La política exterior no entén de postveritats. Els problemes i els interessos que fan moure el món no entenen de mentides electorals. Un candidaat populista pot dir el que vulgui contra la immigració, però el seu parer no detindrà el flux de gent que truca a la porta del primer món.
Les eleccions es guanyen amb mentides i manipulacions, si bé no hi ha altra manera de governar que amb els peus a terra, entenent que, lluny de messianismes, tot allò a què pot aspirar un president és a gestionar els problemes del món. Trump n'és un exemple. Durant la campanya, va dir que Mèxic pagaria el nou mur a la frontera quan, de fet, ha enviat al Congrés una proposta pressupostària que reconeix que no serà així. Els diners del mur sortiran de les butxaques dels nord-americans.
De la mateixa manera, durant la campanya, va carregar contra la Xina, tanmateix, setmanes enrere va rebre Xi Jinpin a la seva mansió. Trump és imprevisible, no té les idees clares. Semblava decidit a acceptar que Bashar al-Assad continués al poder -com vol el Kremlin- però l'atac de l'abril amb armes químiques contra la població civil el va fer canviar d'opinió. I aquest és el gran perill de la diplomàcia "postveritat": que el seny quedi subordinat i sigui ostatge de les estratègies electorals més agressives.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari