Els punts negres de l'ètica

MARTA ARBÓS

Quinze anys de vida en quaranta pàgines. O el que és el mateix: un resum acurat de la defensa de l’ètica que el Consell de la Informació de Catalunya ha estat fent des de la formació de l’organisme que vetlla pel compliment del Codi deontològic dels periodistes catalans. Això és el que recull l' Estudi dels dictàmens del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) del període 1997-2011, que ha elaborat el Grup de Recerca en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquest document permet fer un balanç de la trajectòria del CIC a través dels diferents dictàmens elaborats al llarg d’aquests tres lustres. En realitat, el treball comprèn els 575 expedients –tant si han acabat en un dictamen com si no– oberts en tot aquest període. L’estudi és fruit d’un encàrrec del CIC a aquest equip investigador, especialitzat en línies de recerca com ara l’ètica professional, el paper del periodisme a la transició política espanyola, la comunicació científica i la convergència de redaccions.

La immensa majoria dels quasi sis-cents expedients oberts han vingut per reclamacions presentades des de diverses instàncies i tan sols excepcionalment el cic ha actuat d’ofici. La mitjana d’expedients anuals en aquests quinze anys és de 38, però en el període 2005-2007 se’n varen obrir fins a 265. Això s’explica per algunes campanyes cíviques dutes a terme per ONG que volien sensibilitzar en certes qüestions denunciant-ho sistemàticament. Així, per exemple, sos Racisme va enviar un gran nombre de reclamacions al CIC respecte a la connotació negativa del terme il·legal per referir-se a immigrants sense papers. Per això, en tot moment, l’estudi separa l’activitat habitual del CIC del conjunt d’aquestes reclamacions (moltes de les quals es van sistematitzar, fent dictàmens en sèrie), ja que en distorsionen la mostra final. D'aquesta manera, les reclamacions habituals han estat 366.

L’estudi en qüestió analitza qui són els autors de les reclamacions rebudes al CIC. Així, una part important (274) d'aquestes provenen de ciutadans particulars –excepte periodistes–, mentre que 210 són d’ONG o entitats cíviques (sobretot sos Racisme, que, al marge de l'esmentada campanya, n'ha fet 84). Després dels particulars, de les ONG i de les entitats cíviques, vénen a continuació els òrgans de l’administració (30), els periodistes (21), els partits polítics (15) i altres.

El rànquing sobre els mitjans de comunicació que han estat objecte de la reclamació –un cop, de nou, s’han segregat els dictàmens estàndard que en distorsionen la mostra– evidencia que el nombre de queixes estan liderades, amb diferència, per informacions aparegudes a la premsa escrita ja que en primer lloc es troben els diaris generalistes (278) mentre que els diaris locals se situen en segon lloc (45). Les televisions, en tercera posició, es queden amb 41. La preeminència de la premsa escrita és tal que fins i tot l’estudi cita la seqüència llatina verba volant, scripta manent (les paraules volen, els escrits queden). “Segurament –conclou l’estudi– hem d’atribuir el resultat al fet que, encara avui, el paper és vist, tant per particulars com per organismes de qualsevol mena, com un “cos de delicte” superior a, posem per cas, a allò que s’ha sentit o s’ha vist en un mitjà electrònic”.

De totes maneres, l’estudi també assenyala com, a l’hora de distribuir les queixes per anys i tipus de mitjà, s’observa que en els darrers anys –tot i que d’una manera tímida– es dóna un major nombre de queixes respecte de la televisió o els mitjans digitals. “Sens dubte –apunta– en això hi té a veure una facilitat més gran a conservar “el cos de delicte” en un suport manejable.

Injúries i difamacions

Un cop separats els casos estàndards, els motius més habituals de les queixes
–tenint en compte que es realitzen sempre invocant algun principi o article del Codi deontològic– són la necessitat de fonamentar bé la informació i evitar injúries i difamacions (criteri 2 del Codi, amb un 25,93% de les queixes), la separació d’informació i opinió (criteri 1, amb un 13,55%), la discriminació per sexe, raça, creença, extracció social, etc. (criteri 12, amb un 17,76%), així com el respecte a la intimitat i a la pròpia imatge (criteri 9, amb un 10,28%).

L’estudi també sistematitza les queixes per temàtica i ofereix un decàleg dels temes més presents a les reclamacions. El racisme i la xenofòbia són els primers, seguits de la falsedat i la invasió de la intimitat. Altres temes que també apareixen en la llista són el fet no de incloure diferents punts de vista, la separació d’informació i opinió –i no basar-se en rumors o conjectures– o bé les informacions referides a menors.

L’estudi també mostra la sorpresa pel fet que “quedin amb el marcador a zero alguns ítems que sens dubte són importants en el panorama ètic actual si bé, per alguna raó o altra, no han estat objecte de reclamacions concretes dels ciutadans davant del Consell”. Aquest, tal i com apunta l'estudi, és el cas d'aspectes polèmics com són el tractament de la violència de gènere o del respecte a les creences religioses.

D’altra banda, un dels tràmits que sol fer el Consell, és posar-se en contacte amb el mitjà de comunicació afectat per la queixa, de manera que conegui l’existència de la reclamació i pugui fer les al·legacions que l’empresa o la direcció del mitjà corresponent consideri pertinents. Així, un 41% del nombre total de queixes rebudes s’han fet arribar als mitjans o periodistes.

A partir d’aquí, s’obren dues possibilitats: que l’objecte de la queixa respongui o no ho faci. En aquest sentit, l’estudi remarca que de les 276 queixes que s’han enviat als mitjans de comunicació, la gran majoria (182, un 66%) han rebut algun tipus de resposta per part dels mateixos afectats. En la gran majoria dels casos les respostes no reconeixen la transgressió. Això passa en un 87,4% de les respostes rebudes, mentre que el reconeixement tan sols es dóna en un 5,5%, i parcialment en un 6%.

Treball doctrinal

En aquests quinze anys, el CIC ha elaborat un total de 230 dictàmens dels casos que han estat admesos a tràmit. El conjunt d’aquests dictàmens és el treball doctrinal del Consell, que l’informe també defineix com a jurisprudència original del cic. Un cop excloses les queixes estàndards que en distorsionen la mostra, les dades assenyalen que en un 37% dels veredictes, el Consell ha decidit que la queixa era favorable al denunciant, mentre que en un 33% dels casos és favorable al mitjà de comunicació o al periodista. Tan sols en un 30% s’apunta que el veredicte és favorable parcialment al mitjà i, finalment, en un 17% és ambigu o conciliador.

En l’apartat de les conclusions, l’informe assegura que la quantitat de queixes al CIC en tots aquests anys, “queda molt lluny dels centenars que tramita cada any la britànica Press Complaints Comission, que en rep més de 4.000 en un sol exercici, o fins i tot de les prop de 100 que arriben al finlandès Council for Mass Media”. “Però en qualsevol cas, –prossegueix– donen fe de vida de l’existència d’aquest organisme al nostre país”. Tot i la diferència amb altres països, l’informe també apunta que el conjunt de queixes rebudes en aquests tres lustres “representen un nombre estimable si es té en compte l’escassa infraestructura amb què treballa la institució o sicomparem l’activitat del Consell amb la que darrerament ha tingut la Comisión de Quejas de la FAPE”. Una altra de les conclusions de l’estudi és que els mitjans no adherits al CIC apareixen com a força més transgressors del Codi deontològic que no pas els que sí que hi estan adherits.