La memòria de la professió

EUDALD COLL

És un bon home. En això hi està tothom d’acord. A més, però, als seus vuitanta anys és un periodista experimentat que gaudeix d’una memòria privilegiada. Josep Maria Cadena, darrer guardonat amb l’Ofici de Periodista, el premi que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya, recorda com si fos ahir els noms i cognoms –encara que siguin compostos–, les anècdotes, els articles, els càrrecs, etc, de les quasi sis dècades que fa que exerceix la professió. El seu cervell és l’enciclopèdia del periodisme català.

A principi d’any, la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes va decidir atorgar-li el guardó en reconeixement a la seva trajectòria. La decisió va ser presa per unanimitat. “No podia ser d’altra manera”, va admetre Josep Maria Martí, membre de la Junta que va conduir l’acte de lliurament. Els assistents a l’acte de lliurament del premi –que va tenir lloc el 12 de maig al Col·legi de Periodistes– van comprovar, un cop més, com el pas del temps no afecta els seus records àgils, precisos, ben definits. Tot plegat, banyat per una cultura enciclopèdica i un sentit de l’humor que “flueix sense estridències al llarg de la conversa”, tal com va apuntar el dibuixant Miquel Ferreres, que va protagonitzar la sorpresa de l’acte al regalar-li una caricatura on se’l veu caminant ben vestit i amb barret mentre llegeix un diari que es diu L’Incorruptible.

Enmig d’aquell viatge al passat, Cadena va reconèixer que no va fer-se periodista per amor a la professió, sinó per raons més prosaiques. “ A casa ho passàvem malament i jo tenia la presumpció personal que sabia escriure perquè encertava en posar en ordre el subjecte, el verb i el complement directe”, va assegurar. També va admetre que no volia ser ni corresponsal ni elaborar grans reportatges sinó “servir a les màquines del periodisme, a l’activitat de sota”. Un objectiu que va acomplir.

Fidel i infatigable

“Estem davant d ’un periodista infatigable”, va dir Toio Ribas tot recordant els 58 anys de professió que porta a l’esquena. I la seva biografia, per molt resumida que sigui, n’és la prova. Nascut el 1935 a Barcelona i titulat el 1958 a l’Escuela Oficial de Periodismo, la seva trajectòria mostra com ha practicat quasi tots els gèneres informatius i d'opinió en la premsa diària, ràdio i, puntualment, televisió, però amb preferència en els mitjans amb suport de paper.

Es va iniciar als anys seixanta a l’agència Efe, on va ser redactor. Entre 1962 i 1976 va treballar al Diario de Barcelona, més conegut com el Brusi, on va començar a escriure la secció Gentes de Pluma y Lápiz sobre publicacions satíriques i humoristes gràfics, que acabaria sent una de les seves especialitats, així com la crítica d’art.

Entre 1976 i 1979 va ser subdirector de l’ Avui, diari que va ajudar a crear en un moment en què la democràcia era jove i inestable. D’allà va ser acomiadat perquè, tal com va apuntar Ribas, “possiblement era incòmode als que, des del Consell del diari, volien decantar-lo cap a la nova Generalitat que es veia venir amb l’Estatut”. Després de l’ Avui va dirigir l’ Hoja del Lunes en l’última etapa. Va ser ell qui va haver de tancar-la. Un episodi dolorós, malgrat que, segons Ribas, va “controlar l’enderroc”. El 1984 va entrar a El Periódico de Catalunya, on arribaria a ser redactor en cap, on va crear una secció d’art i on va exercir de crític. S’hi va estar tres lustres fins que, el 2010, es va jubilar.

A més de tot això, ha estat professor d'Història del Periodisme a la UAB i ha tingut una prolífica activitat en el món editorial, ja que ha publicat més de 75 llibres sobre art, divulgació històrica i biografies de pintors i escultors. Des que està jubilat, està immers en una col·lecció de llibres dels dibuixants del Cu-cut, revista satírica catalanista d’inici del segle XX. Ja va pel setè volum. Un treball de recuperació que compta amb la col·laboració de l’Axiu Nacional de Catalunya i del Col·legi de Periodistes.

Des de la clandestinitat

L’ Ofici de Periodista –que se suma a altres premis amb els quals ha estat reconegut com el Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i el Mañé i Flaquer– se li atorga quan es compleixen cinquanta anys del Grup Democràtic de Periodistes (GDP), del qual va ser un dels impulsors. Creat el 1966, aquest grup clandestí, pioner en l’Estat, va coordinar els escassos periodistes compromesos amb la democràcia, va ajudar a crear consciència en la professió i va permetre organitzar una sèrie de protestes. No van sortir-ne il·lesos. Cadena, per exemple, va ser acomiadat de l’agència Efe per la seva pertinença al GDP.

El grup estava força cohesionat. “Només es podia mantenir gràcies a la confiança dels uns amb els altres”, va afirmar Ribas. El GDP es va dissoldre deu anys després, amb l’arribada de la democràcia, però abans va tenir temps de presentar-se a diferents eleccions de l’antiga Associació de la Premsa de Barcelona, fins que van acabar imposant-se. Cadena va ser secretari tècnic de l’Associació, entitat que s’acabaria transformant en el Col·legi de Periodistes, on va ser vicedegà.

Durant el seu parlament, va recordar anècdotes curioses viscudes dins d’aquelles parets, com quan va treure el bust de Franco de la sala d’actes, el van portar als baixos i un temps després li va regalar gustosament a un ordenança que li va demanar d’emportar-se’l a casa. O quan, amb l’excusa de pintar una paret, va fer treure la làpida dedicada als ‘periodistas caídos por Dios y por España’. Anècdotes que deixen clar que sempre ha tingut mà esquerra per sortir-se de situacions compromeses. I amb la mateixa subtilesa es va enfrontar als que manaven, sobretot en la dictadura. “Sabia pessigar el poder”, va resumir Ribas.

Sobre Cadena, Franco va destacar que fa anys que el periodista homenatjat ja era conegut per la seva envejable memòria. “Al Brusi encara era jove però ja era la memòria històrica respecte a moltes coses. Era un servei de documentació ambulant sobre tot tipus de matèries”, va destacar. Per allò, però també per moltes altres coses, Franco va ressaltar que Josep Maria Cadena ha estat de gran ajuda a molts companys d’aquest ofici. “Ha fet una contribució importantíssima a la professió i, en realitat, a tots nosaltres”, va concloure.