L’exercici de la professió periodística, en totes els seus vessants, està cada cop més sotmès a pressions socials, econòmiques i polítiques, segons han afirmat els ponents del col·loqui “Les coaccions a la llibertat de premsa des de la societat civil”, celebrat aquest migdia en el marc del III Simposi sobre Llibertat de Premsa, trobada organitzada per la Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) i la Universitat de Lleida (UdL).
En el decurs del col·loqui, moderat per Josep Ramon Ribé, director del diari lleidatà La Mañana, la periodista Laura Saula ha posat de manifest que cada cop són més freqüents les agressions als professionals de la informació durant les manifestacions de protesta social, especialment pels sectors més radicals dels grups antisistema.
Saula considera que aquest fenomen parteix d’una paradoxa (“els agressors pertanyen a moviments que defenses precisament les llibertats de premsa i d’expressió”) i d’un concepte equivocat (“la identificació dels periodistes amb el poder establert”).
La periodista, autora de l’article ‘Al punt de mira’ sobre les coaccions a la llibertat de premsa en les accions de protesta social, considera que aquestes situacions enfronten al periodista amb un conflicte ètic entre la salvaguarda del drets d’imatges dels protagonistes i el dret a informar d’una manera objectiva, i posa coma a exemple el fet que “sovint els manifestants ens exigeixen no agafar imatges seves, però estan encantats de que les agafem de les càrregues policials”. Saula també es queixa que les relacions dels periodistes amb cossos policials com els mossos d’esquadra no són fluides i que sovint aquests no faciliten la tasca a la premsa.
De la seva banda, José Orihuel, redactor en cap d’Expansión a Catalunya, s’ha referit a les condicions “sovint complicades que té un periodista econòmic per elaborar una informació rigorosa, eficaç i atractiva”. La base seria treballar en un mitjà “solvent i que no depengui de la publicitat” i ser “un professional ben format i amb capacitat per detectar i seleccionar les informacions interessants”, però més enllà d’aquestes condicions, el periodista es troba amb “molts condicionants i handicaps a l’hora de treballar”.
El redactor en cap d’Expansión ha citat, entre altres, la resistència de moltes empreses a donar cap tipus d’informació, “excepte quan s’han de defensar en una situació de crisi”; les pressions directes o indirectes per enfocar la notícia d’una determinada manera; la creació de “cortines de fum” per amagar fets o dades rellevants; l’excessiva proximitat o familiaritat amb les fonts, i fins i tot “la pròpia autocensura del periodista respecte a entitats o empreses considerades intocables”.
A parer d’Orihuel, cal fer molta pedagogia entre les empreses i entitats econòmiques sobre les estratègies de comunicació amb els mitjans.
Finalment, Zuliana Lainez, representant de la Federació Internacional de Periodistes, ha avisat que el ciberassetjament a les dones periodistes ha esdevingut una nova amenaça a la llibertat d’expressió, contextualitzant la ponència en Amèrica Llatina però preguntant-se si aquest fenomen no és també extrapolable a l’Estat espanyol. Lainez ha afirmat que a les pressions clàssiques que pateix la premsa (econòmiques, polítiques), s’ha afegit en els darrers anys el ciberassetjament a les dones periodistes, que té unes singularitats molt particulars.
“Es tracta d’un assetjament que ataca la seva sexualitat —amb expressions habituals com “puta”— i la seva intimitat personal, inclosa la família”, Zuliana Lainez.
Lainez ha recordat que segons la International Women’s Media Foundation, entitat dedicada a promoure la participació de les dones en el món del periodisme, dues de cada tres dones periodistes han patit. intimidacions, amenaces o abusos, i un 25% ho han fet a través de les xarxes socials”. Aquests atacs misògins, que en molts casos porten a les agredides a abandonar les xarxes, no tenen una resposta adequada per part de la societat, ja que les dones atacades reben recomanacions tipus “cal ser tolerants” o fins i tot es troben amb la inoperància o indiferència de la policia quan el fet es denunciat.
Segons Lainez, aquest tractament desigual entre sexes també és extrapolable als mateixos mitjans, que “moltes vegades envien homes i no dones a cobrir ‘zones calentes’, fet que no deixa de respondre a una cultura de redacció masclista”. Respecte a les solucions per superar aquest context negatiu, la ponent ha recomanat denunciar els fets en cada cas puntual i, més genèricament, “promoure una educació social destinada a canviar aquesta cultura misògina”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari