quasi quatre dècades després seguiria a la mateixa capçalera i s’hauria convertit en un referent d’aquest tipus d’informació gràcies als articles i treballs com El Pantà maleït (La Campana, 2021). A Santa Pau, on va néixer i on segueix vivint, ens trobem a Can Pauet, el bar del poble. I allà, enmig del brogit tranquil d’aquesta vila medieval de la Garrotxa, parlem dels primers passos en la professió i d’uns assassinats que, més d’una vegada, s’han convertit en autèntiques obsessions.
Es compleixen tres dècades de la declaració de principis bàsics que regeix la professió a Catalunya
El Col·legi de Periodistes volia actualitzar la informació al voltant de la professió i per això va impulsar una enquesta entre els col·legiats. El resultats aconseguits mostren un periodisme heterogeni, amb diferents combinacions laborals, però també amb un alt component de precarització i d’inestabilitat, problemes que s’arrosseguen des de fa dècades. Amb els resultats de l’enquesta, la Junta de Govern disposa d’una informació actual i representativa que ha estat molt útil a l’hora d’elaborar el pla estratègic que ha de marcar les línies mestres de l’actuació del Col·legi del futur.
L’estiu del 2010, Islàndia es va convertir en un refugi per a la llibertat d’expressió, una mena de port franc del periodisme d’investigació. Això va ser després que el seu Parlament aprovés la coneguda com Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns (IMMI), un projecte de llei inspirat per Julian Assange, fundador de WikiLeaks. Què ha quedat de tot allò? Què ha passat al llarg de la dècada posterior a tots aquells moviments? Ha funcionat el laboratori islandès?
Si hi ha una revista catalana del segle XX de gran qualitat formal i amb una excel·lent presentació, a més de textos rellevants per a la cultura catalana, aquesta és Joventut, bandera del modernisme. Escriptors, periodistes i il·lustradors se la van apropiar i van aconseguir, al llarg d’una breu, però intensa trajectòria (1900-1906), convertir-la en una finestra de la producció i de la crítica cultural, especialment pel que fa a la música, el teatre i la literatura. Una tribuna periodística moderna en una cultura que anhelava i maldava per la simple normalitat vital.
“Jo soc de les convençudes que la millor escola és la que es fa aprenent, treballant i practicant”, deia Maria Matilde Almendros en aquesta revista l’any 1991. Capçalera feia tan sols dinou números que existia i a Almendros li quedaven quatre anys de vida. Aquesta actriu, locutora de ràdio i promotora escènica moriria el desembre de 1995 i va deixar un llegat incalculable per a les noves generacions. Una herència que, cent anys després del seu naixement, es vol recuperar i difondre amb l’Any Maria Matilde Almendros.
En els darrers temps, els dircom han substituït els caps del gabinet de premsa. En les institucions públiques, aquesta figura encara ha de lluitar contra inèrcies d’un passat recent que limita i n’alenteix la manera de treballar. Al llibre Comunicación institucional pública: retos y realidades (Editorial UOC), coordinat per Mar García-Gordillo i Concha Pérez-Curiel, se n’analitza la tasca des de diferents vessants. En aquestes pàgines, ambdues autores, juntament amb Ofa Bezunartea Valencia, reflexionen sobre el paper actual i de futur dels dircom en la comunicació pública.
Encara que sembli mentida, hi ha molts lectors que cada dia consulten el seu mitjà de referència per consumir la secció preferida... tot i que no és informativa. Fenòmens com el Paraulògic o el Wordle.cat tenen lloc també a capçaleres estrangeres. És l’èxit de l’entreteniment enmig de notícies que sovint són negatives. Unes seccions, doncs, que fan somriure els lectors i que, de passada, ajuden a fidelitzar-los i a potenciar la marca del mitjà en qüestió. Negoci rodó.
Estar pagant per una plataforma d’entreteniment en línia, com pot ser Netflix, HBO o Spotify, incrementa les possibilitats de subscriure’s a un mitjà informatiu. Aquesta és una de les dades més destacades d’un estudi elaborat per la Universitat d’Oxford. Tenint en compte que hi ha moltes més llars amb un servei de streaming que subscripcions a mitjans, com pot la indústria periodística aprofitar aquesta tendència? La resposta passa pel poeta Antonio Machado, que recordava que cal no confondre valor i preu.
Sigui a nivell local o nacional, amb temàtica de nínxol o generalista, existeixen innombrables exemples de mitjans de comunicació i de projectes digitals que, sigui des de l’inici o com a conseqüència d’una decisió empresarial posterior, van decidir posar la subscripció al centre del model de negoci. En aquest article, fem una selecció variada d’exemples de casos exitosos i que confien en l’audiència com a part fonamental de la seva viabilitat. Una fórmula que cada cop té més adeptes.
Els principis de la Programació Neurolingüística no estan exempts de polèmica. Les seves tècniques, de vegades, es vinculen al control mental i a la manipulació, però també hi ha força unanimitat a alertar que no compta amb evidència científica que avali mètodes o resultats. No obstant això, després de cinquanta anys, la disciplina resisteix la llarga ombra de la pseudociència, guanya adeptes més enllà de l’autoajuda i les seves tècniques de comunicació es despleguen en molts àmbits. “La no comunicació ja és comunicació” diuen des d’aquest enfocament, que incideix en el poder de la paraula per modelar el pensament i el món que ens envolta.
