El setmanari Joventut va sortir al carrer el febrer de 1900, amb l’inici del nou segle, i portava un subtítol ben explícit: “Periódich catalanista. Art, ciència i literatura”. La imatge de la capçalera mostrava una noia amb una falç al puny segant. Una imatge carregada de significació, de fer tabula rasa. No era només una imatge catalanista historiogràfica, sinó una al·lusió a la natura, al treball, a la tradició. Tot plegat, un volgut lligam amb la terra.
La revista –que es publicava a Barcelona, sortia cada dijous i constava de setze pàgines– es va convertir en la capçalera del modernisme barceloní per excel·lència, en la gran publicació de la segona etapa del modernisme literari català. A aquell moviment europeu de renovació de les arts i de la literatura de final del segle XIX, li anava molt bé tenir aquest tipus de publicacions.
Els redactors provenien de Setmana Catalanista, suplement en català del diari La opinión de Catalunya, que només va durar cinc números. Se’n van escindir perquè els articles eren considerats massa radicals i catalanistes. Joventut estava centrada en la literatura, les arts i les ciències, tal com especificava en la portada, però també tenia una voluntat política, ja que feien propaganda del catalanisme d’esquerres i era la portaveu de la Unió Catalanista. Tot i això, l’equip promotor, bàsicament advocats lletraferits que pertanyien a una mateixa generació –els nascuts a la dècada dels setanta del XIX– van obrir les portes del setmanari a un conjunt rellevant de col·laboradors.
Darrere Joventut hi havia un grup dinàmic i treballador, compacte ideològicament, entre els quals destaquen Lluís Via –que va ser-ne el director–, el musicòleg Joaquim Pena o el crític teatral Emili Tintorer. Alexandre de Riquer en va assumir la part artística, tot i que sembla que Via era l’autèntic factòtum de la publicació. La importància del grup, del col·lectiu, sempre va ser una de les claus de l’èxit, ja que passava per davant de qualsevol temptació d’individualisme. Joventut, doncs, va tenir un gran impacte cultural i social i va excel·lir especialment a les comarques barcelonines i gironines, i també a la ciutat de Reus, al ser una revista urbana que es venia a les principals ciutats catalanes pel seu bon nivell. Allà on hi havia un ateneu, una revista cultural o un grup de literats, Joventut hi era present.
A Joventut va predominar la literatura, amb poemes i contes, amb molta informació. I també articles de fons en què l’actualitat era present, tot i que sovint es tractava d’assaigs personals més que de reportatges neutres. Ideològicament era avançada, catalanista, defensora radical de la llengua i de la identitat i oberta al món. Amb ardidesa, Manuel Folguera i Duran, polític i president de la Unió Catalanista, escrivia el desembre del 1900, en un editorial a la revista, que eren “ardits lluitadors de la santa causa” i assegurava que ho feien quan entraven “en lo segle de les grans esperances”.
Coneixem bé la publicació. La professora Imma Farré Vilalta, doctora en Filologia catalana, ha dedicat molts anys a estudiar-la i compta amb una extensa i documentada tesi doctoral, una monografia publicada a la URV i, almenys, cinc documentats llargs articles a l’entorn de la revista. Una sèrie de treballs que fan de Joventut una de les capçaleres més sòlidament estudiades.
Se saben, doncs, moltes coses de la significació i del contingut del setmanari. No tant, tanmateix, sobre la vida econòmica i periodística. Com passa sovint, s’ha estudiat més el contingut que les incidències pròpies de la publicació. Farré en delimita l’objectiu: “la divulgació a nivell polític de la necessitat d’aglutinar totes les forces catalanistes sota el paraigua de la Unió Catalanista i la defensa d’un catalanisme d’esquerres, i la modernització de la cultura catalana mitjançant l’atenció a la producció, la traducció i la crítica literàries i les cròniques teatrals i musicals, sobretot”.
Un programa ambiciós i de nivell atenent la qualitat de l’equip fundacional que sabrà crear una publicació, mítica encara, de referència i no només per al modernisme, que va enlairar el llistó de la qualitat de les publicacions catalanes.
La revista va promoure grans escriptors catalans del moment com Verdaguer, Guimerà, Maragall o Apel·les Mestres. I entre els nombrosos col·laboradors, joves i veterans, prestigiats o novells hi ha signatures com Narcís Oller, Puig i Ferrater, Miquel i Planas, Miquel Utrillo, Folch i Torres, Adrià Gual, Josep Carner, Carme Karr, Alfons Maseras i Domènec Martí i Julià. Un elenc de periodistes, advocats, artistes, escriptors que tradueixen o publiquen llurs textos.
En un acurat índex de mil pàgines, inclosa la tesi doctoral de Farré, s’hi poden trobar les quasi quatre mil aportacions (notes, articles, contes, poemes, parlaments, editorials...) que aspiraven a impactar en la societat de l’època, a fer una aportació a la modernitat cultural i intel·lectual d’una societat en ebullició.
A Joventut, a part de la presentació acurada dels texts, la revista sovint apareixia bellament il·lustrada i oferia la reproducció d’olis del moment que estaven molt ben editats. I és que a nivell artístic destacava estilísticament per una vessant prerafaelita i simbolista. Sovint hi apareixien il·lustracions de pintors catalans i europeus –sobretot en el primer número de cada any–, entre els quals s’hi troba un jove Picasso, que hi va col·laborar dues vegades.
La varietat d’articles, sumat a qui els signaven i il·lustraven, té molt a veure amb l’èxit que el setmanari va tenir entre el públic, a més de ser una plataforma de difusió de les idees modernistes i catalanistes. La importància de la capçalera radica en la divulgació dels grans mestres literaris i artístics, tant locals com europeus, del moment.
És innegable, doncs, que Joventut va impulsar la modernització cultural del país. I ho va fer tant amb la revista com amb una interessant col·lecció de més de mig centenar de llibres. Va encoratjar la cerca, la traducció i l’edició de novetats, també de grans autors estrangers del moment, atesa la voluntat de l’equip promotor d’activar la situació de modernitat del país. En aquest sentit, van seguir la petjada del Diari Català que, vint anys abans, havia publicat obres de plomes com Edgar Allan Poe, Bret Harte i Charles Darwin, entre altres. Joventut, doncs, va anar pel mateix camí creant, després del primer any de vida, la Biblioteca Joventut.
Joventut es va publicar fins al desembre del 1906 –tot i que la Biblioteca va durar fins al 1914–, quan va sortir l’últim número, el 359. Josep Pla va deixar escrit que un industrial de Palafrugell, Joan Vergés i Barris, n’era el mecenes. No se’n saben més detalls, tot i que la mort del teòric benefactor va coincidir amb la desaparició del setmanari.
Durant els set anys de vida, Joventut havia patit pocs canvis. I els impulsors del setmanari van deixar escrit que quan plegaven era el primer any que tenien superàvit. Si bé havien sortit al mercat El Poble Català i La Tribuna, dos diaris del mateix pensament progressista, i per tant competidors, i que serien capdavanters del pensament republicà avançat. La fi de Joventut tancaria la segona etapa del Modernisme, tot i que els impulsors van donar la seva pròpia argumentació, en la qual es palpa un cert desencant polític. Segons ells, la revista desapareixia perquè el catalanisme ja no la necessitava. “Nosaltres ens vantem d’haver comprès això i per haver-ho comprès matem Joventut, físicament plena de vida, robusta i valenta, moralment decrèpita, per haver complert ja serenament la seva noble missió”, van escriure.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari