La desinformació és la nova normalitat. Qualsevol peça informativa que trobem a les xarxes socials (la principal via d’accés a la informació de la generació Z) és sospitosa d’estar alterada per manipular l’opinió pública. Sense anar més lluny, durant la dana de València les xarxes socials es van omplir de milers de continguts desinformadors: des de la suposada caiguda dels telèfons d’emergència fins a l’existència d’un número alternatiu al 112 o la destrucció per part del Govern de l’Estat de pantans i preses construïts per Franco que haurien evitat la catàstrofe, entre d’altres.
L’episodi de pluges extremes va coincidir en el temps amb la campanya electoral dels Estats Units. En va sortir guanyador Donald Trump, que en l’únic debat presidencial amb la seva rival, Kamala Harris, va afirmar que a Springfield (Ohio) els immigrants s’estaven menjant les mascotes dels americans, una afirmació que, òbviament, era falsa.
La desinformació és un fenomen en auge que ha anat evolucionant en la darrera dècada. Les plataformes de verificació, que treballen dia a dia per detectar-la i combatre-la, asseguren que el principal canvi que s’ha produït és en la seva conceptualització estratègica, tant pel que fa al contingut com als actors implicats. “Abans detectàvem i contextualitzàvem cada peça informativa de manera aïllada, però ara ja parlem de narratives desinformadores i som capaços de detectar-les abans fins i tot que es produeixin, ja que es repeteixen cíclicament. Per exemple, el 2018 ja vam compartir amb la Unesco un document que recollia deu tipus de narratives desinformadores electorals que ara hem tornat a veure en aquesta campanya electoral nord-americana”, assenyala l’advocada i periodista Laura Zommer, fundadora de Factchequeado, la primera institució de fact-checking dels Estats Units per combatre la desinformació que afecta les comunitats llatines.
“Durant la darrera dècada hem assistit a la normalització de la desinformació”, sentencia Raúl Magallón, professor de la Universitat Carlos III i especialista en la matèria. “El 2016 vam prendre consciència del que suposava la desinformació política [amb les eleccions dels EUA], després va venir la que atemptava contra la immigració i, més tard, amb la pandèmia, els discursos contra els científics. La dana de València ha condensat tot això i esdevé un punt d’inflexió”, afegeix.
Mai havíem vist una campanya amb uns objectius i actors tan específics i una durada tan llarga. A més, les narratives desinformadores han impactat de ple en els adolescents, com va posar sobre la taula la conversa que el rei Felip va tenir amb alguns adolescents que l’increpaven en la seva primera visita a Paiporta. “No feu cas de tot el que es publica perquè hi ha molta intoxicació informativa. Hi ha persones interessades que l’emprenyament creixi. Per què? Per generar caos. Hi ha molta gent interessada en això”, els va dir.
En un context de màxima incertesa, enuig, ràbia i por, la desinformació creix. I la falta de confiança en els mitjans de comunicació tradicionals fa que les xarxes socials s’erigeixen com a portadores de la informació. “Diuen que els mitjans no són creïbles, que tots els polítics són iguals i que una elit et vol treure els drets. I apareixen ells, disfressant de salvació el que és, en realitat, una substitució de la democràcia”, assenyalen els cofundadors de Maldita.es, Clara Jiménez Cruz i Julio Montes, en un article publicat a El País el 24 de novembre passat.
El paradigma de la comunicació tradicional, aquell en què els mitjans de comunicació, en general, i els periodistes, en particular, són els únics que creen i distribueixen la informació, fa més de dues dècades que no serveix. Avui, gràcies a la connexió a Internet i els telèfons intel·ligents, qualsevol usuari pot crear i compartir notícies, fet que explica, en bona part, el fenomen de la desinformació. Des del 2016, les empreses tecnològiques han assumit responsabilitat editorial, com ara assenyalar els continguts sospitosos de no ser veritat o bloquejar i prohibir comptes dedicats al negoci de la desinformació. Però els experts coincideixen en el fet que no s’esforcen prou perquè no tenen voluntat. El seu màxim objectiu és aconseguir el màxim de benefici i això passa per promoure la desinformació, que els dona molts més clics que la informació contrastada i reposada.
“Cap empresa tecnològica ha implementat mesures suficients, ni ha invertit prou recursos per combatre la desinformació. Si realment estiguessin compromeses amb la lluita contra la desinformació, invertirien diners en alfabetització mediàtica i algorítmica”, assegura Zommer. Com que l’esquema tradicional no tornarà, “les plataformes de fact-checking hem d’innovar de manera constant per aconseguir la mateixa repercussió que tenen els que desinformen, i això vol dir fer servir les estratègies de l’emoció, que són les regles que imposen les plataformes de xarxes socials”, afegeix.
La ciutadania percep els mitjans de comunicació amb desconfiança i amb biaixos polítics. “En un estudi recent vam demanar a la ciutadania quines notícies resultaven més creïbles. Aquestes notícies provenien de diferents mitjans de comunicació tradicionals coneguts i un mitjà inventat. El mitjà inventat va resultar el més creïble, perquè no s’associava a cap ideologia concreta”, assenyala Jaume Suau, investigador de la Universitat Ramon Llull i especialista en la matèria. “La ciutadania associa el fet de no tenir línia editorial amb la neutralitat, i tenir-la amb la defensa de certs interessos”, rebla.
De fet, el sistema mediàtic espanyol es defineix, segons la teoria de Daniel C. Hallin i Paolo Mancini, com un model polaritzat pluralista. És a dir, circulen pocs diaris, es tendeix al periodisme d’opinió i hi ha una instrumentalització dels mitjans amb una forta intervenció de l’Estat en el finançament de la premsa.
La implicació de la societat civil també és imprescindible per abordar el fenomen de la desinformació. I com que no té cap solució, haurem d’aprendre a conviure-hi. “Per això és fonamental implementar l’alfabetització mediàtica i algorítmica a les escoles”, apunta Magallón. Segons aquest expert, cal dotar la ciutadania de la capacitat d’analitzar, avaluar i contrastar la informació digital que rep en diferents formats, així com d’entendre com funcionen els algoritmes, sobretot aquells que determinen el flux d’informació a les plataformes de xarxes socials, la qual cosa inclou conèixer-ne el funcionament bàsic, les implicacions ètiques, les possibles formes de biaix i com influeixen en el comportament de les audiències.
La desinformació s’aprofita, doncs, de les emocions, i en concret de la indignació, per fer-se viral, tal com ha demostrat un estudi recent publicat a la revista Science. “El fact-checking funciona perquè la gent canviï de comportament, no d’idees. Quan adverteixes la gent que un contingut és fals, aquest contingut es comparteix menys, perquè ningú vol sentir-se manipulat”, conclou Zommer.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari