LALI SANDIUMENGE
És molt d’hora al matí i les periodistes Ethel Bonet i Mar Cortès treballen davant de l’ordinador. L’Ethel és a casa d’un amic a Islamabad i la Mar a casa seva, a Barcelona. La Mar pren un cafè i l’Ethel fuma una cigarreta. Les dues estan connectades a Facebook i segurament les dues escolten música (la Mar és una fan de Bruce Springsteen i fins i tot n’ha escrit dos llibres). Totes dues gestionen les respectives “empreses” amb el mòbil i el portàtil, no necessiten pràcticament res més. Sona bé? Fa una mica d’enveja? No tanta si es té en compte que és dissabte i que molts dels seus amics dormen o han anat a passar el cap de setmana fora. Totes dues són freelance i, tot i que n’estan satisfetes, no és un camí de roses. L’Ethel ha cobert aquests dies la “marxa d’un milió” encapçalada pel líder religiós paquistanès Tahirul Qadri, però n’ha pogut publicar poca cosa. “Ja saps com funciona. No blood, no news. Les bones notícies no són notícia”, es lamenta.
L’Ethel és freelance des del 2005, quan va arribar a Egipte, i diu que ho és per vocació. Va viure uns anys al Caire, després uns quants a Islamabad i actualment està instal·lada a Beirut, des d’on cobreix l’actualitat del Pròxim Orient per a molts mitjans com els diaris Ara i La Razón, el colombià Tiempo i Onda Cero. Es guanya precàriament la vida, tot i que és una professional valenta que se la juga sovint en zones de conflicte.
Per la seva part, la Mar treballa pel seu compte des del 2004, quan va començar a treballar com a guionista a TVE i li van fer un contracte mercantil. Viu a Barcelona i col·labora actualment amb l’ Ara i Catalunya Ràdio. Durant uns anys, li va anar molt bé. “Però actualment per viure com a freelance com fa tres o quatre anys hem de treballar tres vegades més, i no hi ha tres vegades més de feina”, admet.
La independència és el principal avantatge de ser freelance i la inestabilitat, el principal inconvenient. Ho subratllen diversos periodistes, veterans en l’art de buscar-se la vida per lliure. La llista de pros i contres és bastant coincident: entre els primers, hi ha el fet de tenir la pròpia agenda i un horari flexible, no haver de dependre (o aguantar) un cap, mantenir-se constantment actiu, defugir la rutina i fer temes diversos. “Per necessitat, cal que siguis més imaginatiu, més obert, més expert en mitjans, formats i estils... Tot el contrari del concepte funcionarial del periodisme, molt dominant a Espanya”, opina el britànic Justin Webster, que el 1991 va deixar la secció d’Economia del diari The Independent i es va instal·lar a Barcelona per aprendre castellà i escriure periodisme narratiu. “Sabia que al diari tindria més seguretat, encara que seria més avorrit i potser acabaria fent coses que no m’interessarien”, afegeix. Des del 1996, dirigeix la productora de documentals i reportatges JWP Productions.
L’Eva Millet afegeix un altre avantatge que sembla prioritari només (o sobretot) en el cas femení: ser freelance permet conciliar més fàcilment la vida familiar i la laboral en una professió d’horaris sovint demencials (especialment als diaris). L’Eva es va establir per compte propi el 2001, quan va tancar la revista on treballava i es va quedar embarassada. La Mar, que té un nen, també valora la flexibilitat, que li permet adaptar-se als horaris del seu fill. Avui, precisament, aprofita que ell és a l’esplai per obrir un bloc per a un restaurant a qui porta la premsa.
La varietat de contres és llarga, però en destaca una: la incertesa i precarietat econòmica. “El més agraït és que jo em faig l’agenda i trio els temes. El més dur és veure la factura i comparar-la amb les hores que hi has dedicat”, resumeix Jordi Pérez Colomé, que va començar a treballar pel seu compte just a l’inici de la crisi, el 2009. El seu “client” principal és el seu bloc, Obamaworld.es, si bé publica de tant en tant en alguns diaris com El Mundo i l’ Ara i les revistes Letras Libres i El Ciervo.
Una crònica o un reportatge triga el que triga a fer-se i no es pot posar el rellotge i parar de sobte. Un documental es pot convertir en una feina de mesos. Si es calcula el temps invertit a pensar el tema, investigar-lo, vendre’l, produir-lo, recollir la informació i escriure’l, mai surt a compte. Negociar tarifes és esgotador i normalment són els mitjans els qui tenen la paella pel mànec. “La competència és ferotge i has de saber negociar. Que et valorin en la mesura justa: ni massa ni massa poc”, aconsella en Justin.
En èpoques de vaques magres, com l’actual, els freelance són els professionals més vulnerables. Un altre problema que afronten és que a vegades no se’ls paga la feina si no es publica o que no l’arriben a cobrar mai o molt tard si el “client” està en crisi. Tampoc no es recuperen el temps i els diners que s’han invertit a preparar un projecte –d’un documental, per exemple– si al final queda en no-res. A l’Ethel, que sol trigar a recuperar les despeses que avança per als viatges, li va quedar al calaix fa poc un reportatge sobre Síria. “Ja n’estem cansats”, li van dir.
Una altra queixa que esmenten alguns professionals, sobretot els que viuen a l’estranger, és que ni es té l’escalf de la redacció ni s’hi pot comptar gaire. “Quan ets freelance et trobes sovint molt sol i abandonat pel mitjà”, reflexiona Paco Soto, un periodista ja molt veterà que ha treballat per lliure per a tot tipus de mitjans de tot l’Estat i que va viure quatre anys al Marroc i quatre més a Polònia. Avui dia, Soto torna a ser a Rabat i, per primer cop, amb una feina en plantilla: dirigeix Correo Diplomático, un diari hispanomarroquí digital. “És dur, t’enfrontes a molta incomprensió i sovint a la insolidaritat dels companys de plantilla”, afirma. Però no sempre és així. En Paco recorda, agraït, com el 2001, estant-se al Marroc, el comitè d’empresa de l’ Avui va pressionar perquè els col·laboradors cobressin els endarreriments.
L’Eva Millet, que va treballar cinc anys a la BBC-radio a Londres i un any a Mèxic per a aquesta cadena com a stringer (col·laborador regular que sovint té un sou fix) subratlla la diferència dels freelance dels mitjans britànics respecte dels espanyols. “Allà és un professional habitual, aquí no s’entén tan bé: sembla que no ens quedi un altre remei que ser-ho quan no sempre és així!”, exclama. L’Eva també ha tingut la sort de comptar amb col·laboracions regulars. Treballa des de fa anys per als suplements de La Vanguardia i per a diverses revistes del grup rba, fet que li aporta una certa estabilitat. Molts freelance, però, han de complementar la feina com a periodistes amb altres tasques relacionades. El Jordi, per exemple, dóna classes per completar el sou. Això no passa als que són a l’estranger encara que, sovint, com és el cas de l’Ethel i el Paco, estan “pluriempleats” i tenen més cròniques per escriure que mans i teclats.
En el balanç final, s’imposen els inconvenients i més en els temps que corren. Ho resumeix bé la Mar: “Cada cop el preu de les peces és més baix, l’irpf més alt i hi ha menys feina”. Amb tot, la independència i la llibertat guanyen per golejada: a tots els compensa. Conclusió? “Si no et mata, et farà més fort”, riu en Justin.
Col·legi de Periodistes de Catalunya 2024
Rambla de Catalunya 10, pral. 08007 Barcelona.
Tel. 93 317 19 20 contacte@periodistes.cat
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari