• Mentides velles, context nou

    Joan Salicrú / Eudald Coll
    -
    23 juny, 2017

    La designació de la postveritat com a "paraula del 2016" va encendre el debat sobre aquest fenomen. Els crítics amb la paraula asseguren que es tracta de les mentides de tota la vida

    Detall d'una portada del The Economist sobre la postveritat.
    Detall d'una portada del The Economist sobre la postveritat.

    De cop i volta, a mitjan novembre de 2016, el Diccionari Oxford va proclamar la post-truth, és a dir la postveritat, com la paraula d’aquell any. El prestigiós diccionari la defineix així: “Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. I argumentava l’elecció assegurant que l’ús d’aquesta paraula havia augmentat un 2.000% respecte del 2015.

    Però, per què aquesta profusió en l’ús? Perquè en les campanyes per la sortida de la Unió Europea per part del Regne Unit –el famós Brexit– i les eleccions presidencials nord-americanes que van portar al poder Donald Trump, els analistes consideren que es va cultivar un discurs demagògic basat en mitges veritats o directament amb mentides estrictes. “Trump és el màxim exponent de la postveritat política, una confiança en les afirmacions que semblen certes, si bé no tenen cap base real”, explicava el passat setembre el prestigiós setmanari liberal The Economist en un article que portava per títol “L’art de mentir”.

    Albert Sáez, doctor en Comunicació i adjunt a la direcció d’El Periódico de Catalunya, apunta que el debat al voltant de la postveritat s’ha enfocat malament ja en relació amb les paraules. “La filosofia durant el segle XX es va passar quaranta anys discutint sobre si la veritat existia. I no s’hi van posar d’acord. Mentrestant, els periodistes prometíem a la gent que els l’explicaríem. Ens hem fet un embolic dient que nosaltres podíem explicar la veritat, un concepte moral, no objectivable, que ja inclou una interpretació dels fets”, afirma.

    Apropiació del format

    Més enllà dels mots, el periodista Vicent Partal, director de VilaWeb, relativitza la novetat del fenomen: “En la història del periodisme això no és nou. El que és nou és el volum i l’impacte”. El periodista valencià apunta tres motius pels quals creu que el context determina una nova realitat. El primer, la producció i la distribució de continguts, que abans era caríssim i ara pràcticament és a cost zero. El segon: l’emergència de les xarxes socials, que ha trencat “els senyals de trànsit que teníem fins ara”, el rol prescriptiu, perquè “tothom llegeix Facebook, però Facebook no té un rol d’editor i, per tant, li importa molt poc si t’envia una mentida o una veritat”. I el darrer motiu: que de la producció de mentides, s’ha generat un model econòmic.

    Què evidencia, en tot cas, aquest fenomen? Segons Eva Domínguez, periodista especialitzada en noves tecnologies i professora universitària de periodisme digital i narrativa interactiva a la Universitat Pompeu Fabra, que el llenguatge informatiu periodístic, representat per la notícia, “ja no pertany estrictament als mitjans periodístics, sinó que és un codi universal del qual s’han apropiat tota mena d’organismes, institucions, grups o persones”. “Els elements, el lèxic i l’estructura de les peces informatives han estat adoptats fora de l’àmbit dels mitjans periodístics com un format que dóna veracitat al contingut. És a dir, si sembla una notícia, és real. Els formats periodístics s’han convertit en un sistema de validació de la realitat”, raona. En aquest sentit, Domínguez assegura que “les fakenews són una mostra de com algú pot construir missatges falsos aprofitant-se de la connotació que per a l’audiència té llegir un contingut elaborat amb aquests formats”.

    Negoci amb la mentida

    Si la postveritat és d’alguna manera la voluntat de definir un nou context en què la veritat ja no importa tant com fins ara, l’epicentre de les crítiques de molts pensadors i professionals de la informació són les anomenades fakenews,  les notícies falses. Es tracta de notícies més o menys inventades que busquen audiència i que les grans xarxes socials acaben amplificant com un tro gegant enmig d’un oasi de tranquil·litat. “El gran problema de les notícies falses fabricades a propòsit, és que al darrere s’hi ha construït un model de negoci. Contra això és molt difícil de lluitar”, apunta Vicent Partal.

    El periodista valencià, creador del primer nadiu digital a Catalunya, es refereix a la notícia apareguda el desembre de 2016 segons la qual moltes de les pàgines webs de fakenews que van sorgir durant la campanya electoral dels Estats Units havien estat produïdes a Veles, una petita ciutat de Macedònia, on uns quants adolescents s’inventaven articles sensacionalistes per guanyar diners a través dels anuncis, seguint la lògica de “com més audiència, més anuncis”. “Als americans els van agradar les nostres notícies i nosaltres vam fer-hi diners. A qui li importa si eren certes o falses”, afirmava a la BBC un noi identificat amb un nom fals (Goran), no massa conscient del poder disruptiu de les seves accions respecte d’uns comicis democràtics.

    Verificació dels fets

    Davant el fenomen, les respostes per intentar mitigar-lo són diverses. Una, sense cap mena de dubte, és la promoció del fact-checking, un mecanisme de comprovació de la veracitat de les informacions molt habitual als mitjans anglosaxons. Qui l’ha importat a Espanya és el programa El Objetivo, de La Sexta, que cada setmana inclou una secció titulada Pruebas de verificación en aquesta línia. És un dels valors afegits i elements de singularització del programa. “Estos son los hechos y suyas las conclusiones”, afirma la conductora del programa, Ana Pastor, al tancar aquest bloc cada setmana, reclamant al televident que sigui ell el que es posicioni a partir del que acaba de veure.

    Ara bé, n’hi ha prou, amb el fact-checking? “És una de les fórmules necessàries, però crec que cal també incorporar-ne altres, com per exemple fer evident quin procés hi ha darrere de cada reportatge periodístic. La credibilitat periodística ha anat perdent-se durant anys. El fenomen de la postveritat i de les notícies falses ha de servir d’esperó per evidenciar la necessitat del bon periodisme de cara a la qualitat democràtica”, afirma Domínguez.

    Partal, en canvi, no s’hi mostra gens entusiasmat, perquè recorda que el fact-checking és un mecanisme que apareix “després de la mentida”. “El problema –afegeix– és que permetem la mentida i donem credibilitat a mitjans que viuen de la mentida. No necessites fer fact-check si ningú menteix”. En aquesta línia, Partal carrega contra els sistemes que mesuren les audiències, ja que no es calibra la qualitat dels continguts. “Alguns mitjans usen la mentida precisament per inflar dades, per tenir més visites i fer-se líders”, critica.

    També, Sáez creu que el quid de la qüestió és aconseguir entendre qui té els millors mecanismes de verificació de la informació. És a dir, quina és la fórmula més eficaç per evitar la propagació de la mentida. “Aparentment, el periodisme és qui té aquesta capacitat, encara que Mark Zuckerberg diu que l’autocontrol dels usuaris impedirà a la llarga la mentida a les xarxes i que, en tot cas, mirarà d’afinar el mecanisme per impedir la mentida”, explica.

    Reconstruir el pacte

    De versions interessades, se n’ha parlat sempre, tot i això, se suposava que el lector pretenia sempre ser informat veritablement respecte d’aquelles qüestions que li interessaven. En aquesta línia, ara mateix hi ha qui assegura que, davant fenòmens com la victòria de Donald Trump, el problema és una audiència que ha decidit que vol consumir “la informació que li ve de gust”, més enllà de si és certa o no. Una audiència que en realitat el que busca és que la informació que consumeix confirmi els seus temors, pors, recels i mites. Informació que el reconcentri en allò que ja pensa.

    A vegades, el públic no vol saber la veritat, vol que li donem la raó. I contra això també ens hem de prevenir. I a més ho vol cada dia, també quan canvia d’opinió. Per tant, això ho hem de tornar a negociar amb el públic, arribar a un nou contracte: vostè vol que li expliqui la raó o que li expliqui els fets?”, es pregunta Sáez. “S’ha de reconstruir el pacte, perquè estava basat en elements inconsistents com ‘la veritat’ o ‘l’objectivitat’”, afegeix. El periodista de Bétera interpel·la de nou als mitjans: “El principal problema d’ara és que marques que la gent considera periodístiques, menteixen. Però no només les marques d’Internet, sinó que hi ha versions digitals de productes en paper realment escandaloses”.

    També, Albert Sáez, apunta que “el debat s’hauria de portar cap a si el periodisme està sent capaç de mantenir-ne els criteris i els mètodes de verificació quan traspassa la barrera digital. És a dir, si perdem això o no en el pas del paradigma analògic al digital”. I amb vista a mantenir la credibilitat, al·ludeix a una proposta que, tot i òbvia des d’un punt de vista ètic, no deixa de ser sorprenent. “De tant en tant, hem de dir a la gent que no ho sabem tot, perquè totes aquestes promeses incomplertes van minant la nostra credibilitat. I quan la nostra credibilitat baixa, el mentider ho té més fàcil per competir amb nosaltres”, adverteix.

    Arribats aquí, queda clar que el futur de la veracitat de les informacions o de l’escampall de notícies falses tindrà molt a veure amb la posició que prenguin els grans cercadors d’Internet i les grans xarxes socials.  “La gran esperança és que Facebook s’adoni que si no fa de prescriptor periodístic i deixa que corri tota la porqueria, perdrà credibilitat. De moment, algunes grans empreses han dit que es neguen a publicitar-se a través de Facebook i Google, que ja s’està movent. Facebook també sembla que comença a estar preocupat. Sort d’això, perquè si no canvia d’actitud, Facebook ens matarà. O matem Facebook o ens matarà a nosaltres. És el gran perill per a la democràcia i per al periodisme”, alerta Partal.

    Sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere possible, conclou Sáez: “El que no es pot fer és tancar les xarxes socials i tornar al periodisme de sempre, perquè això seria fer creure que el periodisme abans de les xarxes socials sí que anava bé i no és cert, no vivia el seu millor moment”, reflexiona, en línia amb la tesi que ha desplegat al seu darrer llibre El periodisme després de Twitter, en què parla de l’existència de “fugitius analògics” i “nadius digitals”. Caldrà, doncs, aprendre a gestionar un nou món que genera fenòmens perversos com la postveritat.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari