El periodisme de 1714

JAUME GUILLAMET / DANIEL VENTEO

Quan esclata la Guerra de Successió, l’any 1702, la premsa informativa ja s’ha fet un lloc a les principals potències europees que són França i Anglaterra, però tot just fa les primeres proves a Espanya. Fa 250 anys que Gutenberg ha posat a punt la impremta, cap a 1450, entre Estrasburg i Magúncia, i a penes un segle de l’aparició de publicacions periòdiques. Les gasetes, nom de la moneda veneciana que s’associa originàriament als fulls de notícies manuscrites i impreses dels segles XV i XVI, són els periòdics oficials, i únics, de notícies.

Fins i tot en els països on ja s’ha desenvolupat, com també Alemanya i Itàlia, la premsa té una difusió molt reduïda, limitada als àmbits de poder, per la baixa alfabetització de la població i el preu elevat dels periòdics d’aquella època. En aquests mateixos àmbits, els fulls volants, pamflets, fulletons i opuscles continuen tenint un paper important com a mitjans de comunicació i propaganda. Les capes populars es nodreixen de les notícies i rumors transmesos oralment, així com de sermons religiosos, llegendes i cançons profanes.

Des de mitjan segle XVII, la dualitat de poders internacionals es tradueix també en les condicions polítiques de l’aparició i evolució de les publicacions periòdiques. A França, la monarquia absoluta dels Borbó ha generat un model de premsa d’Estat, que és el dominant a la resta del continent, inclosos els territoris de la casa d’Àustria, mentre que la revolució anglesa dóna lloc a un liberalisme aristocràtic que estableix la llibertat d’impremta en una data tan matinera com 1695.

La Gazette, creada a Paris el 1631 per Teophrastre Renaudot per privilegi atorgat per Lluís XIII i la influència del cardenal Richelieu, és l’origen d’una premsa d’Estat que es manté durant un segle i mig fins a l’esclat de la Revolució Francesa, el juliol de 1789. És, doncs, el temps de les gasetes, els periòdics oficials que tenen l’exclusiva de les notícies polítiques i militars. Cada monarquia en té una, com cada un dels tres centenars d’unitats polítiques que composen el Sacre Imperi Romanogermànic al centre d’Europa.

Això explica el gran nombre de periòdics publicats a les ciutats alemanyes, en contrast amb les restriccions franceses. La diversitat de punts de vista que se’n deriva dóna lloc a una primera pluralitat, malgrat la manca de llibertat, que explica les consideracions polítiques i culturals de la primera tesi sobre periodisme, defensada en llatí pel frare Tobias Peucer a Leipzig el 1690.

Per la seva part, a Londres, la derogació de la llei de llicències d’impressió, el 1695, obre el camí a la llibertat anglesa, un segle abans de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà francesa de 1792. El 1702 surt The Daily Courant, considerat el primer diari de la història, tot i que a Leipzig i altres ciutats alemanyes s’havien publicat gasetes diàries des de 1635. L’editor Samuel Buckley planteja en aquesta data primerenca la distinció entre notícies i opinions, que caracteritzarà la premsa britànica, “suposant que l’altra gent és capaç de fer les reflexions per si mateixa”.

La ‘llibertat catalana’

La referència periodística de l’Espanya dels Àustria no és altra que la França dels Borbó. El primer precedent periodístic peninsular és a la Barcelona de 1641, amb Catalunya integrada a França durant la Guerra dels Segadors. Gazeta i Novas ordinàrias... són traduccions al català de Gazette i Nouvelles ordinaires des divers endroits de Renaudot, editades per l’impressor Jaume Romeu. No es tracta encara de periòdics originals.

El primer periòdic genuí surt a Madrid, per iniciativa de Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV i antic virrei de Catalunya, de la mà del seu secretari Francisco Fabro Bremundán. Es tracta de la Relación o Gazeta de algunos sucesos particulares, así políticos como militares sucedidos en la mayor parte del Mundo hasta el fin de Diciembre de 1660, de periodicitat mensual, primer precedent de la Gaceta de Madrid. El mateix any que comença la Guerra de Successió, Felip v li dóna un impuls nou, en confirmar el privilegi a Juan de Goyeneche, per l’interès que tenia el rei en poder conservar el monopoli informatiu del qual disposava.

L’existència d’una legislació menys restrictiva a la Corona d’Aragó permet parlar d’una “llibertat catalana”. No és comparable a l’anglesa, però fa que els seus impresos siguin considerats estrangers a la Corona de Castella en unes disposicions dels Reis Catòlics de 1502, endurides per Felip II el 1558. Les Corts catalanes invitaven els impressors a imprimir molts llibres al Principat i als comtats de Rosselló i Cerdanya, el 1542.

Llevat d’un edicte restrictiu de 1621 i de la llicència establerta durant l’annexió a França el 1640, a Catalunya no en va ser necessària cap per a imprimir llibres ni fulls volants. L’única limitació era per a temes religiosos, en què ben abans que la Inquisició establís una dura vigilància, una vella constitució catalana ja havia prohibit la discussió dels dogmes de la fe catòlica, com va explicar Josep Pella i Forgas a Periodisme. Estudi històrich del de Catalunya (1879).

En aquell temps, simultanis a l’edició de la gaseta espanyola, es publiquen diversos fulls periòdics de notícies a la ciutat de Barcelona, almenys des de 1684. Es conserven diverses sèries de les Noticias generales de Europa venidas a Barcelona pels correus de Flandes (1684-1702), Itàlia (1684-1690) i França (1686-1690), així com d’una Gazeta venida a Barcelona por el correo de Francia (1701-1702) i una Gazeta venida a Barcelona por el correo de España (1700-1701).

L’impressor més important és Rafael Figueró que, juntament amb el seu fill del mateix nom, rep el 1706 de Carles d’Àustria ?que pren el títol de Carles iii en els territoris que domina? el privilegi per a l’edició del seu periòdic oficial, la Gazeta de Barcelona. És la primera i única vegada que es publica a Barcelona una gaseta oficial, essent capital accidental de la monarquia hispànica. Després del tractat d’Utrecht i la marxa successiva del rei i de la reina, el 1713, el periòdic es converteix en el Diario del sitio y defensa de Barcelona, que es continua publicant en castellà fins a l’agost de 1714, quan faltaven pocs dies per a la finalització del setge de Barcelona que també implicaria la fi de la guerra.

Fos quin fos l’abast de les gasetes com a periòdics oficials, la seva funció era merament informativa. Bé que les notícies polítiques i militars responien als interessos dels reis i altres poders, no eren espai per a l’opinió i la propaganda directa, que en l’Antic Règim eren cosa de fulls volants, pamflets, fulletons i opuscles. Hi ha una altra modalitat de periòdics antics, els coneguts com a diaris literaris, tot i ser setmanals o mensuals, encetada a França amb el Journal des Savants (1665) que no s’introdueix a Espanya fins força més tard, amb el Diario de los Literatos (1737).

A mitjan segle xviii, trobem a la Catalunya de la Nova Planta espanyola una nova Gaceta de Barcelona que, malgrat el nom, no és més que una reimpressió de la Gaceta de Madrid, com les que es troben en altres ciutats d’Espanya o, també, ja molt més tard, a Girona i a Vic. Una tercera modalitat de la premsa anterior a la llibertat d’impremta, que a Espanya no s’estrena fins el 1810, són els diaris locals de divulgació cultural i serveis de la segona meitat del Set-cents. És aquest el model inicial del Diario de Barcelona (1792), a imitació del Diario de Madrid, nascut com a Diario Noticioso (1758), i del Journal de Paris (1777).

El nombre de fulls volants i opuscles és molt gran durant la Guerra de Successió i entre un i altre bàndol se n’han catalogat cap a tres-cents. A La publicística española en la Guerra de Sucesión (1966), la historiadora María Teresa Pérez Picazo els va tipificar en cinc categories: al·legats jurídics en prosa, peces populars curtes en prosa i en vers, gasetilles informatives, pamflets difamatoris en prosa i en vers, i fulletons polèmics breus en prosa. A Felip V i l’opinió dels catalans (2001), una altra historiadora, Rosa Maria Alabrús, ha establert l’any 1705 com el de més producció i el 1712 com el del declivi. L’ús variable del català i del castellà serien indicatius de l’evolució de la guerra, ja que el segon creix a mesura que la guerra avança i es pot suposar més important la projecció externa, mentre que el del català es recupera en els dos darrers anys de resistència al setge.

Exposició al Col·legi

L’exposició que presentem al Col·legi de Periodistes de Catalunya en el marc dels actes del Tricentenari, amb el títol de “1714: notícies i propaganda”, convida a reflexionar sobre l’abast i els límits de la informació i la propaganda a Catalunya durant la Guerra de Successió. Tot i que el naixement de la premsa moderna encara es faria esperar més d’un segle fins a la revolució liberal, a la dècada de 1830, les gasetes oficials i els opuscles editats pels dos bàndols en conflicte van fer de la lletra impresa una nova arma de les guerres modernes.

Totes dues publicístiques tendien a accentuar les contradiccions i les debilitats del bàndol enèmic, tot i que sovint amb el recurs a la mixtificació. Amb el control de la informació difosa pels mitjans de comunicació oficials i el foment d’escrits polítics favorables a la seva causa, borbònics i austriacistes pretenien agitar la consciència dels contemporanis, tant a la rereguarda com als fronts de guerra i a l’opinió pública europea.

Després del reconeixement de l’arxiduc com el rei catòlic d’Espanya Carles III per part del papa Climent XI l’any 1709, que provoca a la cort de Madrid el trencament de relacions diplomàtiques amb el Vaticà i l’expulsió del nunci a l’Espanya borbònica, la Gazeta de Barcelona pren una inusitada projecció internacional. Convertida en la publicació oficial d’un Estat reconegut per Roma, els seus exemplars són enviats periòdicament al Secretari d’Estat del Vaticà pel representant permanent papal a la cort de Barcelona, acompanyats dels informes polítics confidencials. Primer, temporalment de la mà de l’abat napolità Giuseppe Lucini i, posteriorment, pel Nunci papal, Giorgio Spinola. En la primera de les comunicacions amb els Estats Pontificis, Lucini adjuntava el tercer número de la Gazeta de 1710 ?“che qui con molta cura s’imprime”, subratllava? a les pàgines de la qual s’informava del seu nomenament a la capital catalana. És aquesta la raó per la qual els Arxius Secrets Vaticans conserven, per la rellevància històrica, els exemplars de la Gazeta de Barcelona dels anys 1710 i 1713, que juntament amb els conservats a les col·leccions barcelonines, ara es donen a conèixer en aquesta exposició.

A partir de 1713, quan la ja emperadriu va abandonar definitivament Barcelona després que l’arxiduc ho hagués fet abans per coronar-se emperador Carles vi d’Àustria, Catalunya va esdevenir a la pràctica una mena de república, forçada a governar-se sense cap rei: Felip V l’havien rebutjat a les corts de 1705-1706 i Carles III, finalment, els havia abandonat a la seva sort. Fou durant aquest “moment republicà”, com ha estat batejat, quan es van publicar diversos fullets que defensaven la independència d’acció de Catalunya: “Toda la nación catalana, junta en los Brazos, resolvió el defenderse”, s’afirmava a l’opuscle que portava per títol Lealtad Catalana (1714).

Un cop vençuda Barcelona després de la desfeta de l’11 de setembre, els testimonis de lletra impresa que havien contribuït a la defensa ideològica dels catalans contra l’absolutisme borbònic també es converteix en objecte de la repressió de les noves autoritats. L’any 1716, el marquès de Castel-Rodrigo dicta un ban en què s’afirmava, precisament, que “la ciega malicia en las turbaciones que empezaron en el año 1705 dio a la imprenta un sinfín de papeles sediciosos, libelos infamatorios, canciones, alegatos jurídicos, poesías, narraciones históricas, baxo varios renombres, indignos de tolerarse...”. Moltes d’aquestes publicacions, com també els símbols de les antigues institucions d’autogovern, acabaren destruïdes pel foc en un intent, afortunadament no reeixit, de censurar la història.