• “Els estudiants catalans se'n surten millor que els d'altres llocs d'Espanya”

    Jordi Rovira / Sergi Reboredo
    -
    21 octubre, 2021

    Sovint es parla de les noves generacions de periodistes des de la distància o des del desconeixement. Maria José Recoder, degana de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i presidenta de l’Associació espanyola d’universitats amb Titulacions d’Informació i Comunicació, es passa el dia envoltada dels futurs professionals de la informació. Per tant, parla amb coneixement de causa.

    Entrevista a Maria José Recoder, degana de Ciències de la Comunicació de la uab

    Venim d’un any en pandèmia. Com ho heu portat a la facultat en aquest temps?

    Ens n’hem sortit, tenint en compte que ens van confinar un divendres i, tres dies després, continuàvem la universitat en línia. Aquell cap de setmana el professorat es va posar les piles per veure com tirar-ho endavant. La nostra universitat, com la majoria, té campus virtuals pensats per penjar-hi contingut. I això ja era un recurs. I ens vam acostumar a eines com Teams, Zoom, Meet, etc. No va ser fàcil, perquè la nostra docència és molt presencial, però ens en vam sortir.

    I les pràctiques externes?

    Han estat el pitjor. De cop i volta, molts mitjans anul·laven les pràctiques perquè no podien tenir els estudiants ni a la redacció ni a casa. Va ser una situació molt complexa que vam anar resolent de la millor manera possible. Per als estudiants, les pràctiques de quart curs són un primer contacte molt clar amb el mercat laboral. Triar el mitjà o el gabinet de premsa depèn de la nota i, per tant, s’han esforçat molt. Hi havia estudiants que no ho entenien. I això explotava, com sempre, a les xarxes socials.

    Presideixes l’Associació espanyola d’universitats amb Titulacions d’Informació i Comunicació (ATIC). Aquests problemes també els han tingut la resta de facultats de l’Estat?

    Cada universitat és un món. En Comunicació, no és el mateix la Complutense de Madrid, amb gairebé 7.000 alumnes, que universitats petites privades amb 30 matriculats. I el problema amb les pràctiques, a moltes universitats espanyoles no el van tenir perquè no tenen pràctiques externes. A Catalunya som molt envejats en aquest sentit.

    Parlem de milers d’estudiants. L’excés d’oferta alimenta la precarietat.

    Al grau de Periodisme de la UAB enguany teníem 160 places. I n’havíem tingut moltes més. El 2012, teníem 340 places de Periodisme, si bé fa tres anys amb el Col·legi de Periodistes vam decidir que hi havia massa oferta. I de les 340 vam passar a les 280, i ara en tenim 120. Per quina raó? Perquè vam agafar aquestes 120 places i vam crear dos graus nous. Ens adonàvem que el mercat laboral demanava uns perfils que no existien a la facultat. Hi havia estudiants que acabaven Periodisme i se n’anaven a fer un màster en Comunicació corporativa.

    Ara bé, si vosaltres decidiu reduir places i les altres comunitats autònomes no ho fan... A l’ATIC no ho heu debatut per unificar criteris?

    L’ATIC fa una mica de lobby en els temes que preocupen a tothom. Amb tot, quan parlem de places, no hi ha acord, ja que hi ha facultats on han posat estudis de Comunicació perquè el professorat tingui alguna cosa a fer.

    Això sona una mica dur.

    Sí, però ens trobem que en moltes facultats els estudis de Periodisme, de Publicitat o de Comunicació audiovisual són a titulacions de Lletres. No tenen prou estudiants perquè el Grau aguanti i als professors d’Història o Llengua els deriven a fer classes dels graus de Comunicació. I, a part, contracten professors associats que sàpiguen de periodisme. Això passa a universitats públiques catalanes i en moltes d’espanyoles. I, és clar, aquests estudis de Periodisme s’omplen, a diferència del que passa amb els graus de Lletres. I les universitats no hi volen renunciar.

    Segons l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya un 86,5% dels llicenciats de la UAB tenen feina i un 61,8% diuen que és una feina de qualitat. Mirant com està el mercat laboral, ho veig poc realista...

    No t’ho pensis. La gent treballa. Els meus estudiants de Periodisme majoritàriament treballen de periodistes. Potser no als grans mitjans de comunicació, en canvi, hi ha molta premsa de proximitat, ràdios, televisions, digitals, etc. I n’hi ha que ja van directament a treballar a gabinets de comunicació.

    Per tant, en aquest aspecte ets optimista.

    Jo sí. Em preocuparia més tenir un fill que, per exemple, estudiés Veterinària, en què el mercat laboral és molt més reduït. La gent de Comunicació sap moltes coses i es pot col·locar més fàcilment a molts llocs. Solen ser gent amb empenta, que se sap moure i amb habilitats demandades com l’oratòria, el treball en equip, etc. De totes maneres, quan parlo amb degans d’altres facultats m’adono que els estudiants catalans se’n surten millor que els d’altres llocs d’Espanya. Aquí tenim una estructura de mitjans de comunicació forta, i de proximitat, i moltes empreses tenen gabinets de comunicació. Una altra cosa és el que cobren. En molts casos subsisteixen perquè viuen a casa dels pares.

    El 2016, a Capçalera vam publicar una anàlisi dels plans d’estudi de les facultats de Periodisme catalanes. Només un 28% de les assignatures tenien alguna cosa a veure amb els gabinets i les agències de premsa, tot i que la majoria dels llicenciats acaba treballant en aquest sector. Això ha canviat o encara és així?

    Els plans d’estudi, malauradament, sempre van més enrere que el mercat laboral. Per això, a la UAB, hem creat un Grau de comunicació corporativa (Comunicació de les organitzacions), el primer d’Espanya. I també en tenim un sobre Comunicació Interactiva. I ara ens copien altres facultats. I no em fa cap il·lusió, perquè si nosaltres retirem cent vint places de Periodisme per crear-ne seixanta en aquests graus, i ara totes les facultats volen crear aquests graus, tornarem a estar igual! La Universitat de Barcelona, per exemple, ha muntat Comunicació audiovisual a la facultat de Biblioteconomia i Documentació. A Biblioteconomia no s’hi apuntava ningú, però tenen Comunicació audiovisual plena. I tots els professors de Biblioteconomia reciclant-se per fer classes a Comunicació!

    Des de dalt, s’hauria de limitar i elaborar un pla global que evités això, no?

    És clar. No pots anar fent créixer les universitats a base de títols que tenen èxit. En aquests moments, no hi ha professors de català, tot i haver-hi dotze facultats a Catalunya que cursen els estudis de Filologia catalana. Però resulta que no tenen gent. A Catalunya calen set graus de Criminologia? Com que hi ha moltes sèries, doncs fem Criminologia! Però si això no és el Bronx!

    Les noves generacions són les més ben preparades de la història?

    Jo si hagués de defensar un pla d’estudis defensaria el de 1992 perquè els estudiants s’estaven sis hores a classe i feien set assignatures al semestre. Aquell pla d’estudis em semblava molt bo i hi havia molt coneixement. Després, amb el Pla Bolonya –del qual no en soc una detractora– es passa de set a tres hores a classe i la resta de la feina la fan pel seu compte. I, evidentment, això implica que no sigui el mateix. Des d’aquest punt de vista, els estudiants actuals no serien els més ben preparats del món, si no és que ells facin l’esforç personal de realitzar el que els han dit a classe.

    Fa uns anys, la Gemma Nierga explicava en aquesta revista com en una xerrada d’un màster de Periodisme ningú coneixia en Manuel Vázquez Montalbán. I el fotògraf Kim Manresa em deia que en una facultat de Periodisme no sabien qui era en Centelles o els Pérez de Rozas.

    Espero que els estudiants de la UAB ho sàpiguen, encara que sigui perquè a l’assignatura d’Història de la comunicació, de primer curs, els fem llegir llibres de memòries de periodistes. Però és cert que aquests referents els queden lluny. Són una generació molt de la immediatesa. Quan ara els preguntes pels referents periodístics et diuen que en Ricard Ustrell perquè, per edat, és el periodista que veuen més proper.

    El 2015, un professor uruguaià, Leonardo Haberkorn, va fer escriure un text que es va viralitzar. “Cada cop és més difícil explicar el periodisme a gent que no el consumeix ni li veu sentit a estar informat”, deia. Això em fa pensar que fa un parell d’anys va tancar el quiosc de la facultat de Periodisme de la UAB perquè els estudiants ja no compraven el diari...

    No compren el diari en paper, això ja t’ho ben asseguro. S’estan tot el dia amb el mòbil a la mà. I crec que sí que estan informats. El que em plantejo és si les notícies que els interessen són les mateixes notícies que ens interessen a nosaltres. Acostumen a estar molt preocupants pels temes socials, tot i així, tinc la impressió que la política internacional els sembla un malbaratament d’esforços, en què tot s’ho maneguen nord-americans, russos i xinesos, i tenim oblidada la resta del món.

    Ja fa estona que parlem de les carències dels estudiants de Periodisme. Digues tres coses bones que tinguin, més enllà del domini tecnològic.

    Del tema tecnològic hi ha molta literatura. Tothom dona per fet que al ser nadius digitals són boníssims en tecnologia i no ho són pas tant! El tema no és que siguin bons en tecnologia, el més important és saber quin ús en fan. Respecte de les coses en què són bons, a part de la tecnologia, en destacaria el treball en equip, que són bons oradors i que són empàtics. Se’ls ha de reforçar molt el tema de l’ètica perquè entre influenciadors, “gran hermanos” i periodistes que fan anuncis, etcètera, se’ls ha d’acabar aclarint què és una cosa i què és una altra.

    Mesos enrere, al portal Somos Periodismo deies que, a part de les estructures patriarcals i la maternitat, hi ha el problema de la covardia de les dones.

    Quan era vicerectora de la UAB, vaig haver de buscar algú per dirigir l’Observatori de la Igualtat. No pots ni imaginar-te la quantitat de negatives que vaig col·leccionar. Eren professores titulars amb un currículum considerable, però em deien que volien quedar-se en un segon pla. Et diuen: “És que em fa por”, “No sé si ho sabré fer bé”, “És que no estic preparada”, etc. A les facultats, hi ha més dones i els seus expedients acadèmics són millors, en canvi, els falta l’empenta. I els homes no tenen cap mena de problema a l’hora de llançar-s’hi. Això potser passa perquè els models de lideratge han sigut molt masculins, en el sentit de l’agressivitat, i les líders reprodueixen els lideratges masculins: Margaret Thatcher, Condolezza Rice, Indira Gandhi, Golda Meir, Christine Lagarde... Ens falta el lideratge femení.

    La facultat de Periodisme de la UAB compleix cinquanta anys. Parlar del periodisme de mig segle enrere i el d’ara és com comparar el cinema mut amb Netflix, però l’essència és la mateixa, no?

    L’essència és la mateixa: la idea de servei públic, ser el cronista de la societat, donar eines d’interpretació del que succeeix... El que han canviat són les eines amb què s’expliquen les coses. L’editor del New York Times, quan va anunciar que un dia el diari ja no s’imprimirà en paper, va recordar que el que venen són notícies. Per tant, les notícies és igual com es rebin sempre que es mantingui la qualitat, el rigor, la serietat i el contrast. Tot això no pot canviar. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari