• A la recerca de l'error

    Anna Galdón
    -
    28 març, 2017

    Els verificadors de dades, un perfil a les redaccions tan important en alguns països com inexistent i desconegut a casa nostra. Internet ha tornat a posar sobre la taula la professió que va viure l'època daurada als anys cinquanta, de la mà de revistes com The New Yorker o Der Spiegel.

    Imatge d'una redacció periodística.
    Imatge d'una redacció periodística.

    A Andrew Young no li agraden els poemes. Quan un petit text literari cau a la taula d’aquest jove verificador de dades (fact-checker, en anglès), intenta que se’l quedi algú altre. No li agrada “torturar els pobres poetes” amb les seves comprovacions. No li agrada refutar fets d’una creació literària, fer canvis d’una peça artística o modificar-ne l’esperit bohemi. Però ho ha de fer. The New Yorker, revista per a la qual va ser cap de recerca, ho comprova absolutament tot: articles, historietes còmiques, ressenyes d’art, fotografies, poemes..., tot.

    L’objectiu: trobar inconsistències, mentides o errors dels autors i fer que la peça sigui com més veraç possible millor. A Young, l’animadversió pels poemes li ve des que, fa uns anys, es va veure obligat a notificar al seu editor que el poeta de l’escrit que corregia s’havia inventat la quantitat de llum i fosforescència que emetien uns petits animals de Puerto Rico. El poema, evidentment, no es va publicar mai. “El text era bo –assegura el corrector– però la falta d’un sentit científic bàsic va fer que no fos apte per a la revista”.

    Per molt estranya que pugui semblar l’anècdota al nostre país, la tasca dels verificadors de dades al món anglosaxó és cabdal, i hi ha mitjans que no publiquen res que no hagi passat pel temut llapis vermell d’aquests professionals. Sense anar més lluny, Young ha format part de l’equip de setze professionals que conformen el departament de fact-checkers de la famosa revista nord-americana. És l’equip de verificadors més nombrós d’un mitjà nord-americà, i segurament el més conegut.

    Aquest departament realitza una de les tasques més laborioses i invisibles del periodisme dels nostres dies: verificar les notícies, les declaracions, els detalls dels articles... Fins i tot les afirmacions dels entrevistats. Especialitzats per temàtiques, els professionals (majoritàriament periodistes) es reparteixen els textos que arriben a la redacció, truquen a totes les fonts per a comprovar declaracions, qüestionen la veracitat de qualsevol detall escrit i, si és necessari, pregunten i piquen a les portes que facin falta. En tots aquests anys de professió, Young ha arribat a parlar amb agents de la CIA i la Casa Blanca, s’ha posat en contacte amb la dona de García Márquez per comprovar una dada i no ha dubtat a trucar Hugo Chávez per a refutar unes declaracions seves.

    Per suposat, els verificadors de dades són els únics que saben la identitat real de les fonts secretes dels periodistes. Tot, per assegurar que la informació donada no sigui fruit de la imaginació del redactor o estigui basada en argumentaris falsos. “La gent està disposada a pagar pel que fem perquè oferim una qualitat d’informació, periodisme i escriptura clarament superiors que la resta de continguts que s’escampen per Internet com la pólvora”, assegura David Remnik, editor de The New Yorker i guanyador d’un premi Pulitzer. “Si fóssim com qualsevol altre mitjà, el públic no pagaria pel que fem”, sentenciava l’històric periodista en una recent entrevista a Jot Down. Una opinió que comparteix a casa nostra Fernando García Mongay, director del Congrés Nacional de Periodisme Digital: “És una professió que aporta al periodisme de qualitat un valor afegit essencial”.

    Protecció contra demandes
    Però no tot és romanticisme. Hi ha una part pràctica, estretament lligada a una tradició també molt anglosaxona com són litigis. En un món en el qual les demandes estan a l’ordre del dia, els fact-checkers milloren la qualitat del producte, si bé també eviten futurs problemes. “En definitiva – afegeix Young– la nostra feina serveix per a protegir la revista. Tant de litigis com d’errors vergonyosos”. Errors com els que els últims anys han minat la credibilitat de gegants del periodisme com El País o The Washington Post. Errors que donen la volta al món i vénen, sobretot, de l’angoixant tempo que impera en les redaccions i imposa la nova era digital.

    “Els més comuns són noms mal escrits, càrrecs erronis o lleis citades inexactament”, aclareix el gallec Xabier Fole, que va treballar com a verificador del New York Times. El departament més important de fact-checkers es troba al cor d’Europa. La revista alemanya Der Spiegel és, amb diferència, el mitjà que més recursos destina a comprovar dues vegades tot el que publica, incloses les fotografies. El departament de verificadors es va establir als anys cinquanta, compta amb unes vuitanta persones a jornada completa i està organitzat per àrees.

    Un somni al nostre país
    Per desgràcia, no tots els mitjans poden comptar amb un departament com el del Der Spiegel o el The New Yorker. Ja sigui per tradició, manca de pressupost o desconeixença, a Espanya la figura del verificador de dades no existeix, i no sembla que hi hagi interès per descobrir-la. Molts professionals de la comunicació desconeixien per complet la temàtica o consideren que es tracta d’una figura “prescindible o innecessària a les redaccions”, en paraules d’alguns dels editors i especialistes consultats per a aquest reportatge.

    Ara bé, segons un estudi de Nieman Lab del 2009, més de la meitat de les històries publicades en xarxa contenen errors, i només un 2% són corregides. Scott Maier, professor de la Universitat d’Oregon, membre de l’Observatori Europeu de Periodisme i coautor del citat informe, és contundent: “El fact-checking és car, però la base d’un mitjà és la credibilitat. Els lectors presten atenció als errors, i quan els troben no només es compromet la credibilitat de l’article, sinó de tota la publicació”.

    A Catalunya i a Espanya, aquesta concepció és utòpica, i la professió ho considera un cost econòmic prescindible. “No tenim temps per dedicar-nos a fer el periodisme que voldríem perquè estem dedicant energies a la gestió empresarial”, assegura Pere Rusiñol, exredactor en cap d’El País i actual responsable, juntament amb Andreu Misé, de la revista Alternativas Económicas. A la revista històrica El Viejo Topo, tampoc han comptat mai amb un sistema de verificació. “Aquí la responsabilitat recau en el periodista”, explica l’editor, Miguel Riera.

    La verificació és cada cop més necessària i, paradoxalment, cada cop més residual. Maier recorda com, a l’inici, cap editor li hauria publicat un text sense revisió. “Avui, tanmateix, ningú té por a l’error”, continua. “A peu d’article, els mitjans demanen als lectors que els informin si troben incongruències i converteixen en verificadors els propis usuaris! És un fenomen molt poc recomanable”.Com també és poc recomanable publicar en temps real mentre un fet està tenint lloc, agafar referències de la Viquipèdia o il·lustrar textos amb fotografies que no corresponen als esdeveniments descrits. Males pràctiques que estan a l’ordre del dia.

    Internet és una eina poderosa que aporta torrents d’informació però que necessita, cada vegada més, d’especialistes entesos a destriar què és veraç, i què inventat. Els verificadors no reneguen d’Internet, l’aprofiten per a trobar experts, buscar contactes i comprovar còpies o falsificacions. Tot, per estalviar als periodistes la vergonya d’haver ficat la pota públicament. Perquè, com diu David Remnick, “allò important en periodisme és guanyar-se la vida escrivint coses de les quals un no s’hagi de penedir”. Paraula de Pulitzer. 

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari