• L’altra informació

    29 setembre, 2014
    Una sèrie de projectes periodístics aposten per un contingut diferent als dels grans mitjans de comunicació. Parlem amb alguns d’aquests projectes que aposten per un altre tipus d’informació.
    Una assemblea de LaTele, amb seu a Gràcia. Foto Dani Codina
    Una assemblea de LaTele, amb seu a Gràcia. Foto Dani Codina

    VICTÒRIA HITA

    La redacció de Cafèambllet es troba al domicili dels seus impulsors, Marta Sibina i Albano Dante, a la comarca de la Selva, tocant al Montseny. La revista té els orígens en un full DIN A3 fa deu anys, a Blanes. Era gratuïta, d’àmbit local, tirava 2.000 exemplars, es finançava amb publicitat i estava pensada per ser llegida mentre es prenia un cafè amb llet, per exemple. Més endavant, amb una periodicitat setmanal, va arribar a 30.000 exemplars, que es distribuïen a la Selva i l’Alt Maresme.

    L’any 2008, la revista va viure un moment força crític, va caure la publicitat, van deixar l’oficina i van haver de passar a mensual. La indignació en veure un anunci televisiu sobre assegurances mèdiques i l’inici de les retallades del Govern català va ser el que els va impulsar a investigar el finançament dels hospitals públics de Blanes i Calella. I van descobrir greus irregularitats a la sanitat pública. El cas de Ramon Bagó, exalcalde de Calella, va tenir un impacte important a la zona. “És semblant al de Fèlix Millet, però a Bagó encara no li han retirat la Creu de Sant Jordi”, ironitza L’Albano Dante.

    Van elaborar un vídeo sobre el frau i va tenir una gran repercussió a la Xarxa. A El País es van interessar pel cas i l’Oficina Antifrau va començar a investigar-ho. El Parlament va obrir una Comissió d’investigació sanitària. CiU i PSC van vetar la compareixença de Dante i Sibina. Van elaborar un altre vídeo sobre el mateix tema, amb un ressò encara més ampli. Van acabar a la banqueta dels acusats, van ser jutjats i l’octubre de 2012, condemnats a pagar 10.000 euros per haver “danyat l’honor” d’un assessor del president Artur Mas. Van rebre el suport de milers de ciutadans, de periodistes, i fins i tot van sortir al Washington Post. Finalment van ser absolts. Una mostra de la transcendència del periodisme local rigorós i independent.

    Després d’una campanya de micromecenatge, van posar en marxa una revista mensual de 16 planes –distribuïda arreu del territori català per 200 voluntaris– amb una tirada de 145.000 exemplars –“2.000 més que La Vanguardia”, destaca– amb material propi i de mitjans “amics” com la Directa.

    Transformació social

    L’equip del setmanari Directa treballa a Sants i, igual que Cafèambllet, aposta per una informació alternativa. Va treure el primer número el 2006, amb l’objectiu de ser portaveu dels moviments socials. Amb els anys, s’ha obert al conjunt de la societat, evolucionant cap a un periodisme més professional, encara que manté el projecte horitzontal, assembleari, autogestionat i descentralitzat que s’ha consolidat amb èxit com un mitjà de transformació social i de crítica davant de les múltiples injustícies. Diferencien la versió en paper, d’anàlisi, investigació, opinió i entrevistes, del web on es fa el seguiment de l’actualitat i de l’agenda informativa. Compten amb una quinzena de redactors i disposa d’una xarxa de corresponsalies i col·laboradors procedents tant del periodisme com dels diferents col·lectius. Hi ha responsables de seccions, fan una reunió setmanal per al llançament de continguts, una altra per al tancament i una assemblea trimestral.

    El 2010, la revista de pensament i anàlisi Illacrua es va fusionar en un suplement de vuit pàgines a la Directa. Des de llavors, el setmanari ha anat creixent. Segons dades de la FUNDACC, és llegit per 9.000 persones, mentre que la seva pàgina web té unes 100.000 visites mensuals. Respecte a la distribució, cada setmana vint-i-cinc persones fan arribar 2.400 exemplars a 1.800 subscriptors, quioscs, llibreries i entitats. Un dels impulsors i redactors de la Directa, Jesús Rodríguez, critica que “si en els mitjans privats comercials hi ha una població exclosa és perquè aquesta no té capacitat adquisitiva, no és potencial consumidora del producte dels anunciants”.

    L’economia, amb altres ulls

    Uns carrers més enllà de la Directa, també a Sants, hi ha la seu d’una publicació més recent, germana (o filla?) d’un mitjà francès amb 33 anys d’existència, com Alternatives économiques, que té 75.000 subscriptors i edita 130.000 exemplars. El local de la revista mensual Alternativas económicas és diàfan i sense despatxos. L’equip, constituït com a cooperativa i integrat per cinc periodistes, inclou el veterà i acreditat Andreu Missé, al capdavant del projecte per elecció de la resta.

    A principi de mes es reuneixen, discuteixen els temes i, segons Mariana Vilnitzky, sòcia i redactora de la publicació, “hi ha molta implicació”. Amb 1.558 subscriptors, aspiren a tenir-ne 4.000. “No ens volem fer rics, però sí viure d’això”, admet Vilnitzky, que creu que “parlar d’economia és difícil, nosaltres no som economistes.

    Missé defineix la revista com a “molt divulgativa, no té res a veure amb les altres, enfocades a l’inversor, l’executiu, la banca”. “L’economia –observa– ha entrat en la vida de les persones, amb la reforma laboral, les preferents o l’augment de les tarifes de la llum. Són informacions complexes que volem explicar bé, amb rigor, de manera independent i amb una preocupació social”.

    Ràdios lliures

    La informació alternativa també es dóna a les ones. La Coordinadora de Ràdios Lliures de Catalunya agrupa Contrabanda FM 91.4, Ràdio Bala Manresa 106.4 FM, Ràdio Bronka 104.5 FM, Ràdio Línea 4 103.9 FM, Ràdio Pica 96.6 FM i Ràdio Rsk 107.1 FM. Aquestes emissores existeixen, des de mitjan setanta, quan “hi ha una necessitat humana d’expressió que als mitjans convencionals no té cabuda. Aquesta necessitat continua existint, ja que el monopoli comunicatiu no ha canviat”, explica Òscar Mateu, vocal de la Coordinadora de Ràdios Lliures de Catalunya. Les ràdios lliures mantenen un perfil semblant d’autogestió, a través de quotes, edició i venda de material, i de creació de programes diferents als dels mitjans clàssics. Funcionen de manera assembleària horitzontal i es manté gràcies al voluntariat. “Ni som professionals ni ho volem ser”, afirmen.

    La Coordinadora, creada fa cinc anys, fomenta la solidaritat entre les emissores, sobretot en moments puntuals en què, per a Mateu, “cal la unió per tenir la força”. Es difícil calcular les persones que hi col·laboren. Emeten les 24 hores del dia i la programació en directe és limitada. A banda de l’actualitat, ofereixen monogràfics i intercanvis amb altres ràdios de l’estranger. “És molt interessant conèixer que ens senten des d’altres punts del món”, afirma el vocal de la Coordinadora.

    Marc sense regular

    I de les ones a la petita pantalla. LaTele va néixer, el 2003, de l’Assemblea de Comunicació Social, formada per 130 col·lectius, amb el desig que els moviments socials tinguessin una televisió alternativa. Emet al canal 37 de la TDT des de Barcelona fins a Sant Pol de Mar i per Internet, i la redacció, ubicada al barri de Gràcia, compta amb una quinzena de persones, tot i que hi ha gent que entra i surt perquè, en paraules de Lluís García, un dels seus col·laboradors, “això és activisme total i absolut, ningú no cobra”. Admet que necessiten gent per tirar endavant: “avui tothom grava actes, manifestacions, però prioritzen el YouTube o les xarxes socials”. “No tenim ningú darrere, ni partits ni sindicats i no fem publicitat comercial”, s’enorgulleix García. LaTele té uns 300 socis i 150 col·lectius, que paguen quotes que van de 10 a 60 euros. A banda, el mitjà organitza actes per recaptar fons. Igual que a les ràdios lliures, no disposa de xifres d’audiència i es mou en un marc sense regular. Es nodreix de programació pròpia, documentals i vídeos d’altres mitjans afins, com 15mbcn.tv.

    Del 15M als 400 vídeos

    Entre els diferents fruits del 15m, hi ha la Comissió audiovisual que ha esdevingut 15mbcn.tv. No tenen web, però sí 400 vídeos en arxius que es poden consultar a YouTube. Es tracta, en la majoria dels casos, d’investigacions de casos judicials que els mitjans convencionals no treballen. Xavier Artigas és un dels impulsors de 15mbcn.tv i de la I Trobada d’Intervenció Política Audiovisual, que va tenir lloc a principi de maig a Barcelona. Hi van assistir unes 40 persones de 30 grups diferents relacionats amb el món audiovisual. Artigas avança que “no es vol crear un nou col·lectiu, sinó buscar maneres de treballar conjuntament, de sincronitzar-nos i col·laborar entre nosaltres” i cita la prohibició de les boles de goma com un triomf dels col·lectius de contrainformació i de campanyes de pressió que revelen “la capacitat d’intervenció que tenim”. “No s’està fent un periodisme d’investigació perquè es copia i enganxa la nota de premsa de les policies locals o dels mossos d’esquadra. No es parla amb els veïns ni amb les famílies de les víctimes. No som periodistes, però fem treballs en profunditat”, afirma.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari