L’alternativa dels mitjans en línia

JORDI BENAVENTE

“Sempre que fem un acte, ens trobem la gent de Graciamon TV”. Això va dir d’ells, un dia, Maite Fandos, tinent d’alcalde de Barcelona, segons el periodista Manel López, codirector del projecte. Vet aquí l’esperit, i també un dels punts forts, d’aquesta moderna televisió amb seu a l’avinguda de Vallcarca de Barcelona: ser-hi sempre. “Periodisme de proximitat. Les notícies de Gràcia al món”, diu el seu lema, que vol dir que allà on hi hagi un gracienc, allà on passi alguna cosa que els pugui interessar, allà seran ells amb una de les seves petites càmeres digitals per després penjar-ho al Web.

Aquest antic professor de Periodisme de la UAB és de la vella escola, si bé lluita amb armes noves: “equips de gravació lleugers, una o dues persones, edició digital; el futur serà la imatge, com més aviat fem la revolució millor, perquè el text no durarà”, afirma López. Ell i la productora Sílvia Balcells dirigeixen, des de fa quatre anys, Graciamon TV (Premi Vila de Gràcia 2012), que forma part de l’associació sense ànim de lucre Gràcia Multimèdia, creada per “difondre informació i fomentar la reflexió a través dels nous mitjans digitals”. Pura guerrilla informativa.

“Som el futur”, insisteix López. “Les grans cadenes convencionals s’ensorren com a sistemes de producció televisiva pels alts costos. Amb Internet, en canvi, personalitzes què vols mirar, i quan”. Viabilitat econòmica i televisió a la carta són, doncs, dos dels pilars en què se sustenta l’èxit d’aquests nous mitjans, argumenta. Enregistrar càpsules informatives i penjar-les a la Xarxa és “ràpid, fàcil i barat”, diu López des de la redacció de Graciamon TV poca cosa més que una planta baixa cedida per l’Ajuntament, dues taules, sis ordinadors, quatres prestatges i una gran vidriera, molt lluminosa.

“Emetre només per Internet és una aposta molt important: si qui hi està al capdavant no ho fa creient-hi, el projecte no tirarà endavant”, afirma Sílvia Llombart, professora de Periodisme digital a la Universitat Pompeu Fabra. “Si no necessites una cadena que et deixi una franja horària, desapareix el distribuïdor i passa com en el món de la música: el creador del producte estableix contacte directe amb el públic”, destaca aquesta experta en noves tecnologies aplicades a la comunicació.

Llombart se suma al missatge de López (“qui no emet per Internet és perquè no vol”) i confia en el futur d’aquest tipus d’iniciatives. “De públic, n’hi ha cada cop més, les generacions que pugen consumeixen informació d’una manera diferent a la nostra. La televisió i la ràdio, en directe ( streaming) o a la carta, són un dels seus eixos prioritaris. I potser no tothom hi guanyarà diners, però hi ha maneres (publicitat, espònsors, subscriptors) de donar viabilitat als projectes”, explica.

“El nostre objectiu a mig termini és garantir un cert nombre de visites per poder demanar la col·laboració d’alguns anunciants”, explica Balcells. Ara mateix, a Graciamon TV hi ha quaranta persones treballant (una quinzena d’elles són periodistes de formació), això sí, ningú s’hi guanya la vida. Llombart, sense referir-se a cap mitjà de comunicació concret, s’ho explica així: “No tothom pretén fer diners. Per a moltes associacions, entitats, ONG o particulars, el més important és la difusió del seu missatge”. “Qui sobreviurà?”, es pregunta aquesta experta. “Qui aconsegueixi fidelitzar més el públic, i traduir aquesta fidelitat en ingressos. I no sempre seran els més grans, els petits també poden donar gran qualitat”, respon.

Graciamon TV ha realitzat i penjat a la Xarxa gairebé tres mil vídeos (peces informatives) en tres anys i mig. Alguns amb tanta repercussió mediàtica com el que van fer durant la vaga general del 14-N moments abans que Ester Quintana rebés un impacte a l’ull. I es tracta només d’una entre dotzenes de televisions que hi ha actualment a Catalunya emetent només per Internet.

L’única sortida viable

Eva Llorca, directora de l’emissora privada Miramar TV té clar que el futur és el format en línia: “El que cal veure és el futur de la TDT, massa costosa”, diu. També assegura que veu proper el moment en què “les llars catalanes accediran lliurement a Internet amb la televisió, des del sofà de casa: llavors recuperarem aquella connexió especial amb l’espectador”. Això és el “contacte directe amb el públic” de què parlava Llombart. I aquest sí que sembla que serà el veritable punt d’inflexió.

Per la seva part, Marc Melillas, cap d’estratègia de la Xarxa (entitat creada per dinamitzar l’audiovisual local català), matisa que, tot i que la TDT continua garantint l’accés universal dels continguts, “estem immersos en un procés de transició en què conviuen diferents tecnologies”. I això, per al món local, suposa “una oportunitat a l’hora d’explotar-ne els continguts i consolidar una aposta molt més eficient de producció, aprofitant tots els canals de difusió disponibles”.

Com moltes altres televisions locals de l’Estat, Miramar TV (que des de Lloret de Mar cobreix tota la Selva) va patir les conseqüències de l’apagada analògica de principi de 2010 i la nova distribució del senyal digital. Senzillament: van quedar-se’n fora, perquè no s’ho podien permetre. “Teníem la capacitat econòmica d’una lliga petita (d’una televisió de proximitat), però amb les exigències de senyal i cobertura de la Champions (d’un canal d’abast estatal)”, diu Llorca. “Ens van abocar al suïcidi”, conclou.

Un cop habituats a les noves regles, però, Llorca destaca el que tots: la immediatesa, l’accés des de qualsevol dispositiu amb connexió a la Xarxa, la possibilitat de triar què i quan... Amb tot, lamenta, això sí, “haver perdut la gent gran, a qui el salt tecnològic resulta molt feixuc”. I també la impossibilitat de fidelitzar espectadors com abans, “amb programes i horaris concrets”. Ha quedat tot massa parcel·lat. “I així és difícil saber l’impacte real dels teus continguts”, assegura.

Redaccions integrades

Un altre dels projectes interessants, que aprofita les noves tecnologies mirant de no oblidar ningú, és la multiplataforma pública Cugat.cat. Creada el 2009 a Sant Cugat del Vallès, es tracta d’una redacció integrada que gestiona un diari digital, una ràdio convencional (amb més de tres dècades d’experiència) i una televisió per Internet, amb canal iptv, a la carta, amb molt bons resultats. “Al final, el que compta és generar continguts interessants i difondre’ls per tots els canals que tinguis a l’abast”, afirma Miquel Herrada, director de Cugat.cat. Ells, assegura, tampoc no haguessin pogut fer front a les exigències econòmiques que implica la TDT. Encara que l’alternativa amb què van sortir-se’n és tot un exemple d’aposta reeixida.

A la programació televisiva d’aquest mitjà, s’hi accedeix a través d’un índex de canals temàtics (semblant al cas de Graciamon TV) i de programes, disponible a la pàgina web i accessible mitjançant ordinadors amb connexió a Internet, mòbils, tauletes i televisions intel·ligents. Aquesta redacció integrada va sorgir de la històrica Ràdio Sant Cugat, que fa trenta-un anys que funciona, i que, per ara, no es plantegen passar-la només a Internet. “Perquè creiem en la funció social de la ràdio, i no volem perdre el públic que no ens podria seguir amb les noves tecnologies”, explica Herrada.

Una altra proposta potent a tenir en compte és la de Ràdio Arenys, que produeix vídeos gravats a l’estudi, accessibles a través de la pàgina web i que genera, així, una ràdio que sembla una televisió, cosa que també està tenint molta acceptació entre el públic.