Des del primer número de Capçalera, publicat l’abril del 1989, han passat poc més de trenta-sis anys. En aquestes tres dècades i mitja, els diversos continguts de la revista evidencien la transformació que ha viscut la professió periodística. Els principals canvis són els tecnològics, però també n’hi ha d’altres, com la variació dels hàbits de consum, la pèrdua d’atenció dels receptors, la caiguda de la publicitat o el desprestigi dels periodistes. Per contra, el que es manté immutable, tot i el pas dels anys, és la precarietat de la professió.
La intel·ligència artificial està generant un munt de debats al voltant del seu ús i de les conseqüències que se’n deriven. Al llibre Inteligencia artificial, ética y comunicación (Editorial UOC, 2024), de Patrícia Ventura Pocino, la seva autora reflexiona sobre el paper, imprescindible, dels ciutadans en tot plegat i quin rol té el periodisme en aquest fenomen imparable. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre en què l’autora analitza les falsedats que s’escampen gràcies als algoritmes i les persones que ajuden a viralitzar-les.
Cal parlar el llenguatge planer dels ciutadans, a més d’apostar per la transparència i l’accés als experts. Aquestes són algunes de les conclusions del 1r Congrés Internacional de Comunicació en Salut que a finals d’octubre del 2024 va tenir lloc a Barcelona. En aquest àmbit professional, sovint afectat per la precarietat laboral, es lluita cada dia contra la propagació de falsedats i es necessiten referents clars. Perquè, a diferència d’altres tipus d’informacions, aquestes mentides que es propaguen amb facilitat per les xarxes socials poden condicionar no només l’estat d’ànim de les persones, sinó també la seva salut.
La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
De petit, abans d’anar a dormir, gaudia amb un conte que passava a l’Àfrica i anys després, de gran, és corresponsal de La Vanguardia en aquest continent, des d’on explica als lectors les històries que hi troba. Xavier Aldekoa aposta per la proximitat, pels matisos, per treballar sense presses i fer-ho de la manera més honesta possible. És la seva manera d’entendre el periodisme i d’explicar el que passa en un territori immens que Occident sovint redueix a una etiqueta carregada de prejudicis.
El nombre de falsos autònoms ha crescut a Catalunya durant la pandèmia en quasi tres mil persones, apunta la UGT. I ja ho havia fet durant la crisi econòmica, quan es van duplicar el nombre de professionals de la informació treballant per compte propi. En aquest context, la figura del fals autònom és una pràctica comuna en diverses professions, la nostra inclosa. Però, a poc a poc, la jurisprudència està desvetllant una realitat subjacent en el mercat laboral de periodistes i fotògrafs, i ha evidenciat una precarietat que escanya el dret a la informació.
El periodisme que té lloc a l’Àfrica sovint és un gran desconegut per a molts professionals de la informació occidentals. Quedà massa lluny. En molts països, com Mali, el setè país més extens del continent, la convulsa situació política condiciona l’exercici de la professió. En aquest estat, situat al cor de l’Àfrica occidental, la premsa pateix nombrosos problemes, sobretot des de la intervenció militar de tropes franceses del 2013 amb l’objectiu d’aturar els combatents gihadistes. I això passa enmig d’una revolució tecnològica que a poc a poc, gràcies als sectors més joves de la població, està condicionant el poder.
Si hi ha una revista política de to humorístic i de categoria intel·lectual indiscutible de les moltes dels anys trenta, i que esdevé encara avui remarcable pel mèrit social i l’interès periodístic, no hi ha dubte que és El Be Negre. Era una capçalera molt llegida i valorada, i alhora criticada pels adversaris pel seu to àcid i crític. El ressò d’aquest setmanari perdura gràcies al facsímil, a la digitalització als webs de premsa històrica de Madrid i Barcelona, però també pels diversos estudis que la configuren com una tribuna de referència d’un humor polític ben elaborat i lliure.
Els gais, les lesbianes i els transsexuals cada cop tenen més acceptació en la societat, però encara hi ha un llarg camí fins a aconseguir la plena acceptació del col·lectiu LGTBI. Una mostra d’això és la representació d’aquestes persones en la telerealitat i en la ficció espanyola, que sovint reforça els estigmes que acostumen a acompanyar-los. Aquest article –considerat el millor reportatge del primer trimestre del Report.cat– analitza amb profunditat la presència televisiva carregada de prejudicis i d’estereotips.
El Vaticà és un lloc on el secretisme i l’opacitat estan a l’ordre del dia. Al llibre "Intrigues i poder al Vaticà" (Pòrtic, 2021), Vicenç Lozano, periodista i historiador que ha treballat com a corresponsal de TV3 a Roma, analitza, amb nombroses anècdotes, la complexitat i les dificultats a l’hora d’informar sobre el que passa a dins dels murs vaticans. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del tercer capítol (“Que difícil és fer aquí de periodista”) d’un llibre que s’endinsa en les claus del poder de l’Església catòlica.
Els mitjans de comunicació de les facultats de Periodisme elaborats per estudiants de grau són una eina excel·lent per posar en pràctica els coneixements adquirits durant l’etapa universitària. Permeten que els alumnes es familiaritzin amb les rutines periodístiques, que comencin a crear una agenda de fonts pròpia i que assumeixin la responsabilitat d’allò que diuen. Als Estats Units, aquest tipus de publicacions han destapat exclusives d’impacte nacional i han format periodistes amb una sòlida trajectòria professional. A Catalunya, la implantació d’aquestes publicacions encara és incipient, però comencen a haver-hi propostes destacables.
L’autocensura és la forma més subtil de censura. En l’àmbit periodístic, es produeix per múltiples raons. I una d’aquestes es deu al conflicte del periodista amb els interessos empresarials del mitjà de comunicació on treballa. Això explica que els professionals de la informació dels mitjans petits i independents se sentin més lliures, si bé es topen amb una altra realitat: la manca de recursos. Com diu la dita: "en aquesta vida no es pot tenir tot".
En el paradís de la polarització i la crispació, com són les xarxes socials, els periodistes prefereixen l’autocensura i el contingut asèptic. No és tant una qüestió de perdre la feina, sinó la por que, en un context on tot es magnifica, a algú se l’assenyali i acabi afectant la credibilitat de la seva informació. Amb tot, la prudència o l’autocensura també es traslladen a la comunicació política i als gabinets i agències de comunicació.
La publicació d’un article pot provocar el linxament virtual de l’autor. Insults i amenaces que qüestionen el periodista sense debatre la feina feta. Aquesta és una nova realitat que planteja nous dilemes ètics a la professió. Un condicionant que acaba afectant de ple els professionals de la informació, que sovint prefereixen autocensurar-se per no haver de donar peu a un atac en massa contra la seva persona a les xarxes socials.
Actualment som en l’era dels mitjans de comunicació híbrids. La premsa escrita compta amb audiovisuals informatius, mentre que les televisions i les ràdios publiquen notícies en línia com ho fa qualsevol diari digital. Internet s’ha convertit, doncs, en l’espai per on circula informació en qualsevol vehicle. Podcasts, newslettters, apps, vídeos, audiosèries i xarxes socials són alguns dels nous contenidors a l’abast dels mitjans, tant els tradicionals com els emergents, els nous tentacles que busquen atraure audiència, crear-la o fidelitzar-la, allà on es trobi.
Durant molt de temps, el món rural i la pagesia han estat tractats de manera més aviat superficial en els mitjans de comunicació generalistes, que sempre acabaven caient en els tòpics associats a aquest entorn. Una situació que, en els darrers anys, ha anat evolucionant amb el sorgiment de noves publicacions que donen valor i que situen en primera línia tant la vida al camp com les seves històries més personals. En les pàgines següents, responsables de mitjans que aposten pel món rural expliquen què els ha portat a prendre aquesta decisió.
