JOAQUIM ELCACHO
La professió periodística mai no havia tingut tants emprenedors com ara. Centenars de professionals consolidats i de joves aspirants a periodista es veuen obligats a explorar noves vies per evitar les llistes de l’atur. La crisi està tocant os en el sector des de fa temps i molts dels professionals comproven que treballar al marge de les nòmines dels mitjans de comunicació tradicionals no és gens fàcil. Ara toca posar imaginació i empenta per sobreviure al nou repte. El primer problema és que molt poques universitats han preparat els alumnes per exercir com a freelance o per crear una cooperativa o fundació que posi en marxa un nou mitjà de comunicació en temps de crisi.
Núria Jar és una jove periodista de vint-i-set anys que exerceix com a freelance i intenta veure el futur professional “amb optimisme”, tot i reconèixer que la situació és molt difícil. “No és que m’agradi ser treballadora autònoma, però és l’única manera que tinc de fer col·laboracions legalment amb diferents mitjans”. La seva experiència és més que suficient per recordar que “ser freelance té inconvenients molt grans, com la falta d’estabilitat o de drets laborals ‒l’atur o les vacances pagades”. Per contra, no estar en nòmina d’un mitjà tradicional també pot tenir avantatges: “Ara, puc fer un tipus de feines que m’omplen molt més que si estigués contractada en una empresa quaranta hores a la setmana”.
El seu cas no és una excepció. Els joves que comencen a treballar com a autònoms de manera més o menys forçada formen un dels perfils professionals amb més creixement dels últims anys, si bé n’hi ha de molts altres. I no tots són optimistes. “Potser serà millor que preguntis a altres companys perquè jo diria coses massa fortes”, explica un periodista amb molta experiència i reconegut prestigi –actualment sense feina fixa– que prefereix no donar el nom perquè, “parlar en primera persona potser només agreujaria la dificultar de trobar solució al meu problema laboral”. “Actualment, al preu que es paguen els reportatges i amb els pocs mitjans que accepten col·laboracions externes, guanyar-se la vida només com a autònom és pràcticament impossible”, resumeix aquesta veu anònima.
Un futur difícil
Certament, una part important dels periodistes que intenten exercir a través de noves vies –des del punt de vista contractual– són professionals que ja n’han vistes de tots colors i ara veuen el futur més aviat fosc. Josep Garriga va ser corresponsal a les comarques de Tarragona, va treballar dotze anys a la redacció d’ El País a Barcelona i va ser cap de Comunicació d’Spanair, explica per experiència que, “els preus de les col·laboracions en els mitjans tradicionals s’estan reduint i, encara que tinguis un parell de mitjans on publicar regularment, no és fàcil guanyar-te un sou digne perquè has de descomptar les despeses, la quota de la seguretat social i l’IRPF, això si no declares també l’IVA, que ho complica més”.
“Malauradament, Spanair va tancar portes al gener del 2012 i em vaig quedar a l’atur. Llavors em vaig haver de plantejar què fer, perquè és evident que els mitjans de comunicació no només no agafen gent, sinó que continuen fent acomiadaments, en alguns casos massius”. Així, Garriga es va establir com a autònom i va aconseguir encàrrecs de projectes i plans de comunicació per a empreses privades, espurnes aïllades en un cel carregat de núvols. I va haver de tornar a la llista de l’atur.
“Per als que estem acostumats que ens vinguin a buscar, canviar de xip i ‒passats els quaranta‒ haver d’anar a buscar els clients se’ns fa una muntanya”, reconeix. Les possibilitats d’èxit es redueixen encara més en circumstàncies difícils com l’actual perquè, entre altres factors, “hi ha molts periodistes en la mateixa situació; ens fem la competència entre nosaltres i també tenim la competència d’empreses consolidades de relacions públiques”, explica.
L’única sortida
Tots els sectors de la professió es veuen afectats per la crisi, tot i que n’hi ha que ja estaven acostumats a conviure amb la figura de l’autònom. “Treballar com a fotoperiodista de plantilla en un mitjà de comunicació sempre ha estat difícil i, actualment, és gairebé impossible. En la situació actual, treballar com a freelance és una de les poques sortides viables”, indica Cristina Calderer. Després d’una llarga temporada en nòmina a l’ Avui, va passar per les llistes de l’atur i, avui dia, treballa com a freelance per l’ Ara.
Juntament amb les dificultats compartides per la resta de professionals, els fotoperiodistes es troben amb els problemes de competència evidents en un món en què tothom té una càmera digital i on molta gent “dóna les gràcies perquè li publiquin gratis o a un preu simbòlic les seves fotografies”.
Amb tot, Calderer se suma al grup dels optimistes: “La situació és difícil, però animaria la gent jove perquè es poden fer moltes coses; si els agrada la professió han de lluitar per fer bon fotoperiodisme, perquè els mitjans necessitaran imatges tota la vida”. Això sí, adverteix que no esperin “fer-se d’or” i que pensin que, per sobreviure, gairebé segur hauran de treballar sempre com a autònoms i amb més d’una ocupació. En aquest punt, Calderer coincideix amb Jar a l’hora de trobar una fórmula per arribar a final de mes com a freelance. “El secret per fer econòmicament viable aquest tipus de feina està en trobar una mitja jornada que et permeti tenir un coixí i, a més a més, anar fent feines complementàries.
Projectes col·lectius
Una visió molt diferent del problema i de la possible solució és la que explica Josep Carles Rius, exdegà del Col•legi de Periodistes, exsotsdirector de La Vanguardia i exdirector de Públic, l’edició catalana de Público. En el cas dels periodistes que estan sortint de les redaccions tradicionals “i encara tenen moltes coses a explicar”, considera que es planteja la disjuntiva de “fer-se freelance amb vista a publicar en els mateixos mitjans tradicionals que els han fet fora o intentar posar en marxa nous projectes col·lectius”. I, clarament, ell opta per la segona alternativa “per sortir de la crisi hem de fer equip; si no fem projectes col·lectius ho tenim molt malament”.
És per això que bona part de l’equip de Públic, van creure que havien de seguir junts “i tirar endavant un projecte, que per la naturalesa havia d’estar vinculat o relacionat amb una iniciativa de tot l’Estat”. L’opció ha estat crear una fundació que posi en marxa diversos projectes, el primer dels quals és fer l’edició catalana de ElDiario.es. La proposta és innovadora. “L’estructura tradicional d’un grup editor amb empresaris i assalariats s’està trencant i l’alternativa que actualment està sorgint passa pels periodistes que assumeixen una responsabilitat que fins ara no tenien, la de crear mitjans de comunicació”, afirma Rius. “Uns anys enrere –prossegueix– era impensable plantejar una sortida com aquesta, en canvi, la situació ha canviat i cal buscar noves fórmules. Això és un laboratori, perquè les fórmules tradicionals no funcionen”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari