La intel·ligència artificial està generant un munt de debats al voltant del seu ús i de les conseqüències que se’n deriven. Al llibre Inteligencia artificial, ética y comunicación (Editorial UOC, 2024), de Patrícia Ventura Pocino, la seva autora reflexiona sobre el paper, imprescindible, dels ciutadans en tot plegat i quin rol té el periodisme en aquest fenomen imparable. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre en què l’autora analitza les falsedats que s’escampen gràcies als algoritmes i les persones que ajuden a viralitzar-les.
Cal parlar el llenguatge planer dels ciutadans, a més d’apostar per la transparència i l’accés als experts. Aquestes són algunes de les conclusions del 1r Congrés Internacional de Comunicació en Salut que a finals d’octubre del 2024 va tenir lloc a Barcelona. En aquest àmbit professional, sovint afectat per la precarietat laboral, es lluita cada dia contra la propagació de falsedats i es necessiten referents clars. Perquè, a diferència d’altres tipus d’informacions, aquestes mentides que es propaguen amb facilitat per les xarxes socials poden condicionar no només l’estat d’ànim de les persones, sinó també la seva salut.
La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial generativa afecta de ple moltes professions. Al llibre "Anatomía de una foto" (PhotoClub Anaya, 2024), Tino Soriano reflexiona, amb multitud d’exemples, sobre com aquesta tecnologia està transformant a marxes forçades el món de la fotografia. Els seus arguments es basen en el coneixement de la professió –té una llarga trajectòria i ha rebut nombrosos premis– i en la gran quantitat de documentació utilitzada. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre, concretament el que intenta respondre si avui dia la paraula fotògraf té sentit en un món de registres artificials.
La preferència de consumir ràdio en directe a través de dispositius mòbils creix any rere any i les emissores s'adapten a aquest canvi.
En plena era digital, la narrativa radiofònica ha evolucionat influenciada per la interconnexió i les demandes d’una audiència cada cop més participativa. La ràdio ja no és només so, sinó una amalgama digital que desafia les rutines tradicionals. Així, veiem com les emissores actuals apleguen una sèrie d’elements que l’Observatori de la Ràdio a Catalunya anomena “perímetre digital”. Es tracta de satèl·lits que graviten en la seva òrbita i que el mitjà ha sabut fer-se seus. Entre ells, les xarxes socials, que han permès augmentar la relació amb els oients.
Hi ha molts periodistes que, amenaçats o perseguits pel fet de denunciar les dictadures i la corrupció dels seus governs, es veuen obligats a refugiar-se en altres països.Tal com ha demostrat Reporters Sense Fronteres, és un fenomen global. Alguns d’aquests periodistes són de ràdio. I, tot i haver marxat, malgrat les dificultats, segueixen posant-se davant del micròfon. No ho fan, però, des de mitjans generalistes, sinó a ràdios locals o bé aprofitant les plataformes de pòdcasts. Continuen, doncs, sent la veu dels que han deixat enrere.
La crònica de les ràdios locals acumula gairebé un segle de vida, des dels llunyans anys trenta, quan van néixer les primeres emissores en català emparades pel voluntarisme. Unes característiques que, després del desert que va suposar el franquisme, tenen les ràdios de proximitat que neixen amb l’arribada de la democràcia, quan, a finals dels setanta, Ràdio Arenys i Ràdio Rubí van obrir un camí que han seguit unes dues-centes emissores. Un model particular que, enmig d’un món cada cop més globalitzat, juga amb força l’aposta per la informació local.
El dinamisme de la ràdio a Catalunya es conserva gràcies a arxius sonors, hemeroteca –diaris i revistes– i guions de tota mena. Un llegat que permet reconstruir i reviure aquesta història recent. Les bobines i els enregistraments conservats a la Biblioteca de Catalunya, provinents de setanta anys de Ràdio Barcelona, la inquietud de la societat civil feta palesa a les ones de l’FM que recull l’Arxiu Sonor de la UAB o el dinamisme dels pioners de la ràdio que Ràdio Associació de Catalunya ha recuperat a cop d’hemeroteca ens ofereixen una perspectiva vibrant i única del segle passat a casa nostra.
La ràdio aconsegueix una proximitat que no tenen els altres mitjans de comunicació. Per a molts oients habituals, aquelles veus que els acompanyen a casa, a la feina o al cotxe, entre molts altres llocs, són com part de la família. Aquesta sensació íntima, propera, personal, de formar part de les nostres vides s’entén per la importància que hi té l’oïda, però, sobretot, per la força de la veu, sobretot d’aquella que, dia rere dia, ens explica el món que ens envolta.
No es tracta d’un mitjà emergent semiprofessional, ni tampoc d’un simple repositori per a les principals emissores. El pòdcast és una indústria que creix, a nivell d’audiència, a un ritme de deu punts anuals i que està previst que el 2026 generi, només a Espanya, fins a 590 milions d’euros. Cada cop els formats són més originals i professionals, les emissores troben noves audiències i les vies d’ingressos es multipliquen. El millor? Que la indústria parla de consolidació, però, també, que les emissores hi veuen un gran marge de creixement.
En aquests 100 anys, des de l’arribada de la ràdio a Catalunya, les dones han treballat per assolir espais, presència, credibilitat i prestigi en aquest mitjà de comunicació. Després de les dècades d’invisibilitat que va suposar el franquisme, l’arribada de la democràcia va permetre que a les ones sovintegessin, cada cop més, veus femenines. Però actualment encara, malgrat el segle transcorregut, no s’ha obtingut la igualtat professional amb els homes, que continuen ocupant despatxos i franges matinals i presentant programes amb més pressupost i equip.
La gent jove escolta la ràdio? Diversos experts adverteixen que la ràdio en directe no deixa de perdre força entre les noves generacions, que se senten més atretes per la televisió i per l'entreteniment digital i que, a més, perceben la ràdio com un mitjà associat al passat.
La ràdio és immediatesa, proximitat. I quan passa alguna cosa que converteix l'actualitat en un bé preuat i tothom corre a informar-se'n, les ones radiofòniques hi són, amb periodistes que fan el que saben: informar en directe. Els professionals amb cert recorregut tenen alguns d'aquests dies grans gravats a la memòria. Són les dates, en vermell, que sempre recordaran, perquè tot el que poc abans hi havia prevista va anar-se'n en orris, l'escaleta es va capgirar. El 23F, l'atemptat d'Hipercor, el 17A, la pandèmia. Dies que la ràdio, fidel a la seva cita, no els va fallar.
És el mitjà més immediat i ubic, el que pots escoltar mentre fas altres coses; d’aquí que sigui conegut també com a mitjà secundari. D’altres l’anomenen el mitjà cec perquè, a diferència de la resta, activa la imaginació a través de la veu, el so, la música i el silenci. Al llarg de la seva història, ha sobreviscut a l’hegemonia de la televisió, la irrupció d’Internet i l’auge dels pòdcasts. Per adaptar-se als nous hàbits de consum, ha creat continguts per ser escoltats a la carta i s’ha fet visual i viral, però sense trair la seva essència: el directe. Fem un repàs de la mala salut de ferro de la ràdio amb professionals, directius i estudiosos del mitjà.
Uns pioners, una nova tecnologia, una dictadura i una sèrie d’interessos empresarials. En aquest context, un llunyà 1924, va néixer Ràdio Barcelona, que es va convertir en la primera emissora de l’Estat espanyol. La història d’aquella efemèride comença gràcies a l’entusiasme d’uns homes que entenen la força que pot agafar la telefonia sense fils i que, dos anys després, s’uneixen a Unión Radio. Tres anys més tard se separarien i crearien Ràdio Associació de Catalunya. Tot plegat en uns anys en què, sobretot amb l’arribada de la República, aquest nou mitjà de comunicació esdevé tot un fenomen social.
