La intel·ligència artificial està generant un munt de debats al voltant del seu ús i de les conseqüències que se’n deriven. Al llibre Inteligencia artificial, ética y comunicación (Editorial UOC, 2024), de Patrícia Ventura Pocino, la seva autora reflexiona sobre el paper, imprescindible, dels ciutadans en tot plegat i quin rol té el periodisme en aquest fenomen imparable. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre en què l’autora analitza les falsedats que s’escampen gràcies als algoritmes i les persones que ajuden a viralitzar-les.
Cal parlar el llenguatge planer dels ciutadans, a més d’apostar per la transparència i l’accés als experts. Aquestes són algunes de les conclusions del 1r Congrés Internacional de Comunicació en Salut que a finals d’octubre del 2024 va tenir lloc a Barcelona. En aquest àmbit professional, sovint afectat per la precarietat laboral, es lluita cada dia contra la propagació de falsedats i es necessiten referents clars. Perquè, a diferència d’altres tipus d’informacions, aquestes mentides que es propaguen amb facilitat per les xarxes socials poden condicionar no només l’estat d’ànim de les persones, sinó també la seva salut.
La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial generativa afecta de ple moltes professions. Al llibre "Anatomía de una foto" (PhotoClub Anaya, 2024), Tino Soriano reflexiona, amb multitud d’exemples, sobre com aquesta tecnologia està transformant a marxes forçades el món de la fotografia. Els seus arguments es basen en el coneixement de la professió –té una llarga trajectòria i ha rebut nombrosos premis– i en la gran quantitat de documentació utilitzada. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre, concretament el que intenta respondre si avui dia la paraula fotògraf té sentit en un món de registres artificials.
Els mitjans s’enfronten al repte de sempre: servir una comunitat de lectors. Actualment, ho fan amb les noves eines digitals, però també amb notables riscos, com el poder de les grans plataformes, el tot gratis de la Xarxa, la lluita pel clic a qualsevol preu o la dispersió d’audiències, entre altres hàndicaps. L’alternativa exigeix convèncer els lectors perquè s’impliquin en els mitjans i una bona fórmula són les entitats sense ànim de lucre i les cooperatives. En aquest article, Josep Carles Rius, exdegà del Col·legi de Periodistes, autor de Periodismo en reconstrucción (Publicacions i Edicions UB, 2016) i impulsor de la fundació Catalunya Plural, analitza la creació de les noves comunitats de lectors.
Fa uns anys que s’ha detectat un greu problema en la desinformació i l’augment de les fake news, fins al punt que aquestes estan condicionant processos electorals. Per combatre-ho, des de diferents països i organismes s’està potenciant l’alfabetització mediàtica i informacional amb l’objectiu d’aconseguir una ciutadania crítica en el seu consum informatiu. Només a Catalunya, amb pocs dies de diferència, es va presentar el projecte educac i es va organitzar una jornada a la uab amb la participació de ponents de diferents àmbits per reflexionar sobre aquest fenomen.
Els partits d’ultradreta tenen una presència cada cop més significativa als parlaments dels països europeus i, des de fa poc, també a Espanya. Amb una estratègia comunicativa, aquestes formacions utilitzen els mitjans de comunicació com a altaveu de les seves reivindicacions o els critiquen quan no els fan seguidisme. Tenint això en compte, com cal presentar-los davant de l’audiència? Els mitjans es debaten entre la por a la sobreinformació o a perdre l’equanimitat a l’hora de parlar d’ells. El debat està obert.
Les dones van obrint-se pas per senders on només hi havien transitat homes. Però el periodisme no reflecteix aquesta realitat emergent, amb visió i enriquiment de gènere. Ens sentim identificades amb les informacions dels mitjans? Com condiciona la direcció masculina d’aquests la tria i el tractament dels continguts? Informem homes i dones de manera diferent? Dones periodistes aplegades al tercer Fòrum de dones periodistes del Mediterrani, que es va celebrar entre el 22 i el 25 de novembre a Bari i Lecce (Itàlia), han parlat dels murs que el gènere manté en la informació.
Un estudi acadèmic reflecteix amb dades la infrarepresentació de les dones negres als principals diaris catalans. I quan aquestes finalment hi apareixen, acostumen a fer-ho supeditades a l’home, estigmatitzades i sense que se’n reculli la veu. Beatrice Duodu (Ghana, 1996), periodista catalana d’origen africà i autora de l’estudi, repassa en aquestes pàgines les principals conclusions del treball que deixa ben clar la poca representativitat mediàtica d’aquest col·lectiu.
Més de la meitat de les notícies dels diaris espanyols relacionades amb l’islam són islamòfobes. D’aquestes, la pitjor part se l’emporta la imatge de les dones musulmanes, que sovint arriben carregades de prejudicis i estereotips. El problema és que quasi sempre se les presenta partir de la religió i s’obvien totes les seves especificitats, i s’insisteix, un cop rere l’altre, amb el tema recurrent del mocador. Així no es poden mostrar els elements humans que reflecteixen la quotidianitat de totes aquestes dones.
El pes de les dones no para de créixer i el periodisme no n’és una excepció. Als mitjans tradicionals sorgeix la figura de l’editora de gènere –adoptada ja per diverses capçaleres de renom– i entre les publicacions digitals es consoliden aquelles dirigides a dones. Unes iniciatives que són un signe de canvi en les redaccions però, sobretot, en la societat. I, tot plegat, té lloc arran del moviment #MeToo, que va consolidar un corrent, el d’igualtat entre sexes i la del respecte cap a les dones, que ja fa anys que alça la veu.
Ja no es tracta d’incrementar audiència. És qüestió que aquesta pagui per la informació. L’edició 2018 del GEN Summit suposa un punt d’inflexió perquè el debat ja no és tant com atreure lectors o com millorar la relació entre aquests i la publicitat. Ara es parla de murs de pagament, subscripcions personalitzades i micropagaments. El sector comença a ser conscient que el futur passa per fer pagar els lectors. Fins i tot diferents startups estan triomfant amb idees per facilitar la subscripció.
La tecnologia pot ajudar el periodisme, però el que realment és necessari és, precisament, això: periodisme. “No hi ha espai pel que no sigui qualitat”, es va escoltar en la darrera edició del GEN Summit que, més enllà de mostrar els avenços tecnològics en el sector, va reivindicar els valors innats de la professió. Uns valors que han de permetre afrontar el principal repte del periodisme, la pèrdua de la credibilitat. Transparència i qualitat, doncs, són les armes per lluitar contra les fake news i les seves conseqüències.
El GEN Summit 2018 ha estat una oportunitat per conèixer els darrers desenvolupaments tant en aplicacions com en plataformes relacionades amb el periodisme. Des d’algunes aplicacions que faciliten l’accés a dades públiques fins a d’altres que n’automatitzen la visualització, passant per solucions pràctiques per monetitzar continguts. Moltes d’aquestes permeten, a un preu raonable, que redaccions mitjanes i petites tinguin accés a la darrera tecnologia. D’altres, com Charbeat o Dataminr, ja s’han consolidat entre mitjans com Washington Post i The New York Times.
Els debats sobre intel·ligència artificial, machine learning i robots s’imposen al Global Editors Network (GEN) Summit, trobada mundial d’editors que va tenir lloc a Lisboa entre el 30 de maig i l'1 de juny. No només canvien els hàbits de consum de l’audiència, també la manera en què els professionals obtenen la informació i en generen continguts. Els periodistes, però, continuaran tenint un paper central per contextualitzar tot allò que uns algoritmes cada cop més autònoms siguin capaços de produir. De tot això, i de molt més, en va prendre nota capçalera, present al gen. Aquest dossier n’és la crònica.
La popular plataforma de vídeos compleix deu anys de vida i apareix com una opció professional per a alguns periodistes que han après a treballar-hi amb les normes pròpies d’aquest mitjà. La rendibilitat econòmica demana temps i patrocinadors, però alguns casos d’èxit deixen clar que és possible. Aquest reportatge -el millor del Report.cat del segon trimestre- mostra YouTube com un exemple de com estan canviant les coses gràcies a l’entorn digital.
