• "Som fills dels diaris que hem llegit"

    27 març, 2015
    Fa poc més d'un any, Màrius Carol va arribar a la direcció de La Vanguardia enmig d'una crisi que sotragava els ciments dels rotatius i d'un procés sobiranista que, segons alguns, estava pervertint la tradicional moderació del vaixell insígnia dels Godó.

    JORDI ROVIRA

    A final de 2013, quan et proposaren ser director de La Vanguardia, vas recordar l’adolescent del Poblenou que va descobrir el periodisme anant de públic a Ràdio Barcelona?
    Jo he intentat que aquell nen del Poblenou sempre estigués present a la meva vida. Perquè el dia que t’aixeques al matí i descobreixes que ets un altre, pots acabar no reconeixent-te quan et mires al mirall. I jo encara reconec la persona que tinc al davant, tot i que s’ha fet més gran. Un dia vaig tenir la sensació que hi veia el meu pare, una sensació que sembla que tots, en algun moment, experimentem. Però a la vida és important que et reconeguis i no perdis els orígens. No només per no perdre la identitat, sinó també per recordar on vas néixer, el que has hagut de fer per arribar on ets i saber si t’ho has guanyat o no. I jo em sento agraït a la vida.

    A TVE vas admetre que no era un moment fàcil per dirigir La Vanguardia.
    És que no ho és, perquè coincideixen moltes coses. Som en una crisi econòmica i en una crisi estructural del sector. Els diaris hem perdut dues terceres parts de la publicitat, una part important de les vendes i ens hem d’adaptar a altres formats. I, a Catalunya, vivim un moment d’una extraordinària complexitat que cal gestionar amb calma d’esperit i voluntat de transversalitat. Perquè La Vanguardia sempre ha volgut ocupar aquest carril central de la societat catalana que ara s’ha desplaçat.

    Pedro J. Ramírez va dir en una piulada: “M’alegra que el canvi de director comenci a notar-se a La Vanguardia”. I, en una tertúlia de 13tv, comentaven que el diari ja es podia tornar a llegir. Amb aquests amics les coses són més difícils?
    No, però m’ha sorprès que, pel fet de ser director de La Vanguardia, tothom et posi la lupa des del primer dia. El problema és que te la posen de manera diferent que ara fa cinc o deu anys. I de la mateixa manera que sóc aquell noi del Poblenou, també penso el mateix que fa deu, quinze, vint anys. Sóc algú molt identificat amb el meu país, he guanyat premis de literatura catalana... No sóc un personatge tan estrany com perquè em posin la lupa una mica més a prop del que toca.

    T’esperaves els conflictes amb sectors sobiranistes? Fins i tot recordo un manifest de subscriptors cridant a donar-se de baixa del diari.
    Desconec aquest manifest i no he tingut conflictes amb sectors sobiranistes. He rebut a tothom al despatx i, pràcticament, no he tocat les col·laboracions d’aquesta casa, on hi col·laboren força sobiranistes. L’únic que vaig dir és que hem de baixar una mica l’escuma. Jo el que he intentat és fer el diari amb les claus que sempre han estat les d’aquesta casa. I llegir molt Gaziel, que va dirigir aquest diari en una direcció compartida durant una època molt difícil. El 1933, hi havia la República i els Godó eren monàrquics, manaven les esquerres i els Godó eren liberals, el catalanisme va fer un gran ascens i els Godó no eren especialment catalanistes.

    I t’hi sents reflectit?

    M’agrada veure com Gaziel va gestionar un moment tan delicat de la història de La Vanguardia i del país. I ell diu que no podien explicar a la gent que eren d’esquerres, republicans i més catalanistes que ningú, però si posar alt el llistó de les llibertats, i criticar-ne tot el que estigués per sota. I La Vanguardia dels anys d’en Gaziel com a director únic passa a ser líder i a vendre més que mai. I aquest és l’esperit que m’anima, perquè el moment actual és complex, encara que hem de fer un diari que molta gent el senti casa seva. Entre els col·laboradors, hi tinc cinc o sis membres del Consell de Transició Nacional al costat de figures més moderades com Fernando Ónega, més dures com José Antonio Zarzalejos o antics maragallistes com Antoni Puigverd. I la línia editorial intentem posar-la en aquest carril central perquè no descarrili. Això sí, intentant ser a prop de la gent, dels nostres lectors.

    Parlem dels lectors. Segons un estudi del ceo de 2013, un 75,9% dels lectors del diari en català i un 37,6% en castellà estarien a favor de la independència. I un 50,2% del diari en català i un 30,6% en castellà voten ciu. Per tant, a alguns lectors els pot haver sobtat aquesta moderació respecte al Procés.
    I els votants de CiU no són moderats? Jo crec que la moderació és una manera d’entendre la vida. El que a La Vanguardia no podem fer és agafar la bandera i posar-nos a primera fila. Gaziel deia que l’encert del diari és ser mirall perquè la societat s’hi reconegui, a més de reflector per il·luminar allò a què cal prestar atenció. I no tinc la sensació d’estar fent un diari que no connecti amb la societat. La prova és que som líders, de llarg, en paper i som líders a Internet. Em limito a gestionar una realitat complexa, des de l’òptica d’aquest diari. Jo no em creuria una Vanguardia independentista. I no sé si la gent se la creuria, perquè no es correspon amb la seva història. Una altra cosa és que, si un dia aquest país és independent, La Vanguardia pugui tenir o no la mateixa quota de mercat.

    Com a empresa, us heu plantejat què passaria en una Catalunya independent?

    No. Amb 134 anys d’història el diari ha passat per guerres civils, confiscacions, dues guerres mundials, un règim franquista que va obligar a posar “Española” perquè els Godó recuperessin la capçalera, la Transició... I sempre va seguir sent el diari de referència. I en democràcia també. Per què no ha de poder ser-ho si un dia Catalunya arriba a tenir un altre marc?

    El Grup Godó, però, compta amb RAC1 i 8tv, que no tenen la mateixa línia editorial del diari respecte al procés sobiranista. Això incomoda?
    Mmm... jo faig el diari que crec que haig de fer i cadascú sap allò seu. És veritat que la ràdio té un públic més jove, és molt més combativa, arrisca més i es pot permetre unes llicències que jo no em puc permetre. I 8tv, informativament parlant, té un públic divers. A les tertúlies d’en Cuní no m’hi sento un marcià.

    Els propers mesos La Vanguardia acomiadarà uns vint periodistes veterans...
    Tots són jubilacions o prejubilacions pactades... És cert que amb les retallades restem menys , si bé a la redacció de paper encara som 180 amb uns sous per sobre de la mitjana. Hem de cuidar el que ens permet mantenir un lideratge indiscutible. I la meva gran responsabilitat és mantenir això. I després el món anirà canviant. Nosaltres ja tenim 50.000 persones que llegeixen el diari des de la tauleta i molta gent ens llegeix a través del web. Mai tanta gent ens havia llegit, però mai havia sigut tan difícil que funcioni el model de negoci. I hem de convertir aquesta paradoxa en recursos. Amb tot, és cert que les xarxes socials són una nova dimensió de la comunicació i que als diaris digitals, a vegades, sorprèn veure notícies menors amb molta audiència i altres importants que no en tenen tanta perquè el món digital està molt poc endreçat: hi ha digitals molt seriosos que et porten directament a les pàgines del cor.

    Doncs força gent em comenta que la versió digital de La Vanguardia cada cop és més diferent del paper. En part per notícies d’aquestes...
    Mmm... tothom intenta buscar segments a través de canals per gent diferent al nostre target. Cal dir que la redacció del paper aporta cada dia entre 50 i 60 notícies serioses al digital, que solen ser un avançament del que es podrà llegir al diari l’endemà. Altres cops hem de posar-les abans que se’ns cremin. Una de les coses que he fet és que part de la redacció comenci abans, a quarts de vuit del matí, ja que el trànsit màxim del web és a quarts de deu, les deu. També redissenyarem el web, que s’adaptarà al mòbil, i estem incorporant un sistema operatiu que permet treballar simultàniament al paper i al web. I tot en català i castellà. Aquest és el món que ens toca viure.

    Al primer article com a director, admeties que abans d’exercir el càrrec vas tornar a mirar El cuarto poder de Richard Brooks, 1952.

    És una de les meves pel·lícules preferides. M’agrada molt una escena on una immigrant, a qui un mafiós ha assassinat la filla, va a veure en Humphrey Bogart, el director del diari, per denunciar-ho. Ell li pregunta per què no va a la policia. I ella respon que no sap qui és la policia, però que sap què és el diari, perquè amb ell va aprendre l’idioma, va conèixer la societat on li tocaria viure, a estimar el país... I aquest és un missatge extraordinari perquè els diaris han format part del paisatge de la democràcia i han permès constituir un determinat model de societat. Vaig començar el periodisme quan s’albirava el canvi polític, uns anys apassionants perquè, tot i la censura, explicàvem la realitat entre línies i, des de la premsa, es buscava la complicitat amb els lectors per a aquell nou horitzó. En aquest sentit, la meva tirada cap a la premsa és total i absoluta. Sóc dels que creu que som fills dels diaris que hem llegit.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari