• Aires de canvi

    3 juliol, 2016
    El Simposi sobre Llibertat de Premsa a Lleida mostra les millores i els factors de canvi als mitjans públics de diferents països europeus, sobretot als del sud del vell continent.

    EVA TABOADA

    El segon Simposi sobre Llibertat de Premsa –que va tenir lloc els 3 i 4 de maig al Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera del Campus de Cappont– es va centrar enguany en la llibertat de premsa en els mitjans públics. Organitzat per la Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes i el Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida (UDL), la trobada va permetre parlar del vincle entre llibertat de premsa i ciutadania i es van fer reflexions ètiques i deontològiques. Sobretot, es va dibuixar un escenari molt crític però, al mateix temps, amb aires de canvi.

    Diferents estudis a Catalunya, al País Valencià i a la resta de l’Estat demostren que cal una reforma de les lleis. Aquestes lleis, que compleixen una dècada, ens havien de curar i protegir contra un mal endèmic del periodisme, com és la dinàmica partidista que ha portat a la instrumentalització del mitjans públics i privats. I no ha estat així. En aquest context, Milagros Pérez Oliva, periodista d’ El País, va recordar que la qualitat de la democràcia depèn de la qualitat de la informació (i a la inversa). Precisament, la constatada mala qualitat de la informació (per a diferents factors) ha portat al descrèdit de molts mitjans, que han quedat sota sospita.

    A tall d’exemple, Pérez Oliva va recordar que fa vint anys els mitjans marcaven l’agenda mediàtica, es a dir, allò del que havíem de parlar, mentre que ara sovint vénen imposades pels governs o pels agents polítics i socials. Decideixen per nosaltres el que serà notícia. Així doncs, la premsa ha perdut un cert grau de llibertat. Ara bé, en el seu parlament,Pérez Oliva va anar més enllà i va deixar clar que qui realment ha perdut la llibertat és el ciutadà, que no pot exercir el dret a rebre informació que li permeti prendre bones decisions sense interferències i amb la rapidesa que demana el ritme canviant de la societat.

    Mala salut de ferro

    A l’hora de fer un cop d’ull al panorama actual al vell continent, Carles Llorens, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va posar-hi el titular: la televisió pública a Europa té una mala salut de ferro.Tot i que fa vint i cinc anys que es parla de la seva crisi, resisteix i a la majoria de grans països es líder, amb l’excepció de França i Espanya. En canvi, en els països petits i mitjans s’imposa la televisió privada.

    Pel que fa a TVE, Llorens, va ser contundent al criticar la manipulació informativa. En aquest sentit, va recordar que, recentment, el Consell d’Informatius de RTVE ha argumentat males pràctiques de l’ens públic arran de l’emissió d’un Informe Semanal (“El turno de Sánchez”) sobre el líder socialista en què es constatava un mal tractament en el contingut. El programa va provocar nombroses queixes. Com va explicar Montse Melià, periodista de RTVE, el reportatge presentava una clara manipulació en les argumentacions que, en realitat, eren opinions partidistes, ja que les tres veus que hi apareixien només defensaven una única alternativa de pacte per constituir un Govern espanyol (PP, PSOE i C’s).

    El sud es mou

    D’altra banda , Itàlia es un exemple del que la voluntat política pot i ha de fomentar: el canvi. Al desembre, va estrenar una nova llei per escollir el consell administratiu més democràtic. A Portugal, la llibertat d’expressió també esta garantida per la Constitució. Malgrat això, els mitjans no reflecteixen la pluralitat del teixit social. Així ho explicava Luís Antonio Santos, periodista i professor de la Universitat de do Minho (Braga), qui va explicar que, el 2014, es va fer un esforç de transparència mitjançant la creació del Consell General Independent que escull els equips de gestió dels mitjans públics amb la intenció que siguin transversals.

    A l’altra banda de la balança hi havia el tancament, de la nit al dia, de l’ERT (Ellinikí Radiofonía Tileórasi), la televisió pública grega, un cas similar al de la televisió valenciana.Tot i això, Babis Kokosis, periodista de l’ERT, va admetre que a l’horitzó es perfila una situació esperançadora, gràcies a la nova legislació de mitjans que es presentarà a la cambra de diputats del país hel·lènic, un nou repte per a NERIT, la nova radiotelevisió pública grega que, segons Kokosis, s’observa amb optimisme, encara que el consell regulador passarà pel control governament i el gran repte continua sent com desvincular-se del control absolut de l’Estat.

    Renovació a València

    Mentre a Grècia comencen a veure la llum, a València també es respiren aires de canvi. Tres anys després del tancament de la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), sembla haver-hi nous horitzons mercès als canvis en la política valenciana i al fet que es posin sobre la taula les Bases per a la Renovació per a l’Espai Comunicatiu Valencià. Així, un equip d’experts en comunicació de les universitats valencianes van dibuixar un nou espai audiovisual. Segons l’informe, el dèficit democràtic del sistema polític espanyol és present com a problema de fons amb l’inherent perill del clientelisme i del partidisme.

    En aquest context, els mitjans valencians s’han perfilat clarament com un instrument per al control de l’opinió pública, com a l’època de la Transició. Javier Marzal, catedràtic de Comunicació i Publicitat de la Universitat Jaume I de Castelló, va explicar que un cop feta la radiografia de com es va arribar al tancament i les seves conseqüències, cal un de canvi d’acció política amb fonaments: valors i principis democràtics, rendició de comptes a la societat, nomenaments per majories qualificades, despolititzar i professionalitzar la gestió futura dels nous mitjans públics, així com els òrgans de control interns i externs.

    Laura Bergés, professora del departament de Filologia catalana i Comunicació de la UDL i i membre de l’Euromedia Research Group, va ressaltar que el servei públic és un factor diferencial als països nòrdics com a garantia del dret a la informació i com a estímul de la llibertat de premsa. Perquè, tal com Bergés va recordar, en aquests països els mitjans públics no poden tenir interferències en la línia editorial i tenen l’obligació intrínseca d’oferir diversitat i qualitat. Tenen, per tant, una responsabilitat social. De fet, gaudeixen de la llibertat que els atorga l’autonomia financera. El resultat de tot plegat és que un 90% de la població connecta amb la televisió pública setmanalment. Com va assegurar Bergés, el camí cap a la democratització real dels mitjans és reversible i, de fet, ja s’albiren nous factors de canvi. La clau radica, com passa als països nòrdics, en el rol central de servei públic per la millora de la llibertat de premsa i en els consensos. El gran repte, però, es el finançament.

    Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer

    Deixa el teu comentari