El dinamisme de la ràdio a Catalunya es conserva gràcies a arxius sonors, hemeroteca –diaris i revistes– i guions de tota mena. Un llegat que permet reconstruir i reviure aquesta història recent. Les bobines i els enregistraments conservats a la Biblioteca de Catalunya, provinents de setanta anys de Ràdio Barcelona, la inquietud de la societat civil feta palesa a les ones de l’FM que recull l’Arxiu Sonor de la UAB o el dinamisme dels pioners de la ràdio que Ràdio Associació de Catalunya ha recuperat a cop d’hemeroteca ens ofereixen una perspectiva vibrant i única del segle passat a casa nostra.
La crònica de les ràdios locals acumula gairebé un segle de vida, des dels llunyans anys trenta, quan van néixer les primeres emissores en català emparades pel voluntarisme. Unes característiques que, després del desert que va suposar el franquisme, tenen les ràdios de proximitat que neixen amb l’arribada de la democràcia, quan, a finals dels setanta, Ràdio Arenys i Ràdio Rubí van obrir un camí que han seguit unes dues-centes emissores. Un model particular que, enmig d’un món cada cop més globalitzat, juga amb força l’aposta per la informació local.
La ràdio aconsegueix una proximitat que no tenen els altres mitjans de comunicació. Per a molts oients habituals, aquelles veus que els acompanyen a casa, a la feina o al cotxe, entre molts altres llocs, són com part de la família. Aquesta sensació íntima, propera, personal, de formar part de les nostres vides s’entén per la importància que hi té l’oïda, però, sobretot, per la força de la veu, sobretot d’aquella que, dia rere dia, ens explica el món que ens envolta.
No es tracta d’un mitjà emergent semiprofessional, ni tampoc d’un simple repositori per a les principals emissores. El pòdcast és una indústria que creix, a nivell d’audiència, a un ritme de deu punts anuals i que està previst que el 2026 generi, només a Espanya, fins a 590 milions d’euros. Cada cop els formats són més originals i professionals, les emissores troben noves audiències i les vies d’ingressos es multipliquen. El millor? Que la indústria parla de consolidació, però, també, que les emissores hi veuen un gran marge de creixement.
La gent jove escolta la ràdio? Diversos experts adverteixen que la ràdio en directe no deixa de perdre força entre les noves generacions, que se senten més atretes per la televisió i per l'entreteniment digital i que, a més, perceben la ràdio com un mitjà associat al passat.
En aquests 100 anys, des de l’arribada de la ràdio a Catalunya, les dones han treballat per assolir espais, presència, credibilitat i prestigi en aquest mitjà de comunicació. Després de les dècades d’invisibilitat que va suposar el franquisme, l’arribada de la democràcia va permetre que a les ones sovintegessin, cada cop més, veus femenines. Però actualment encara, malgrat el segle transcorregut, no s’ha obtingut la igualtat professional amb els homes, que continuen ocupant despatxos i franges matinals i presentant programes amb més pressupost i equip.
La ràdio és immediatesa, proximitat. I quan passa alguna cosa que converteix l'actualitat en un bé preuat i tothom corre a informar-se'n, les ones radiofòniques hi són, amb periodistes que fan el que saben: informar en directe. Els professionals amb cert recorregut tenen alguns d'aquests dies grans gravats a la memòria. Són les dates, en vermell, que sempre recordaran, perquè tot el que poc abans hi havia prevista va anar-se'n en orris, l'escaleta es va capgirar. El 23F, l'atemptat d'Hipercor, el 17A, la pandèmia. Dies que la ràdio, fidel a la seva cita, no els va fallar.
És el mitjà més immediat i ubic, el que pots escoltar mentre fas altres coses; d’aquí que sigui conegut també com a mitjà secundari. D’altres l’anomenen el mitjà cec perquè, a diferència de la resta, activa la imaginació a través de la veu, el so, la música i el silenci. Al llarg de la seva història, ha sobreviscut a l’hegemonia de la televisió, la irrupció d’Internet i l’auge dels pòdcasts. Per adaptar-se als nous hàbits de consum, ha creat continguts per ser escoltats a la carta i s’ha fet visual i viral, però sense trair la seva essència: el directe. Fem un repàs de la mala salut de ferro de la ràdio amb professionals, directius i estudiosos del mitjà.
Uns pioners, una nova tecnologia, una dictadura i una sèrie d’interessos empresarials. En aquest context, un llunyà 1924, va néixer Ràdio Barcelona, que es va convertir en la primera emissora de l’Estat espanyol. La història d’aquella efemèride comença gràcies a l’entusiasme d’uns homes que entenen la força que pot agafar la telefonia sense fils i que, dos anys després, s’uneixen a Unión Radio. Tres anys més tard se separarien i crearien Ràdio Associació de Catalunya. Tot plegat en uns anys en què, sobretot amb l’arribada de la República, aquest nou mitjà de comunicació esdevé tot un fenomen social.
Cada any, el Col·legi de Periodistes celebra la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels professionals de la informació. Un nomenament del qual es compleixen cent anys. Però, que sabem realment d’aquest antic clergue catòlic francès del segle XVI? En aquest article –premiat com el millor del Report.cat del primer trimestre d’enguany–, repassem la trajectòria d’un home que, a la seva època, va destacar per les capacitats d’oratòria i d’escriptura, que li van permetre poder comunicar molt millor el missatge evangelitzador.
Enguany es compleixen quaranta anys de l’etapa autogestionària del Diario de Barcelona, conegut popularment com El Brusi, una experiència inèdita dins el periodisme català que va ser breu i poc reeixida pel recel d’una part dels treballadors amb aquesta forma de gestió. Fins aleshores, només havia existit la d’El Correo de Pontevedra. En aquestes pàgines, recordem aquella aventura periodística diferent que va existir al nostre país entre gener de 1983 i març de 1984.
El laberint de l’espai digital ha deixat en mans de tothom els continguts, manen els impactes propulsats de manera viral, encara que siguin creats des de l’anonimat o des d’identitats usurpades. No hi ha eines fortes, democràticament accessibles, ràpides i segures, per a rescatar la informació veraç i delatar els artesans de la mentida. I, en el caos de la Xarxa, enmig d’informacions sense fonts, el periodisme s’embulla, es confon i es desdibuixa. Més enllà del fact-checking, en els darrers mesos, però, diferents condemnes als tribunals han obert una via per lluitar contra els propagadors de mentides.
El ritme intens que sovint va associat al periodisme, sobretot entre aquells que segueixen l’actualitat diària, provoca nombrosos problemes físics i mentals en professionals de la informació que, en molts casos, estan cremats. Cremats d’haver d’estar pendents del mòbil a totes hores. Cremats d’haver de fer, a corre cuita, diferents tasques al mateix temps. Cremats de no poder treballar una peça amb el rigor que es mereix. Cremats de treure hores de la vida familiar. Són tantes i tantes coses que, diferents persones de la professió, algunes més que respectades, fa temps que demanen que baixem el ritme.
La intel·ligència artificial amenaça amb transformar-ho tot, des de la vida quotidiana i el mercat laboral fins a l’educació i la sanitat, passant pels mitjans de comunicació. El contingut generat per màquines no és una novetat per a les empreses periodístiques, però l’actual onada d'IA incorpora canvis significatius tant pel que fa la manera de crear el contingut com pel volum i l’abast. Alguns mitjans han començat a utilitzar-la per augmentar la quantitat d’informació diària i aconseguir un millor posicionament web, si bé la majoria ha obert un període de reflexió per entendre com pot ajudar a fer periodisme de qualitat, doncs, avui dia, els reptes que planteja pel que fa a la veracitat, la confiança i l’autoria dels continguts són més grans que les oportunitats.
Des dels setze anys treballa a la ràdio i enguany compleix quaranta anys davant d'un micròfon, més de la meitat al capdavant del Versió, programa insígnia que va iniciar a Catalunya Ràdio i que continua a RAC1 des de fa divuit anys, allà és líder d'audiència indiscutible a la tarda. Però malgrat el lideratge, l'experiència acumulada i els premis obtinguts, Clapés -que el 7 de febrer va ser nomenat col·legiat d'honor juntament amb Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Hèctor Aranda, Toni Orensanz i Miquel Ruiz (a títol pòstum) - reconeix en aquesta entrevista els problemes que ha hagut de superar pel camí, càncer inclòs.
El servei públic de ràdio i televisió britànic arriba al centenari com un exemple d’excel·lència i de rigor informatiu, així com un pilar fonamental per promoure la cultura britànica. Cada setmana, un 90% dels britànics consumeix continguts elaborats per la BBC que, a nivell mundial, acumula una audiència de 492 milions de persones. La notícia, avançada pel director general, Tim Davie, que en una dècada tancaran les emissions tradicionals de televisió i ràdio per convertir-se en una marca a Internet ha sacsejat una corporació que, un segle després de la creació, té davant seu un entorn digital i audiovisual cada cop més competitiu.
Entre 1907 i 1917, Feminal, dirigida per l’escriptora i periodista feminista Carme Karr, es va convertir en la primera revista per a dones que va veure la llum a Catalunya. Un disseny modern i impactant, una presentació atractiva, un intel·ligent i constant ús de la fotografia, a més de la col·laboració d’escriptores i artistes, van convertir-la en una alenada d’aire fresc dins el resclosit món de les lectures dirigides al públic femení de l’època. De periodicitat mensual i com a suplement de La Ilustració Catalana, els continguts no eren els de consum habitual d’aquell temps, sinó que n’obrien el ventall temàtic. Per fi eren dones les que s’adreçaven a les dones.
