Marc Basté: "La batalla de veritat serà per la confiança"

De petit, eres un nen emprenedor?

Sí. Era el típic nen que a l’institut muntava la revista de l’institut i a la facultat, la revista de la facultat. He crescut rodejat de revistes i diaris. Amb 12 anys, ja estava subscrit a una pila de coses absurdes. Soc un romàntic. Sempre m’han agradat molt el paper, les revistes, el producte editorial de paper. La part emprenedora com a editor em ve d’aquí.

Quan estudiaves Dret ja sabies que no acabaries en un bufet d’advocats?

La meva és una vocació tardana. Vaig començar Econòmiques a ESADE, però les matemàtiques eren molt complicades i em vaig passar a Dret, i a mitja carrera ja tenia clar que no exerciria d’advocat, que volia cursar Periodisme. Així que vaig estudiar-ne el segon cicle a la Pompeu Fabra i també vaig acabar Dret.

Falten emprenedors a la professió?

Algunes generacions s’han fet emprenedors, freelance, per nassos. No han tingut elecció. Per tant, dir que falten emprenedors seria ofendre aquesta gent. Però les noves promocions –i això no és exclusiu del periodisme– el que esperen de la feina és diferent del que esperàvem nosaltres. Ho veuen més com una manera d’arribar a final de mes.

Molts pateixen la precarietat i assenyalen els editors.

S’assenyala els editors i, de manera abstracta, l’empresa. I al final l’empresa és el mercat. Els beneficis de fa trenta anys de grups forts, com Prisa o Godó, no tenen res a veure amb els dels darrers anys. El model de negoci del periodisme s’ha transformat radicalment perquè ha perdut el monopoli de l’audiència. S’ha diluït absolutament amb les grans plataformes, començant per Google i continuant per les xarxes.    

Google no produeix informació, la distribueix.

I no només la distribueix, sinó que posa al mateix nivell fonts de qualitat i procedència molt diversa. Abans el monopoli de la informació el tenien mitjans que produïen formats tancats amb uns canals de distribució  regulats. Era el quiosc el que venia el diari, mentre que ara és Google qui ven la publicitat per fer-te accedir a la informació. I llavors el valor de la informació que produeixis com a mitjà, amb professionals ben pagats, perd valor de mercat.

I això és irreversible?                                                                                                                            

Absolutament. Estem parlant d’avenços tecnològics irreversibles i de fenòmens mundials. El que passa als Estats Units amb l’elecció de Trump passa en gran part perquè ha entès millor que ningú que els mitjans han perdut el monopoli de la influència política. L’elecció de Trump ha estat dolorosa per als mitjans perquè és la demostració que això és així.

Pots insultar-los, amenaçar-los i, tot i això, guanyar.

I guanyar gràcies a això! Elon Musk, a través d’X, ha entès molt bé que tots els usuaris de la xarxa són periodistes. Els fets, diu, no tenen importància. La informació tampoc. És la desintermediació absoluta per generar la manipulació absoluta. Els mitjans tradicionals han perdut la batalla als Estats Units, país que és a l’avançada de tot plegat. A tot això hi hem d’afegir la IA, que potencia fins a l’infinit la capacitat tecnològica dels enemics del periodisme. Per ser optimista, crec que en algun moment això provocarà una reacció, que no serà massiva, però que, d’alguna manera, farà que la gent busqui les fonts i les persones, que torni a buscar la confiança. Això ja està passant, però aquesta gent no torna necessàriament a les grans marques informatives.

Qui són llavors els seus prescriptors?

És que hi ha marques informatives que han deixat de ser prescriptors perquè pel camí han perdut moltes coses. I llavors la gent va cap a altres marques de confiança. Poden ser mitjans, nous o vells, gestionats de manera professional per periodistes i amb transparència respecte al codi deontològic. I no cal que siguin grans mitjans. Probablement són més petits, perquè la tecnologia actual permet eliminar barres d’entrada.

I competir amb menys costos.

O amb zero costos. Si ajuntes sis periodistes en aquesta sala on ens trobem, podem muntar un mitjà i tenir les mateixes possibilitats d’arribar al públic que La Vanguardia. Això és un avantatge competitiu important. La batalla de veritat serà per la confiança. I la confiança cadascú la dona a qui creu que la mereix. És molt subjectiu.

Com a soci de la consultora Innova-tion Media Consulting, vas liderar processos de transformació digital a Nova York, el Brasil o Geòrgia, entre altres indrets. Tenen punts en comú?

Geòrgia i el Brasil no s’assemblen en absolut, i els mitjans eren molt diferents, però les arrels dels problemes, el diagnòstic i l’escenari de futur eren exactament els mateixos. Partien de la desaparició del mercat, del canvi radical en la manera d’arribar a les audiències, en què els mitjans perdien rellevància a marxes forçades.

El canvi del model de negoci.

I d’organització editorial. Han canviat la redacció, la distribució, la difusió dels continguts... I això és igual a tot arreu. I també, a tot arreu, fa quinze anys es donaven actituds de negació. A totes les redaccions sentia les mateixes frases. Actituds que van acabar evolucionant.

La subscripció sembla la solució a tot.

Tothom pensa en ingressos, sigui en la subscripció o en ingressos d’usuari. Hi ha diferents models, com el del The Guardian, on pots veure-ho tot en siguis membre o no, o el d’ElDiario.es, que no és estrictament de subscripció perquè no és tancat.

Pagues perquè el mitjà existeixi.

Exacte. Com VilaWeb aquí o Mediapart a França. Ningú pensa a muntar un mitjà de comunicació sense ingressos d’usuaris. Ara mateix no té sentit. Però en aquest sector es tendeix a pensar en solucions absolutes, i les subscripcions no són una solució absoluta. Són una de les moltes solucions. Un dels problemes que tenim és que, com que el mercat cada cop està més fragmentat, cada cop necessites més solucions perquè més gent les aplica. I en mercats petits com el mercat lingüístic català és molt difícil pensar que un mitjà només pot sobreviure amb subscripcions.

Necessita recursos públics...
No hi ha cap mercat periodístic al món que no tingui una font important d’ingressos de l’Administració. Si al nostre país eliminéssim tot el finançament públic, jo diria que, sense comptar la Corporació, no quedaria ni un mitjà de comunicació. Ni el més gran ni el més petit. Perquè al final el periodisme té un component de bé públic que no es pot obviar i pel qual els estats han de vetllar. Passa a tot arreu. Als Estats Units, indirectament, a través de les fundacions. Allà s’estan donant deserts informatius que han provocat una reacció institucional impressionant per finançar mitjans. Ara mateix la gran tendència són els mitjans non-profit. Jo he treballat i estudiat allà i gran part dels meus amics i coneguts estan en projectes molt interessants sense ànim de lucre. Aquí, els recursos públics per sostenir i enfortir el periodisme en català no s’haurien de discutir, si no és que vols discutir el català o un sector periodístic fort i ben finançat.

Des de Madrid critiquen les subvencions als mitjans catalans, però aquí està molt més regulat que allà.

Molt més! El finançament dels mitjans per part del Govern català és absolutament transparent, traçable, i no hi ha res que no surti reflectit de manera detallada als informes. No passa el mateix a la resta d’Espanya. He viscut deu anys a Madrid i t’asseguro que les coses són molt diferents en temes de transparència.

Ets president de l’Associació Catalana d’Editors de Diaris, que aglutina els diaris en paper de pagament. Us han donat molts cops el condol?

(Riu) Quan el 2018 vaig comprar el Diari de Sabadell –d’on soc jo–, cada cop que algú em felicitava per la compra em sonava a condol! És un sector que dona poques alegries.

Els joves ni es plantegen comprar un diari en paper. Com a editor, què en penses?

Crec que ara hi ha més referents i s’han diversificat. Fa molts anys que vaig d’una banda a l’altra del sector i potser fa vint-i-cinc anys que sento a dir que el paper desapareixerà. I en cap moment veig que passi. Estic segur que no desapareixerà.

Potser desapareixerà sortir cada dia?

Exacte. La freqüència sí que té sentit que es modifiqui. De fet, és una tendència bastant inexorable. No crec que hi hagi cap editor que no tingui un pla de contingència per passar a editar només dos dies a la setmana o els caps de setmana. Potser serà un producte més treballat, més profund, més car i amb altres atributs. Els diaris en paper no desapareixeran, però tampoc podran estar sols. També hi ha el diari en PDF, les newsletters, els continguts a les xarxes, etc. Si es treballa bé, el que no desapareixerà serà la marca com a referent informatiu. Els diaris que no facin arribar els continguts a tothom, a través de totes les plataformes, moriran.

En els últims anys has creat el Grup d’Edicions de Premsa Local, que ja compta amb una vintena de publicacions de paper i digitals de proximitat. L’has definit com el teu projecte de vida. No hi havia projectes de vida més fàcils?

(Riu)  Vaig dir que era un projecte de vida perquè volia dir que és un projecte seriós, però no és un projecte senzill. Quan el 2018 vaig adquirir el Diari de Sabadell, estava a punt d’anar-me’n a viure cinc anys a Guatemala en un projecte amb el principal grup d’informació. Fins i tot ja hi tenia casa. Però en un dinar de Nadal la família va pressionar molt i vam decidir no anar-hi. Vaig desfer el projecte de Guatemala i al febrer compràvem el Diari de Sabadell.

Parlem del pescaclics. És la solució fàcil avui, però insostenible demà?

Absolutament! No és el nostre model, però a Catalunya hi ha models de negocis que es basen absolutament en el pescaclics agressiu, el de manual, el que t’enganya. Fa uns anys, en termes de publicitat programàtica, sortia a compte. Hi havia un mitjà que tenia 100 milions de pàgines vistes! Això és una barbaritat. Abans, doncs, tenia un sentit de negoci, encertat o no. Aquest model, però, ja ha passat.

És un model superat?

Sí. Està en una espiral decreixent perquè el que es paga per impacte publicitari, des de l’aparició d’Internet, no deixa de baixar. El volum de trànsit –l’objectiu principal de l’estratègia del pescaclics– és el verí del sector. Al principi, totes les estratègies de difusió dels mitjans a Internet passaven pel trànsit, que implicava publicitat. Però el volum de trànsit dels continguts al món digital ha crescut de manera infinita i el preu per cada impacte publicitari cada cop és més reduït. I si tens 100 persones destinades a construir el model de trànsit –que et sustenta la resta–, és molt difícil fer passos enrere i, per tant, quan baixa la publicitat, fas més continguts, més trànsit...

Això té un límit.

Té un límit econòmic evident. El gran problema del model basat en el trànsit és que una gran part d’aquest trànsit de què vivim tots els mitjans no és nostre. És de les xarxes o de Google. I les xarxes ens han expulsat als mitjans com a proveïdors de trànsit.

Què hi guanyen expulsant els mitjans?

La pregunta és què hi guanyaven dirigint el trànsit cap als mitjans? El seu model de negoci ja no convergeix amb el dels mitjans. Les xarxes ens han expulsat i els cercadors també ho faran. Ja passa als Estats Units –la punta de llança–, amb caigudes de trànsit del 40, 50 o 60% als grans mitjans. També passarà aquí, i el valor de la publicitat programàtica ja no servirà per a res. I llavors, ja no podràs pagar el centenar de persones que et fan volum de trànsit.

Per resumir-ho, podem dir que hem passat del trànsit a les comunitats?

No encara, però estem en aquest procés. S’ha de tenir clar què fas i per a què ho fas.

El 2024 vas fer 50 anys. Tens massa feina per patir una crisi d’edat?

(Riu) Efectivament! Bona definició! Tinc massa feina. M’he ficat en un merder! Si tornés al 2018, me n’aniria a Guatemala segur!