Mirades que perduren: el llegat dels fotoperiodistes

Amb aquesta iniciativa, el Grup de Treball Fotoperiodisme del Col·legi organitzarà des de mitjans de desembre de 2025 i durant tot el 2026, el cicle d’exposicions “Mirades de perduren" amb l'objectiu de donar visibilitat a fotoperiodistes de trajectòries diverses per reivindicar el seu llegat, visibilitzar el talent del país i reforçar el valor del fotoperiodisme com a eina informativa imprescindible de memòria i cohesió.

L’exposició es podrà visitar a partir de l'11 de desembre a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, principal). El mateix dia tindrà lloc la inauguració, a les 18:00 hores amb Pepe Baeza, fotoperiodista i editor gràfic i membres del Grup de Treball de Fotoperiodisme.

A Sigfrid Casals Alexandri (Barcelona, 1943) sempre li ha agradat mirar. De ben petit observava la gent des del balcó de casa i s’inventava històries fantàstiques. Potser per això va estudiar cinema a Madrid, tot i que el destí el va portar cap a la fotografia. Sempre explica que va aprendre de debò fent el llibre Nens, no ninots (1977) amb els companys del Col·lectiu Document i sota l’ull clínic de Lucho Poirot.

A mitjans dels anys setanta, mentre els fonaments de la dictadura franquista s’esquerdaven, l’esperança arrelava en un nou periodisme. I allà hi havia una colla de joves fotògrafs amb ganes de menjar-se el món, entre els quals, hi havia Sigfrid Casals. Al llarg de la seva carrera, ni ell ni la seva Nikon van conèixer la pausa: manifestacions, partits de futbol, actes polítics, atracaments, inauguracions, concerts, retrats... Aquesta exposició en dona fe.

Però més enllà dels encàrrecs per a El Periódico, El Noticiero Universal, la revista Cambio 16 o l’agència Cover, hi havia la vida de veritat: la del carrer, la que s’observa a tocar, la que posa les persones al centre. És en aquest espai on Casals sempre s’ha sentit més còmode. Potser perquè, com ell mateix diu, no li interessa tant la fotografia com el plaer de mirar.