• Vint-i-cinc anys analitzant la professió

    18 juny, 2014
    El primer número de CAPÇALERA es va publicar l’abril de 1989. Un quart de segle i 164 números després, la professió ha canviat molt, sobretot en l’aspecte tecnològic, mentre que una visita a l’hemeroteca ens mostra que a nivell laboral i deontològic les coses no han canviat tant.
    Els diferents formats de la revista
    Els diferents formats de la revista

    EUDALD COLL

    El 15 de març de 1989, el local Nick Havanna va ser l’escenari de la presentació de la nova revista Capçalera. Les fotos d’aquella festa, multitudinària, mostren periodistes amb la revista a sota el braç. A la portada d’aquell primer número, es parlava del disseny dels diaris amb la il·lustració d’un tipòmetre, un cúter i un retolador. Eren altres temps.

    Quan Capçalera va veure la llum feia tres anys que s’havia creat el Col·legi de Periodistes després de l’agonia de les antigues associacions de la premsa. Així, el Col·legi ja caminava sol i en aquell procés de normalització institucional faltava un mitjà propi. Professionals com Manolo Vázquez Montalbán, Josep Maria Cadena o Margarita Rivière eren membres de la junta que va fundar la revista, mentre que la ploma d’altres professionals ajudaren a créixer aquella criatura editorial.

    “El pare de la criatura va ser Eugeni Madueño, qui, de comú acord amb Josep Maria Huertas, que portava la comissió de Cultura, va dissenyar com havia de ser la revista. Ells van idear el nom, van encarregar el disseny de la maquetació i del logotip a Enric Satué, i van fer el primer projecte de continguts”, recorda Jaume Fabre, que dirigiria la revista durant la primera dècada. “Madueño –prossegueix– n’havia de ser el director, però en quedar-me jo a l’atur, va tenir la generositat de traspassar-me els patracols. Així vaig fer-me càrrec de Capçalera, que vaig tirar endavant durant els primers cent números amb una gran precarietat de mitjans”.

    Sense interferències

    La filosofia de la revista era clara. Es tractava d’informar i analitzar la professió des de dins, amb esperit crític i constructiu. Amb Josep Pernau –degà entre 1991 i 1997– la revista va apostar pels gèneres interpretatius més que per editorials i articles d’opinió.

    Aquells anys Capçalera va abordar problemes que ara queden molt lluny, però que ajuden a entendre el camí transcorregut pel periodisme català. Així, al gener de 1990, anunciava que “la revolució informàtica arriba a la redacció”, després que els ordinadors s’instal·lessin a Sant Joan Despí i a Sant Cugat.

    La tasca d’informar sobre la professió mateixa va comptar amb la complicitat dels responsables del Col·legi. “Pernau mai, absolutament mai, va interferir el més mínim en els continguts. En situacions conflictives, i n’hi va haver força, sempre va defensar la independència del director i del consell de redacció. Mai va recomanar res ni va protestar per res. Va fer sempre de paraigua, parant els cops”, recorda Fabre. Una manca d’interferències que s’ha mantingut amb els degans posteriors.

    L’etapa de Fabre com a director va començar amb la revista amb una periodicitat mensual per, anys després, convertir-se en bimensual per una qüestió de costos. Fabre recorda que Capçalera va ser de les primeres revistes a oferir la possibilitat de llegir-la en edició digital gràcies a una versió PDF en uns temps en què l’oferta en línia era molt minsa.

    Canvi de disseny

    Quan després d’una dècada i cent números al capdavant de la revista Fabre va deixar la direcció de la revista, el Col·legi va convocar un concurs obert a tots els col·legiats. Finalment, l’elecció va recaure en la periodista Goretti Palau.

    “El propòsit de la Junta –recorda Palau– era oferir als col·legiats una revista més actual i que oferís elements de reflexió sobre el que significa l’exercici del periodisme. Es va trencar amb el model anterior en molts aspectes: es va canviar completament el disseny; les seccions es van ordenar més d’acord amb una revista d’informació general, es van introduir temes d’actualitat? amb petites pastilles d’opinió, vàrem crear una secció en què els dibuixants opinaven sobre la professió, etc. En molts sentits, es va fer un canvi radical, però es va intentar mantenir el to de qualitat de la revista i alguna secció amb molt d’èxit com el Dia a dia”.

    Palau va començar la nova etapa amb el número 101 que va sortir al novembre del 2000 i que es va presentar en un acte a la Universitat de Barcelona. La revista mantenia la bimensualitat, si bé a nivell de disseny es va reduir la mida de la publicació (les grans pàgines de la Capçalera original deixaren lloc a una revista de mida DIN-A4). Es va mantenir l’elecció del paper satinat encara que, a poc a poc, s’hi va anar introduint el color fins, uns anys després, abandonar del tot el blanc i negre, que tan sols s’utilitza en ocasions excepcionals o per imatges de caire històric.

    A l’estiu de 2004, Palau va deixar la direcció i va prendre el relleu Jordi Rovira, una aposta continuista, ja que exercia de redactor en cap amb Palau. Tres anys després, al setembre del 2007, –amb Josep Carles Rius com a degà– Capçalera va publicar un dossier amb un extens treball d’investigació sobre el paper d’alguns mitjans de Madrid en l’anomenada “teoria de la conspiració” de l’11-M. Les crítiques positives i el ressò obtingut per aquell dossier va fer que a partir de llavors es publiqués un dossier monogràfic en cada número. Poc després, la revista va convertir-se en trimestral, periodicitat actual. Malgrat que va passar de sis a quatre números anuals, el paginat va augmentar i va arribar sovint a les 168 pàgines.

    Continguts de fons

    Al setembre del 2012, durant el deganat de Josep Maria Martí, el consell de redacció va apostar per un nou canvi de disseny. Aquest cop el format va passar a ser molt més quadrat, el paper era offset i tenia un gramatge superior. La revista va reduir el nombre de pàgines, però també va eliminar les notícies més relacionades amb l’actualitat, ja que cobria el web del Col·legi, cada cop més potent. La revista, doncs, se centrava en temes de fons, articles d’anàlisi i hi sumava col·laboracions puntuals de firmes de renom.

    En paral·lel, la presentació l’any passat del nou web del Col·legi –més complet, modern i útil– ha permès apostar fort per la versió digital de la revista, atès que disposa d’una pàgina pròpia en què es poden llegir els articles de la revista en línia, en lloc del PDF que durant anys va ser l’única oferta en línia possible.





    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari