Els efectes de la barbàrie

LINA MARIA AGUIRRE-JARAMILLO / EUDALD COLL

Arran de l'atac terrorista que el 7 de gener va patir la redacció de Charlie Hebdo s’ha obert un debat sobre la natura i l’abast de l’humor en la premsa en contraposició amb les sensibilitats de diferents comunitats, en particular musulmanes, en el context de la llibertat d’expressió. “Aquells que comenten mitjançant la sàtira són particularment valents, més encara que els que despleguen arguments. El ridícul és l’arma més feridora i devastadora”, escrivia el periodista Simon Jenkins a The Guardian poc després de l’atemptat. Però què passa quan s’assenyala la sàtira com a desencadenant de respostes violentes? En aquest sentit, el passat 22 de gener, i també al Guardian, la periodista Natalie Nougayrède cridava l’atenció sobre “el perill d’abandonar el dret a ofendre” per part dels que, tot i declarar-se ideològicament lliberals, retrocedeixen de puntetes quan l’ofensa prové de grups religiosos.

És fonamental distingir la natura de l’humor, per virulent que aquest sigui: és una tècnica intel·lectual de conflicte, no una causa de terrorisme. En un editorial posterior a l’atemptat compartit per diferents diaris europeus, es recordava que si una societat és seriosa sobre la llibertat, “ha de defensar el flux lliure de paraules lletges, fins i tot de sentiments lletjos”. Cal recordar que, al setembre de 2012, quan el govern francès es va posar en alerta i va tancar diverses seus internacionals per la publicació d’una edició de Charlie Hebdo amb portada i altres continguts considerats insultants –incloent-hi una caricatura del profeta Mahoma despullat– molts mitjans internacionals i fonts governamentals criticaren “l’excés” com una provocació irresponsable i estúpida. El diari Le Monde, en canvi, va advertir que les religions “poden ser analitzades, criticades, ridiculitzades lliurement”. Com a colofó, el periodista de Charlie Hebdo, Laurent Léger –un dels supervivents de l’atemptat–, va assegurar a la cnn que “el propòsit és riure. Volem riure davant de cada extremista”.

La disjuntiva
Amb tot, malgrat aquesta defensa de la llibertat d’expressió assumida per la totalitat de les empreses periodístiques internacionals, molts mitjans europeus i nord-americans es van trobar, arran de l’impacte de l’atac terrorista, davant la disjuntiva de reproduir o no les imatges controvertides de Charlie Hebdo. El dia després dels atemptats, Reporters sense Fronteres (RSF) va encoratjar els mitjans de comunicació que publiquessin les caricatures del setmanari satíric com a resposta a l’atac terrorista. “Tot el gremi està de dol. Però la llibertat d’informació no pot desdibuixar-se enfront la barbàrie, ni cedir al xantatge d’aquells que ataquen la nostra democràcia i els nostres valors democràtics”, assegurava l'RSF en un comunicat.

Tot i així, la resposta va ser ben diversa. Als mitjans de comunicació dels països musulmans, on l’Islam prohibeix la representació de Mahoma, la portada no va ser reproduïda. Una imatge, a més, que va ser jutjada com a “provocadora” per autoritats del món musulmà. En canvi, a molts països europeus, els diaris o webs van reproduir, per solidaritat, la portada del setmanari. A Gran Bretanya, en canvi, The Independent va ser l’únic dels grans diaris que ho va fer en la versió en paper. The Guardian la reproduïa al web, mentre el Daily Telegraph optava per reduir-ne la reproducció, perquè no hi aparegui la figura del profeta. Unes decisions que no han estat exemptes de crítiques.

Valentia o hipocresia?
En el cas dels diaris editats a Madrid i Barcelona, La Razón va ser l’únic diari de gran tirada de l’Estat espanyol que va publicar a la portada una de les polèmiques portades del setmanari satíric. Mentre la majoria de rotatius apostaren per il·lustrar la notícia de l’atemptat, amb la coneguda imatge del policia, ferit i estirat al mig del carrer, que era abatut per un dels terroristes. Javier Pérez de Albéniz, crític de televisió, al seu bloc de Vanity Fair, criticava en un apunt la hipocresia d’alguns rotatius madrilenys conservadors, concretament l’ ABC i La Razón. El diari dels Luca de Tena va dedicar la portada del 8 de gener a l’atemptat amb la imatge del policia que va ser abatut. Pérez de Albéniz recordava, però, com un any enrere l’ ABC havia carregat contra la revista satírica Mongolia per “utilitzar una imatge de la verge per publicitar-se”. “Què té la Macarena que no tingui Mahoma?”, es preguntava.

Respecte al diari dirigit per Francisco Marhuenda, –que va publicar en portada una de les polèmiques caricatures de Charlie Hebdo sobre un fons negre i amb un titular En defensa de la libertad de expresión–, Pérez de Albéniz criticava que anys enrere aquesta capçalera havia carregat en un editorial contra la també polèmica portada d’ El Jueves de l’estiu del 2007, en què apareixien els llavors prínceps d’Astúries en una explícita postura sexual i que va ser segrestada pel jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo per un presumpte delicte d’injúries a la Corona. “La llibertat d’expressió té uns límits: la dignitat moral i les lleis. No és necessari denigrar l’altre per fer ironia o sàtira, i menys encara quan el que s’està buscant és qüestionar un dels pilars de la democràcia”, deia llavors l’editorial de La Razón. “Què té la Corona que no tingui Mahoma?”, es preguntava de nou Pérez de Albéniz.

Divisió anglosaxona
D’altra banda, als Estats Units, mitjans com BuzzFeed, Vox, Reddit i el Huffington Post van reproduir les portades, mentre que la majoria de cadenes de televisió, com la CNN, la Fox o l’NBC, es limitaven a “descriure” el que apareixia a les portades de la discòrdia. El britànic The Telegraph, el New York Daily News i la CNN van publicar la fotografia en qüestió, encara que amb la imatge de Mahoma borrosa. El director executiu del Washington Post, Martin Baron, va afirmar que mantindria els principis editorials d’evitar material “que és directament, deliberadament o innecessàriament ofensiu per als membres de grups religiosos”, mentre que l’editor en cap de l’ USA Today, David Callaway, va anunciar que, en resposta a l’atac, probablement tan sols publicarien els dibuixos d’altres caricaturistes.

Per la seva part, Philip Corbett, editor associat del New York Times a càrrec dels estàndards editorials, va afirmar que es limitarien a fer descripcions de les caricatures controvertides. De nou a Londres, el Guardian , com altres diaris britànics, va reiterar que, tot i que donava suport al dret a existir i a la continuïtat de la publicació francesa tampoc no publicaria les seves caricatures per estar fora del seu criteri editorial.

No obstant això, el Washington Post va publicar, el 8 de gener, un editorial criticant fortament la manca de consistència dels mitjans occidentals en defensa de la llibertat d’expressió, acusant-los d’“autocensura per evitar ser blanc de militants islamistes”. El Wall Street Journal també va publicar les portades. La discussió estava servida: per què diaris com The Guardian i el New York Times refusaven de fer-ho? El primer, tot i que el seu director, Alan Rusbridger, va insistir que cada mitjà ha de respondre amb veu pròpia, va incloure la portada del primer exemplar després de l’atemptat amb l’advertència que podia ser considerada ofensiva.

Al New York Times aquest debat va provocar una divisió interna: el director, Dean Baquet, es va mantenir ferm en la decisió de no publicar les imatges, fins al punt d’embrancar-se en una discussió pujada de to a Facebook amb el professor Marc Cooper, de la Universitat Southern California-Annenberg, que va escriure-li dient que aquella actitud era una “completa covardia”. Baquet va titllar-lo d’“estúpid”. També, Margaret Sullivan, l’editora pública del diari, va exposar el desacord amb Baquet en ometre la imatge de la nova portada de Charlie Hebdo, explicant que el seu valor noticiós era indubtable. El debat ha continuat Així, en un article de l’11 de gener signat pel professor Roy Greenslade –un dels experts de mitjans més reconeguts de la Gran Bretanya i professor de Periodisme a la City University de Londres– al Guardian, aquest afirmava que “la llibertat està, o ha d’estar, moderada per la responsabilitat”.

Atacs i censura
La premsa europea, però, tot i que en molts casos va optar per no publicar les polèmiques portades, sí que en la seva gran majoria va reproduir les imatges del número que va sortir després de la tragèdia, conegut com el “dels supervivents”, el 1.178, i que, amb una tirada de cinc milions d’exemplars, va ser acollit amb fervor per la ciutadania.Amb tot, ja fos per la reproducció d’aquell número especial o per les caricatures més antigues, alguns mitjans van patir-ne les conseqüències. Prova d’això és que, una setmana després de l’atemptat, Reporters sense Fronteres va denunciar la censura i les agressions contra periodistes i mitjans de tot el món que s’havien solidaritzat amb el setmanari francès. Setmanes després dels atemptats i de les decisions editorials que van prendre els diferents mitjans de referència a tot el món, el debat segueix portant cua.