Cal parlar el llenguatge planer dels ciutadans, a més d’apostar per la transparència i l’accés als experts. Aquestes són algunes de les conclusions del 1r Congrés Internacional de Comunicació en Salut que a finals d’octubre del 2024 va tenir lloc a Barcelona. En aquest àmbit professional, sovint afectat per la precarietat laboral, es lluita cada dia contra la propagació de falsedats i es necessiten referents clars. Perquè, a diferència d’altres tipus d’informacions, aquestes mentides que es propaguen amb facilitat per les xarxes socials poden condicionar no només l’estat d’ànim de les persones, sinó també la seva salut.
La nova guia Drets i límits del periodisme gràfic posa negre sobre blanc nombrosos aspectes relacionats amb l’exercici del fotoperiodisme.
La intel·ligència artificial generativa afecta de ple moltes professions. Al llibre "Anatomía de una foto" (PhotoClub Anaya, 2024), Tino Soriano reflexiona, amb multitud d’exemples, sobre com aquesta tecnologia està transformant a marxes forçades el món de la fotografia. Els seus arguments es basen en el coneixement de la professió –té una llarga trajectòria i ha rebut nombrosos premis– i en la gran quantitat de documentació utilitzada. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre, concretament el que intenta respondre si avui dia la paraula fotògraf té sentit en un món de registres artificials.
La intel·ligència artificial està entrant en les redaccions i permet agilitzar molts processos, però també està present en les mentides que corren per la xarxa com si fossin certes. Els periodistes necessiten formar-se per saber detectar-les i no caure en el parany. Per aconseguir-ho, apunten, no només cal formació, sinó començar a disposar de nous perfils a les redaccions. Aquest és un repte més en una professió que viu i afronta els canvis constants produïts per la tecnologia digital.
Alguns experts ens adverteixen que, a mesura que la tecnologia de la intel·ligència artificial generativa sigui més potent, cada cop hi haurà més informacions que ens semblaran autèntiques, però que, en realitat, seran falsedats. Davant d’aquest escenari ben proper, es pot donar una crisi de credibilitat perquè els ciutadans tindran problemes a l’hora de diferenciar les coses autèntiques de les que no ho són? I quan això sigui així, quin paper hi tindrà el periodisme? Es convertirà en el refugi de la credibilitat o no ho sabrà aprofitar?
Com és possible tenir 100.000 subscriptors al teu mitjà i, tot i això, perdre 30 milions de dòlars? Això és el que li va passar a The Daily, un nadiu digital que va néixer per ser consumit només a tauletes. Darrere d'aquesta idea hi havia la News Corp. de Rupert Murdoch i tenia Steve Jobs entre els seus fans. Però aquesta és només una de les moltes històries de mitjans nadius digitals que prometien... i que han fet fallida. Periodistes, analistes i editors d'aquells mitjans que exposen les possibles raons del fracàs.
La premsa local i comarcal catalana, amb una forta implantació territorial, és un fenomen quasi únic a Europa. En els darrers anys, la xarxa de publicacions de proximitat ha superat la crisi econòmica del 2008, però quan semblava que tot allò ja quedava enrere, ha aparegut la Covid-19 i ha impactat, de ple, la seva línia de flotació. Per això capçalera ha elaborat una enquesta per saber com la pandèmia ha afectat els mitjans de proximitat i els especialitzats i conèixer, de retruc, les lliçons que han après al llarg d’aquests mesos. Aquest reportatge recull algunes reflexions dels enquestats.
Tenen moltes coses a dir, però els periodistes només ens hi apropem per preguntar-los sobre la seva discapacitat, com si no estiguessin capacitats també per parlar de política, d'esports o d'economia, per posar-ne només alguns exemples. Com a professionals de la informació estem oberts a les seves demandes, encara que sovint les notícies sobre ells, que no acostumen a anar gaire grans, amaguen la mateixa condescendència que els brinda la resta de la gent. I això només alimenta l’estigma. La conclusió és, doncs, que la seva veu escara no s’escolta amb la força suficient.
En la críptica complexitat del nostre cervell rau, en bona part, l’explicació de per què quioscs i hemeroteques estan plens de portades amb males notícies. Som éssers programats per a la supervivència, i l’atenció més immediata a perills i amenaces ens salva. Però, entre la por i l’esperança, els arguments d’experts en neurobiologia, psicologia i sociologia conviden a qüestionar-nos si ens mans de mitjans i periodistes hi ha el timó per virar cap a una altra lectura del món, dels fets, que no ens ofegui en un discurs únic d’alerta contínua. En honor a la veritat, cal dir que també escriuen les bones notícies, i pel bé de la nostra salut mental.
Tots els periodistes tenen al llarg de la trajectòria professional una sèrie de temes que, per una raó o altra, han quedat a mig camí. Són treballs que es queden en l’aire perpètuament o que, senzillament, són impossibles de realitzar per una qüestió de pressupost, manca de fonts o de temps, entre altres raons. Son històries, en definitiva, que no surten mai del cap dels creadors, però que l’acompanyen sempre més com un tema inacabat, irrealitzable, impossible de tirar endavant. Aquest reportatge –el millor del darrer trimestre de 2019 del Report.cat–, se centra en alguns d’aquests projectes frustrats.
Els atemptats terroristes del 2017 i el Procés han brindat la possibilitat a informadors catalans de treballar com a fixers. Producció, contextualització i traducció, són algunes de les funcions que periodistes del territori realitzen per a mitjans estrangers que cobreixen successos, principalment conflictes, amb ressò internacional. La supressió de moltes corresponsalies i l’aposta per cobertures curtes amb enviats especials, no sempre familiaritzats amb la llengua i cultura locals, en fan necessària la contractació. Fixers i periodistes aporten una mica de llum sobre aquest perfil professional clau i poc reconegut.
La intel·ligència artificial, la realitat augmentada i altres disrupcions tecnològiques arriben al periodisme, però no ho fan ni a la velocitat que es preveia ni amb la universalització que es predicava. Si l’edició de 2018 del GEN Summit va estar plena de sessions en què es vaticinaven tota una sèrie de canvis que la tecnologia provocaria en els mitjans, enguany el centre d’atenció ha estat el periodisme en si mateix i els experts apunten al fet que aquestes innovacions arribaran a les redaccions com el vídeo i el podcast. És a dir, quan es pensin històries en què emprar aquestes eines.
Després d’uns anys d’incertesa, els mitjans de comunicació tradicionals aprofiten la major capacitat de recursos i l’alta quota de mercat per ser l’alternativa confiable davant un entorn de desinformació i notícies falses. A més, les principals capçaleres de cada país atreuen més subscripcions, en un moment en què el percentatge d’usuaris que paguen per informar-se s’ha estancat. Aquestes són les principals conclusions del Digital News Report 2019.
Un any enrere, Capçalera publicava un dossier sobre el GEN Summit 2018, un prestigiós congrés internacional organitzat pel Global Editors Network. El primer article portava com a titular “La tecnologia, primer”. Un any després, molts dels protagonistes d’aquella edició es van donar cita a Atenes per concloure que a la desinformació i a la manca de credibilitat dels mitjans no se la combat (només) amb algoritmes i intel·ligència artificial, sinó amb el que sempre hauria d’haver estat al centre del debat: el contingut de qualitat.
Llengua i cultura marquen i defineixen els espais mediàtics a Bèlgica. Una cosa és Flandes, al nord i on parlen neerlandès, i l’altra Valònia, al sud, on parlen francès. Les audiències de televisions i ràdios i les preferències dels lectors de premsa escrita queden determinades, doncs, per un país construït a partir de dues comunitats que, en realitat, –com reflecteix el consum dels respectius mitjans de comunicació– viuen d’esquena l’una de l’altra.
El periodisme i Teresa Pàmies es van trobar ben aviat, de ben jove, i ja van restar vinculats per sempre. Durant les més de tres dècades d’exili, aquesta professió li va permetre mantenir el vincle amb Catalunya i amb la seva llengua. Autora prolífica tant de llibres com d’articles d’opinió i amb una àmplia experiència en el món radiofònic, la seva vida i obra es reivindiquen enguany amb la celebració de l’Any Teresa Pàmies, coincidint amb el centenari del seu naixement.
Durant la segona meitat del segle passat, a les redaccions era freqüent la figura del capellà periodista qui, llevat d’algunes excepcions, esdevenia responsable de la secció de Religió dels diaris. La creixent desaparició de la informació religiosa als mitjans d’àmbit general, unit al fet que actualment els que s’ocupen del fet religiós siguin periodistes laics especialitzats, ha provocat que aquesta singular tipologia de professional de la informació hagi quasi desaparegut.
