Fa gairebé deu anys que el terme postveritat va ser escollit paraula de l’any, marcant l’inici d’una era de desinformació creixent. Tot i els esforços dels mitjans, plataformes digitals i institucions per combatre-la, els experts alerten que la desinformació persisteix i caldrà aprendre a conviure amb la manipulació i la incertesa.
La dana de València posa en evidència la circulació de mentides en catàstrofes i com la manca de mitjans locals potents dificulta una bona cobertura.
Sovint els periodistes no només són els autors dels documentals, sinó que també en formen part activa davant la pantalla, ja sigui com a protagonistes o bé, d’alguna manera, mostrant les llums i les ombres de la professió. En aquest article analitzem com es retrata l’ofici a través d’aquest gènere que en els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió de les plataformes de continguts, està en auge.
“La vida és somni”, Calderón de la Barca, 1635. Quasi 400 anys després de la famosa metàfora que dona nom a l’obra de teatre barroca, i amb el mateix recurs literari, es podria dir que “la comunicació és metàfora“. I ho és amb amplitud i diversitat. Des de la comunicació relacional i interpersonal, passant per la pública i corporativa, fins a la periodística i
social. És la figura retòrica més utilitzada en la comunicació humana, parlada i escrita, sense excepció. Està present tant en el periodisme com en moltes de les eines de la comunicació corporativa i del periodisme de fonts.
El periodista analitza els canvis que transformen el periodisme i defensa el paper clau dels mitjans de proximitat en el nou ecosistema informatiu.
Es compleixen trenta anys del genocidi de Ruanda, un dels episodis més obscurs dels anys noranta. Unes matances que van acabar, en 100 dies, amb el 75% de la població tutsi d’un dels països més petits del continent africà. Una crueltat propiciada i encoratjada, en gran part, per un mitjà de comunicació que no va dubtar a plantar la llavor de la barbàrie: Radio Télévision Libre des Mille Collines, la ràdio de l’odi. El seu és un dels exemples més tristament cèlebres de com aprofitar el ressò mediàtic per ajudar a sembrar mort i destrucció.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
Les ràdios i les televisions locals que van perdre pistonada amb l’apagada analògica, tenen una oportunitat en línia. Cal veure com sobreviuen a la competència ferotge entre elles, motivada precisament pel mateix fàcil accés a la Xarxa que els facilita l’existència.
Com parlen els periodistes davant del micròfon i de la càmera? Quines eines tenen els mitjans per vetllar per la qualitat del directe? Lingüistes i periodistes reflexionen sobre les competències lingüístiques dels professionals del panorama audiovisual català.
