"Estic malalt d'autoexigència"

El 27 de juny, en un acte al Col·legi de Periodistes, a pocs dies de tancar l’etapa a la SER i quan complies mig segle de professió, vas admetre, per activa i per passiva, que el teu futur no passava per “la narració del fets quotidians i diaris”. A mitjans d’agost, saltava la notícia que fitxaves per Radio Nacional de España per dirigir l’informatiu nocturn. Quina part de les teves declaracions de l’acte del Col·legi no vaig entendre bé?

Les vas entendre perfectament. La meva declaració del mes de juny me la vaig empassar en dejú a l’agost. Van canviar les coses radicalment durant les vacances, alterades per un oferiment de José Manuel Pérez Tornero, president de RTVE. I vaig acceptar perquè, per primer cop, m’oferien un informatiu a una hora que permet més reflexió que informació, quan la pressa de les vuit del matí s’ha esvaït. El periodisme dels mitjans clàssics hauria de passar per la reflexió tant o més que no pas per veure qui és el primer que dona una notícia. Fa temps que soc crític amb mi mateix en aquest sentit. Quan diem que hem estat els primers, ho hem estat en la relació a qui? A la persona que ha trigat vint segons més que tu? I qui ho sap això? Només serveix pel cultiu de l’ego. En què ha canviat la professió o tu mateix en aquests vint segons? En res.

La teva arribada a RNE va ser de tot menys plàcida. El Consell d’Informatius va dir que era una imposició de direcció i els treballadors que era “injustificable” fitxar una persona de seixanta-vuit anys quan els obliguen a jubilar-se als seixanta-cinc. Les aigües ja baixen més calmades?

Les relacions han estat cordials amb tothom. Totes les protestes són legítimes, però aquella va ser per utilitzar-me per anar en contra del president, tot i que deien que, a nivell professional, no tenien res a dir sobre mi. La veritat és que m’he trobat amb uns professionals excel·lents, amb una xarxa de corresponsals esplèndida i amb un domini de la situació informativa que ja m’agradaria haver trobat en altres etapes de la meva vida.

Anem als orígens. Has reconegut que eres un nen estimat, però sense gaires mostres d’afecte per part dels pares. També dius que ets insegur. Els psicòlegs dirien que les dues coses poden estar relacionades...

És probable. Soc fill d’una època. Vaig néixer l’any que es va acabar la cartilla de racionament. Vull pensar que això marca. Afortunadament, no em va faltar mai res, si bé els meus pares eren membres de nuclis familiars on tots tenien clar que la prioritat era la feina. 

No volies portar el negoci familiar –una peixateria a Tiana– per no haver d’aixecar-te a les quatre de la matinada, però t’has passat la major part de la vida professional aixecant-te a aquesta hora. La coherència tampoc és el teu fort, no?

Tot allò que he dit públicament que em proposava fer, no s’ha acomplert. No crec que sigui incoherència, sinó que a vegades parlo per parlar. La meva carrera no l’he dissenyat mai. He fet el que m’he trobat, i he pres les decisions d’acord amb les circumstàncies i amb el que creia que havia de fer en cada moment. I penso que, una certa coherència, globalment, sí que hi és.

Parlant de coherència, després del famós Prou, prou, prou vas presentar la dimissió al director de TV3 perquè deies que no havies estat a l’altura d’una televisió pública. No la va acceptar. Has presentat la dimissió més vegades?

Un parell o tres de vegades. Jo soc molt autoexigent, i hi ha coses que no me les puc permetre. Tinc fama de ser exigent amb el meu equip, ara bé, els del meu equip entenen que com que soc el primer que m’aplico el principi, forma part d’aquesta coherència.

Quan t’estaves a Catalunya Ràdio, et situaven en l’òrbita de Jordi Pujol. Dius que va ser una campanya dels socialistes. I estant a la com, els convergents et titllaven de socialista. Les etiquetes et saben greu? 

A la primera època em va molestar. Sempre m’ha molestat saber qui i per què m’instrumentalitzaven. Però el temps resitua tothom. Un dels socialistes que més va penjar-me l’etiqueta de convergent em va acabar demanant feina, i la hi vaig donar. I un dels convergents que més va propagar que jo era maragallista, socialista i traïdor va acabar disculpant-se i explicant-me per què havia dissenyat aquella operació. Ara poden dir el que vulguin, que ja m’és igual.

Al comiat de la SER vas admetre per antena que molta gent et veu com un vanitós. “Al cap i a la fi, acabem sent com els altres ens veuen”, deies. No hem de lluitar contra això?

Després de cinquanta anys de professió, hi ha moltes batalles perdudes. A qui no et coneix mai, no li pots canviar el seu prejudici. Des que hi ha Twitter la desqualificació que em fan sovint és que soc vanitós. Qui? Els que voldrien que digués el que volen sentir. I això va coincidir en un moment en què aquesta societat es va començar a enfrontar i va decidir que no es podia ser neutral, ni tan sols equidistant. I on quedaven els principis del periodisme? Un dia vaig començar a veure companys de professió que condemnaven l’equidistància i, per tant, defensaven el periodisme de part, la propaganda. Davant d’això, què has de dir?

Durant el Procés et senties sol? O incomprès?

Més sol que incomprès. Vaig continuar fent el periodisme que creia que havia de fer i que he continuat fent. No estic en aquesta feina per explicar la meva vida. La majoria dels col·legues que han ajudat a potenciar la idea que tinc un ego que no me l’acabo, als seus programes de ràdio i televisió parlen més d’ells que no pas he parlat jo de mi mateix. Que tinc ego professional? I tant! Sense ego no et dediquis a aquesta professió. Amb tot, ha de ser un ego ben entès.

Al Fake Night de TV3 explicaves que la fama fa que la gent es fixi fins i tot en el paper de vàter que compres al supermercat. I en l’acte al Col·legi deies que el teu ego topa amb la realitat quan arribes a casa i la dona et diu: “Josep, al Caprabo” i que allà, comprant paper de vàter, se’t passa tot. Més enllà d’un possible trauma amb el paper de vàter, quants rotlles fan falta per acabar amb un ego construït al llarg de cinquanta anys?

L’anècdota amb el paper de vàter del Caprabo és certa. No tinc cap trauma amb això, però sempre m’ha semblat que és una anècdota significativa. El paper de vàter és universal. Tots el necessitem. Alguns cops explico una altra anècdota: quan, després de sortir de la televisió pensant que has tocat el cel amb els dits, et trobes a mitjanit, sol i a ple hivern, aturat en un semàfor a la Diagonal, arriba un cotxe, el conductor et mira i, per descomptat, no et reconeix.

Has criticat els podcasts sense contingut, el seguiment constant de Twitter per part de periodistes, la frivolitat a la ràdio, l’esnobisme de mitjans que s’apunten a xarxes com Tik Tok... No et veig còmode amb el periodisme actual. M’equivoco?

Segurament, les meves reflexions sobre el periodisme actual estan marcades per l’edat i pels anys que fa que m’hi dedico, ara bé, quan em qüestiono les meves opinions crítiques em faig una pregunta: en algun lloc del món algú ha derogat els principis del periodisme? I la resposta és que no. Hem de fer cas de tuits anònims? Jo vull saber qui em diu què. Estic a favor de la naturalitat i de l’espontaneïtat davant d’un micròfon o d’una càmera, si bé la frontera entre naturalitat, espontaneïtat i frivolitat és molt subtil. Que ho faci la gran majoria, no vol dir necessàriament que estigui bé. És símptoma del temps? Sí. És un bon símptoma? Debatem-ho. No estic en condicions de sentenciar res.

Quan sí que sentencies és quan parles de l’EGM. Ets molt crític.

L’EGM és una convenció, com les audiències de televisió. Segons el CAC, el sector audiovisual català factura 6.700 milions d’euros cada any. Però tot això està marcat, en el cas de la ràdio, per l'EGM, que fa unes poques entrevistes cada tres mesos, i en la televisió per menys de cinc-cents audímetres. És a dir, es decideix on invertir tots aquests diners a través de dues medicions d’audiència altament qüestionables en ple segle XXI! No em sembla coherent.

A l’acte del Col·legi, parlant de les facultats de Periodisme, no vas dir res explícit, però es podia llegir la crítica entre línies. Alguna raó et convida a mossegar-te la llengua?

No, i menys a aquestes alçades. A Nova York vaig conèixer el mètode de l’Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia i fa vint-i-sis anys que a la UB fem un màster amb ells. Però per què aquí és tan difícil adaptar els estudis de Periodisme en la línia del que és la realitat del periodisme amb els millors pressupòsits? Aquí, una part important dels estudis de Periodisme és una extensió d’una carrera d’estudis generals. I he arribat a la conclusió que el periodisme és un ofici del qual has d’aprendre les tècniques. Tenint en compte això, no sé si fa falta estudiar quatre anys. Per mi, un periodista no acaba mai la formació. Té un horari, però és susceptible de ser alterat per qualsevol cosa. Per això la vocació és indispensable, encara que alguns pensin que és un discurs antic. Em costa molt relacionar periodisme amb funcionariat. No demano a ningú que s’agafi aquesta feina amb l’autoexigència amb la qual me l’agafo jo, perquè estic malalt d’autoexigència, ara bé, entre això i el “passotisme” del que es pensa que és com una feina d’una cadena de muntatge, hi ha un punt mig. I això no té res a veure amb la legítima defensa d’uns drets laborals raonables. Per descomptat que s’ha de denunciar la precarietat. Però, llavors, per què no denunciem que els becaris porten els mitjans durant l’estiu? Som capaços d’explicar no sé quantes coses dels altres i no som capaços d’explicar les nostres misèries. Que se sàpiga que la informació de l’agost està feta des de la precarietat i la inexperiència del becari. I que per això passen les coses que passen.

Admets que per culpa de la feina t’has perdut moltes coses dels fills. I ara que tens quatre nets va i comences una etapa laboral a Madrid...

Segurament em perdré algunes coses dels nets (riu.). Però és diferent perquè els caps de setmana, que és quan faig d’avi, torno a ser a Barcelona. També haig de dir que no he sigut mai gaire “criaturero”. Hi va haver una època que em feia vergonya admetre que el més important de la meva vida era la feina. Ho negava. La meva prioritat a la vida sempre ha sigut la feina. I m’he disculpat i em disculparé sempre que calgui davant del meu entorn, que ho han patit, començant per la meva dona, que des del primer dia ho va tenir clar i va acceptar que jo no canviaria. No em penedeixo de res, però sí que aquest apartat l’he exagerat. Vist des d’ara, no calia. Però res m’ha sigut fàcil. Sempre he hagut de picar pedra. Ara a Madrid, tinc la sensació que començo. És un territori nou, una audiència nova, una expectació nova. Em sento com un nen que torna a l’escola, a una escola nova. On ningú em coneix i on jo tampoc no conec ningú.

Quan es publiqui aquesta entrevista ja tindràs seixanta-nou anys. De veritat que no estàs interessat a escriure les memòries i passar comptes amb alguns?

De què serviria? Per buidar el pap? Pel meu ego? He tingut una vida professional dilatada i he viscut experiències importants, però sempre ho he considerat com circumstàncies lògiques del món professional, no els he donat cap gran transcendència i la prova és que he de fer esforços per recordar segons quins moments. No soc nostàlgic. Però sí que tinc memòria en relació a determinades persones, dues o tres, a les quals podria retreure alguna cosa. I no faré un llibre per tres persones...  

Aquesta entrevista es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.