• El nivell lingüístic dels periodistes, a debat

    13 febrer, 2014
    Com parlen els periodistes davant del micròfon i de la càmera? Quines eines tenen els mitjans per vetllar per la qualitat del directe? Lingüistes i periodistes reflexionen sobre les competències lingüístiques dels professionals del panorama audiovisual català.
    Catalunya Ràdio a Lleida. Foto: Oriol Clavera
    Catalunya Ràdio a Lleida. Foto: Oriol Clavera

    VICTORIA HITA

    “Si no parlem un bon anglès, la BBC no ens contractarà. Si no parlem un bon castellà, ens destrossaran els crítics de les televisions espanyoles. En canvi, no parlem un bon català i continuem vivint tan tranquils”. Són declaracions del periodista i doctor en Lingüística Joaquim Maria Puyal al programa Àgora, de TV3, el 3 de juny passat. Vejam què n’opinen professionals vinculats a l’ensenyament i als mitjans de comunicació que fa anys que treballen amb la llengua.

    Margarida Bassols és filòloga catalana, pertany al grup investigador de la llengua en els mitjans de comunicació, Llengua i Mèdia, i imparteix classes a la facultat de Ciències de la Comunicació de la uab. “Hi estic completament d’acord. Hi ha molta feina a fer. Sents veus horroroses i penses: a què sona això?”. Horroroses? “Bé, per la musicalitat, les expressions... Cal tenir en compte que la llengua oral és inabastable, se’n fa tanta i hi ha moltes hores d’improvisació. I, per al periodista, la llengua és un element més, ja que ha de saber d’internacional, o ha de saber fer riure... També passa que hi ha molta desigualtat entre la persona que condueix el programa i les persones que hi col·laboren, que sovint no tenen un bon nivell de llengua i arrosseguen la resta”.

    Oriol Camps, que fins l’estiu del 2013 -actualment jubilat- era cap de la Unitat d’Assessorament Lingüístic (UAL) de les Emissores de la Generalitat i assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), matisa aquest discurs: “Quan es necessita cobrir una plaça de periodista es fan unes proves de català escrit, de cultura general, de política i, finalment, una prova de lectura i improvisació. Això poden ben bé ser vint minuts i has de decidir si aquella persona val o no val. Ara bé, quan han de contractar algú per estar al capdavant d’un programa, els lingüistes no hi pintem res. Se suposa que ho han de fer bé, però busquen que la figura sigui mediàtica”.

    El professor Daniel Casals, estudiós de la ràdio en català, considera que “amb aquesta afirmació en Puyal vol que el català sigui com l’anglès i el castellà, vol despertar consciències perquè hi hagi una actitud de preocupació sobre la llengua. Justament, aquests comentaris sorgeixen perquè hi ha una consciència lingüística”. Casals desentranya vicissituds sociolingüístiques que, en part, justifiquen les competències dels periodistes actuals. “El castellà no ha patit cap prohibició ni a l’escola ni als mitjans. I la formació, la tradició i la història acumulada de la llengua influeixen en la pràctica diària”, explica.

    Josep Cornudella és cap del Departament d’Assessorament Lingüístic i Accessibilitat (DALiA) de TV3. Cornudella va ser el primer lingüista de Televisió de Catalunya i creu que el periodista de les dues mil retransmissions de futbol en català té tota la raó. “Aquesta és una guerra molt complicada. Si vetes una veu, estàs creant un problema social. Entrar en matèria de veus és un objectiu a mig termini”, afirma. Sense que la periodista que signa aquest article obri un nou interrogant, ell mateix es pregunta: “S’hauria de fer neteja als mitjans públics? Sí, però per poder fer-ho s’ha de tenir el suport de la direcció d’Informatius i de la direcció de la Corporació”.

    Motxo i escombra

    Sovint es parla de la pressió a què estan sotmesos els periodistes, sobretot els de ràdio i televisió, per les rutines de producció que exigeixen treballar ràpid i, òbviament, treballar bé. La tensió es trasllada a les persones que corregeixen. Xavier Muixí, director d’Informatius i presentador de Les notícies de les 10, de BTV, assenyala que el servei lingüístic “és clarament deficitari: són tres persones i els traiem molt de suc, funcionen amb molta pressió”. “Nosaltres –afegeix– disposem d’un manual d’estil que podem consultar a la intranet i rebem per correu electrònic informes sobre novetats o usos de paraules que s’avancen a esdeveniments. Per exemple, fan un dossier amb el vocabulari i la fonètica d’actes concrets del programa de la Mercè”.

    La CCMA compta amb 41 revisors lingüístics, 11 a Catalunya Ràdio i una trentena a TV3. L’ERO previst pot modificar aquesta xifra. Cornudella alerta que a TV3 caldria el doble de persones. “A banda de la correcció i l’adequació dels textos, mirem d’anticipar-nos a l’actualitat. Busquem les adaptacions de pronúncia a la llengua romànica d’un nom xinès o àrab, i això necessita d’un consens”, explica.

    La Vanguardia, Catalunya Ràdio, TV3, El Periódico i l’ Ara posen en comú paraules i expressions per anar tots a la una en qüestions lingüístiques, sobretot pel que fa a noms de personatges rellevants de l’actualitat i també de topònims. Oriol Camps recorda que la seva tasca d’assessor de la CCMA consisteix, justament, a mantenir la unitat de criteri, que queda expressada a l’ ésAdir, el portal lingüístic de la CCMA.

    Després, hi ha la feina del dia a dia, que comporta dificultats. “Quan una persona té escrit disseny i diu *diseny, fa la essa sonora, un error típic, i li corregeixes, li estàs demanant que faci un esforç mental molt important, perquè ho ha de fer sempre bé i això costa molt de canviar”, assegura.

    A La Xarxa, hi ha dues lingüistes, una de matins i una altra de tardes, i una logopeda, que treballa de manera externa des de fa deu anys en la tasca específica de la locució: articulació de la veu, fonètica. “La veu és un vehicle que s’ha de cuidar i devem ser dels pocs mitjans que disposa d’aquest servei gratuït per als que ho necessiten”, subratlla la lingüista Bruguers Jardí, exassessora lingüística de La Xarxa de Televisions Locals i ara al capdavant del servei lingüístic de La Xarxa.

    “Si és suficient? Depèn. La gent ha de ser autònoma. Revisem els textos d’última hora, els continguts dels informatius, si bé amb més d’un centenar de periodistes és molt difícil revisar-ho tot. No apliquem la filosofia de passar l’escombra i el motxo, sinó que fem un seguiment molt pròxim de les mancances i necessitats, a més d’oferir una formació personalitzada”. La Xarxa disposa d’un llibre d’estil i Bruguers Jardí admet que “l’ ésAdir és una eina molt bona per als periodistes. És un instrument que amb la nostra infraestructura no hauríem arribat a tenir”.

    El Servei d’Assessorament Lingüístic (SAL) de RAC1 també té dues lingüistes, l’Eira Melé i la Marta Morros, una fa jornada completa i l’altra mitja jornada. El SAL és insuficient, segons diuen, perquè “hi ha hores de la programació d’entre setmana que queden descobertes i el cap de setmana no hi ha ningú”. Corregeixen els informatius d’ El món a RAC1, els butlletins horaris, el 14/15, els 100 metres, la part informativa de La nit a RAC1, el bloc, alguns guions i les comunicacions internes i externes. També qualsevol dubte lingüístic que els periodistes enviïn, i compten amb un llibre d’estil propi en format digital.

    Autoexigència quotidiana

    No tots els mitjans disposen de llibre d’estil ni de lingüistes. Ràdio 4, la primera ràdio en català, no compta amb aquest servei. Un dels col·laboradors més veterans, Cinto Niqui, fa trenta-tres temporades que és al programa L’altra ràdio i evidencia que la competència lingüística de l’emissora “depèn del rigor de cadascú”. Es mostra satisfet amb la utilitat de plataformes com el Termcat. “Abans teníem un gran problema amb els anglicismes i les sigles, no estaven en català, no existien traduccions a la normativa. Ara hi ha molts diccionaris temàtics”. Aquest periodista autodidacte i llicenciat en Filologia catalana defensa que “l’emissora va fer de capdavantera del català a la ràdio i, a vegades, no es valora prou el bagatge del qual es va aprofitar Catalunya Ràdio”.

    Tampoc no hi ha un llibre d’estil a Lleida TV, del grup Segre. La cap d’Informatius des de fa vuit anys, Ares Escribà, diu que tenen com a referència el de la Xarxa de Televisions Locals. “Exigeixo molt en llengua i les incorreccions les vaig remarcant. Pel ritme de treball que portem i els pocs recursos de què disposem, és necessària l’autoexigència de cada professional”, afirma.

    Des de la punta més meridional del territori, Sílvia Tejedor, redactora des de fa setze anys de Ràdio Ebre, cadena SER, explica la seva situació. “Quan tenim dubtes ho demanem al cap de Continguts o al cap d’Informatius, perquè no tenim cap persona que ens faci la correcció dels textos. Apliquem el sentit comú i mirem de consensuar criteris, tot i que a vegades és difícil. Cadascú té la seva manera de parlar i a vegades podem parlar de cargol poma o de cargol massana”, assegura.

    En tot cas, la relació entre periodistes i lingüïstes és de cordialitat. Així ho destaca Xavier Muixí: “Estan molt a sobre nostre, però ningú ho veu com una fiscalització de la feina. És un reforç i un aspecte positiu. El presentador pot trobar-se una trampa en el text i llavors ens fan correccions fonètiques en el moment del dóna pas”. Bruguers Jardí, de La Xarxa, confirma la teoria: “No vull ser un xèrif. Vull fer un seguiment de les necessitats i mancances i la meva tasca està orientada a fer que el producte sigui de qualitat”.

    Sobre el model del llenguatge que han d’emprar els periodistes quan parlen en directe, Oriol Camps observa que “ha de ser planer, correcte, s’ha de vigilar de no fer servir un llenguatge massa escolar, que no soni a redacció de batxillerat, perquè en el batxillerat s’aprenen paraules que no sempre s’han fet servir”. “Exemples? La paraula pròxim és tan bona i més antiga que proper, ara bé, com que pròxim és més semblant al castellà, ara està guanyant terreny proper i no l’hauria de guanyar”.

    Margarida Bassols opina que “la llengua del periodista d’informatius està molt encotillada i va perdent expressivitat. Hi ha un empobriment del lèxic (...). Llegeixo en guions d’alumnes de la facultat que algú es menjava el coco, quan tenim s’escalfava el cap. S’aprenen estructures que no donen riquesa a l’oralitat espontània en els programes”. Bruguers Jardí observa que “els periodistes han de parlar en estàndard i tenir un domini molt alt de la flexibilitat del llenguatge”.

    El cap de lingüistes de TV3 parla de “negociació” amb els redactors quan en nom de la col·loquialitat se’ls dóna per bo “la Borsa ha fet avui una patinada” en un programa d’economia, amb un llenguatge específic que pot costar que arribi al públic.

    Per a Tejedor, “la ràdio ha de tenir un registre estàndard amb un component de familiaritat i de proximitat; que quan parles amb la gent sigui un fet espontani”. Aquesta periodista nascuda a Sant Feliu de Llobregat i que treballa a Ràdio Ebre, recalca que “a força de viure aquí m’he anat adaptant a la fonètica occidental i canvio l’accent segons si faig un magazín o un informatiu”.

    Ares Escribà comparteix la realitat de la diversitat lingüística: “Intentem que les informacions siguin com més acurades millor i adaptades al dialecte del territori. Seguim les indicacions del català estàndard, parlat en occidental”. I remarca que no tots els periodistes lleidatans parlen igual. “No utilitzem neutres i no fem finals de paraula en a, sinó en e, encara que no passa a tot el territori”, explica.

    Model social

    El model de competència lingüística per a un periodista, segons Bassols, ha de ser “genuí, àgil i adaptat al que es parla al carrer”. “En general, –prossegueix– els periodistes tenen més bon domini de la llengua que la resta de professionals, perquè han tingut una consciència lingüística i perquè se’ls exigeix més bon nivell, sobretot als mitjans públics”. Bassols aposta per “preparar més la gent”, és a dir, formació i reciclatge, i que l’estàndard oral continuï sent el model social referent de la llengua. Cornudella es mostra lacònic en aquest aspecte: “El nivell general és fluix, de 5”. Camps destaca que “els mitjans públics hem pogut liderar aquest llenguatge, perquè hem tingut més eines per fer-ho, i avui el model és acceptable, està bastant consolidat dintre de la societat i mentre puguem continuar amb la construcció de l’estàndard de masses, això anirà avançant”. Bruguers Jardí opina que “pretendre parlar perfectament el català és una quimera. Tothom és hereu de la formació i de l’aprenentatge. El que hem de fer és millorar contínuament”.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari