Els orígens desconeguts de Jacques Arias

XAVIER MAS DE XAXÀS

Jaime Arias mai parlava de si mateix. Era un mirall. Tot el que li treies era un “i tu com estàs?”. Modèstia genuïna, discreció i curiositat vers l’altre. Defugia així el passat, que li feia mal, al temps que amagava les seves arrels jueves. Un secret necessari per sobreviure al convuls segle XX i, després, segurament, per sentir-se més lliure. L’home sense atributs sobrevinguts. Humanista radical, invulnerable al pes de les banderes. Col·locava l’individu, i no pas les identitats col·lectives, al centre del progrés.

Arias, un puntal del periodisme català, va morir l’octubre a Barcelona. Les necrològiques en destacaren la bondat, la memòria de ferro i les profundes conviccions democràtiques i europees. La llista de personatges amb els quals es va creuar era llarga i densa. Semblava que coneixia a tothom. De dins i de fora.

Haver estat testimoni de fets tan dramàtics com els judicis de Nuremberg o el naixement de la Comunitat del Carbó i de l’Acer el qualificaven per ser un destacat pensador d’Europa. Com a relacions públiques de la Paramount, i havent conegut un munt d’actors i actrius de Hollywood, va esdevenir un periodista referencial del cinema. Com a sotsdirector de La Vanguardia i home de confiança de la família Godó des dels anys setanta i fins la mort, va ser un home clau per l’encaix de Catalunya a Espanya. Dels seus orígens, però, poc o gens es coneixia. D’on havia sortit Jaime Arias? Per què es va dedicar al periodisme? On va estudiar? Per què mai parlava de si mateix?

La història de Jaime Arias arrenca al port d’Odessa el 1917. L’imperi dels tsars està a punt de morir a mans dels bolxevics. Nissim Arias, jueu sefardita d’Esmirna, hi arriba amb un vaixell mercant seu. Esmirna havia estat un important nucli jueu. Fins a cinquanta mil es van comptar a mitjan segle XIX. Entre ells, hi havia un parell de rabins amb cognom Arias. Nissim Arias va estudiar enginyeria per correspondència en una universitat francesa i va treballar a la primera línea fèrria de Mesopotàmia. Poc després, des de Venècia, va obrir una empresa de comerç marítim pel Mediterrani oriental.

Odessa era un port habitual per als vaixells d’Arias. La comunitat jueva era molt emprenedora i hi havia molts Zimmermann vinguts d’Alemanya. El pare d’una d’aquestes famílies Zimmermann era un bon client d’Arias. Parlaven francès, com era natural entre l’aristocràcia i l’alta burgesia russa. Mesos abans de la revolució bolxevic del 1917, David Zimmermann demana a Arias que s’emporti la seva dona, la senyora Elisa Sagalevich, i els seus fills Sònia, Fània, Tatiana, Rosa, Volòdia i Boria.

Com Esmirna tampoc no és un lloc segur per als jueus, Arias i els Zimmermann inicien un nou èxode amb la intenció d’arribar als Estats Units. A Sofia, la primera parada, passen els anys de la postguerra. Nissim Arias es casa amb Tatiana, a la qual tothom deia Tània, i junts marxen cap a França. És 1922, s’estan a Cannes i possiblement allà neix el segon fill. Li diuen Jacques. A la filla gran li han posat Renée. A la petita li diran Michelle. La família s’estableix poc després a Barcelona. Nissim Arias passa a dir-se Nicolás i Tània es converteix en Antonia. Calculen que, així, els anirà millor. Nicolás fa una inversió al teatre Borràs i obre una botiga de catifes a Consell de Cent amb passeig de Gràcia. A Jacques l’inscriuen com nascut a Barcelona i a set anys l’envien internat a un lycée (institut) de Toulouse. A casa parlen francès, sembla natural.

Agenda amb contactes

El 1931, Nicolás Arias marxa a Chicago, a l’Exposició Universal. L’acompanya el seu germà Santiago. Tots dos participen al pavelló espanyol. Pateixen un greu accident de cotxe. Nicolás, malferit, torna a Barcelona. Per la seva part, Santiago es queda a Chicago i munta un negoci de flors fresques. Després serà marxant d’art. Ell i el seu germà Volòdia són els únics dels Arias d’Esmirna i dels Zimmerman d’Odessa que aconsegueixen establir-se als Estats Units.

La salut de Nicolás empitjora i mor el mateix 1933. L’Antonia, vídua a trenta-tres anys, amb tres fills, demana ajuda a la mare, que viu a Ax-les-Thermes. Malgrat la Guerra Civil, la senyora Sagalevich, l’àvia Zimmermann, visita sovint Barcelona i es converteix en un referent per a Jacques.

Anys desprès, durant la Segona Guerra Mundial, quan Jacques ja es digui Jaime i comenci a escriure notícies per al Noticiero Universal sobre les personalitats, moltes d’elles nazis, que passen pel Ritz, Elisa, l’àvia Zimmermann, morirà a la cambra de gas d’Auschwitz. D’aquelles notes, en publicarà el 1948, aprofitant una escletxa a la censura, el llibre Los vimos pasar, amb el seu amic Juan Sariol. No hi farà cap referència a la tragèdia familiar.

Però ara, abans de la Guerra Civil espanyola, Jacques és un estudiant de batxillerat a l’Institut Francès, on rep una educació laica. “Hi havia molts jueus a l’escola –recorda Jeannette Ricard, que anava uns cursos més amunt–, fills de famílies que fugien d’Europa, si bé no fèiem cap mena de distinció. Jo ni sabia que els Arias ho eren. Pensava que eren francesos”.

Jacques Arias ha de deixar els estudis durant la Guerra Civil i, una vegada superada, el nou règim l’obliga a fer tres anys de servei militar. Troba un bon destí a Capitania gràcies a Félix Marquillas, periodista sevillà del Noticiero Universal que també va ser cap de premsa del Govern Civil. Antonia Zimermann es va casar amb Marquillas, que assumeix la paternitat de Renée, Jacques i Michelle. A partir d’ara, Jacques es farà dir Jaime, un nom molt més segur a l’Espanya dels anys quaranta. De les arrels jueves, ningú en sabrà res. Als anys seixanta, al renovar-se el DNI, es traurà la doble m i la doble n de Zimmermann.

Som al 1939. Jaime Arias té disset anys, passa els matins a Capitania i les tardes a l’agència Mencheta, on Marquillas l’hi ha trobat un forat de meritori. Més endavant, li trobarà un altre forat al Ciero, on comença ocupant-se dels mots encreuats. Als vespres escolta la BBC, notícies de la Segona Guerra Mundial, i així aprèn anglès.

A Jaime, el periodisme li agrada força i, una vegada va estar llicenciat de l’exèrcit, Marquillas l’envia a Madrid, a la nova Escuela Oficial de Periodismo, on coincideix amb Carlos Sentís, Horacio Sáenz Guerrero, Manuel Ibáñez Escofet, Santiago Nadal, Sempronio, Llorenç Gomis i Josep Pernau. Més tard treballarà amb tots ells.

Madrid també és la seu central de l’agència Mencheta on comença a fer temes de política internacional gràcies al seu domini del francès i anglès. Cobreix els judicis de Nuremberg (1947), els Jocs Olímpics de Londres (1948) i la Convenció de Ginebra sobre el tractament dels presoners de guerra (1949).

No hi ha constància del seu parer sobre els judicis de Nuremberg, les idees i els sentiments vers els nazis derrotats. No va deixar res escrit. Arias pràcticament no anotava res. Es fiava molt de la memòria i a l’Espanya de llavors no era gaire prudent tenir llibretes plenes de noms, cites i reflexions. L’agenda d’Arias, però, comença a omplir-se de contactes importants. Amb freqüència es deixa caure pels hotels de Barcelona on paren homes de negocis, intermediaris de tota mena vinguts de França, Gran Bretanya i els EUA.

L’any 1951, s’apunta a un viatge als Estats Units convidat pel govern nord-americà. Al grup de periodistes només hi ha un altre espanyol, Torcuato Luca de Tena. Tots van ser rebuts pel president Truman. El 1952, gràcies a la relació amb Luca de Tena, fitxa per l’ ABC, diari que li permet col·laborar amb altres mitjans com Destino, Informaciones i l’agència France Press. Arias combina els fets de societat amb la cultura. A Espanya, però, s’ofega i volta per Europa tant com pot. Els afers internacionals li permeten respirar.

Viatges i famosos

El 1957 fitxa per la Paramount i per la United Artists com a relacions públiques. Durant els deu anys següents, acompanyarà actors de Hollywood que passen per Espanya: Liz Taylor, Ava Gardner, Cary Grant, Richard Burton, Shirley Maclaine, Tyrone Power, Sofia Loren, Orson Welles, Gina Lollobrigida, Claudia Cardinale… Estarà amb ells dins i fora dels rodatges, i serà una tomba. No va ser fins als anys noranta que accepta escriure uns perfils al Magazine de La Vanguardia.

La guerra freda, Hollywood i la informació quotidiana de Catalunya, formen un triangle que Arias manté fins al 1968, quan l’empresari Víctor Sagi li ofereix la direcció del Diario Femenino, una nova publicació, molt innovadora, massa per a l’Espanya de llavors. L’audàcia modernitzadora i el negoci que no quadrava fan que, dos anys després, tanqui la capçalera.

Arias té cinquanta anys quan, el 1972, fitxa per La Vanguardia com a redactor de Política nacional. Tres anys més tard ja n’és sotsdirector. A mitjans dels anys vuitanta tindrà l’oportunitat de ser director, però rebutja l’oferta perquè “el càrrec anava més enllà de l’exercici del periodisme que més l’interessava”. Així ho recorda el seu fill Fèlix, principal font d’informació per a aquest article. “Va ser a La Vanguardia –afegeix– on va trobar el seu entorn natural, la raó per la qual s’havia preparat al llarg de tota la vida”.

Una vida que mai va voler escriure. “No vull fer unes memòries” deia una vegada i altra. “Hauria de recordar la Guerra Civil, donar molts pals i remoure records dolorosos”, afegia. Sempre escrivia en positiu, exaltant tothom, sense importar-li que semblés exagerat. Els llibres, a més a més, se li escapaven de mida. Fèlix Arias recorda que no tenia prou ordre. No era sistemàtic. Mai va omplir una llibreta. Tot ho feia quasi de memòria. L’espai d’una columna era per a ell la dimensió adient per explicar el món a bocins.

Les setmanes abans de morir les dedicà a rellegir El príncep en italià, llengua que també va aprendre de petit. Després d’haver llegit milers de llibres al llarg de la vida, acabar amb Maquiavel parlant de la immoralitat al servei del poder ens diu molt del periodista que, havent-hi conegut desenes de prínceps, sempre va lluitar per posar-los al servei dels ciutadans.