Divendres 13 de juny, a les portes del que hauria estat el seu 86è aniversari, un grup de col·legiats i col·legiades del Col·legi de Periodistes de Catalunya es van deixar portar per les empremtes de Manuel Vázquez Montalbán, en una ruta guiada pel Raval, antic Barri Xino, batejat sovint per ell com a Distrito V.
Organitzada pel grup de Sèniors del Col·legi, la visita va ser conduïda per Marga Arnedo, de coneixerbcn.com, qui, combinant amb encert la crònica històrica amb la veu literària de Montalbán, va transformar el passeig en un homenatge viu al periodista, escriptor i fill del barri.
El recorregut es va iniciar a la font de Canaletes, lloc emblemàtic per als culers i primer escenari d’una Barcelona viscuda per Manolo. Just allà on els seguidors del Barça es concentraven per llegir els resultats penjats al balcó del diari La Rambla, es va invocar l’afició futbolera de l’escriptor, sempre fidel al seu club.
La ruta va continuar pel carrer Tallers, on Can Boadas, “la primera barra americana en España”, apareix a les novel·les de Pepe Carvalho com un temple d’una Barcelona en transició.
Davant l’antic edifici de La Vanguardia, les lletres encara visibles a la façana van servir per recordar la faceta periodística de Montalbán, que va saber connectar la crònica política amb la crònica social, la denúncia amb la literatura.
Les lletres de l’antic edifici de La Vanguardia van recordar la mirada periodística i literària de Montalbán.
Al MACBA, ubicat al cor del nou Raval des del 1995, es va evocar el contrast entre l’espai contemporani i la infància humil de Montalbán, tot recordant que va ser a Vallvidrera, i no al barri que tant va retratar, on va trobar refugi i inspiració.
Una aturada davant la placa commemorativa del naixement de Terenci Moix va servir per reivindicar una generació d’escriptors marcada pel Raval, per la postguerra i per la necessitat de narrar des dels marges. Va ser també una crida a recordar Ana Maria Moix, una absència inexplicable en aquella inscripció.
Els carrers de la infància de Montalbán, com Sant Llàtzer o la plaça del Pedró, van mostrar la seva dimensió més personal. Amb cites de les seves novel·les, es va reconstruir un barri viu, dur, contradictori. El Pedró, “àgora del barri”, va tornar a brillar amb la seva font, la capella i la memòria d’una infància marcada per la precarietat i la bellesa inesperada.
Allà mateix es va evocar també la figura de Carmela Godó, la mestra a qui Montalbán va dedicar el seu primer llibre, Informe sobre la información, i que va ser una figura fonamental en la seva formació com a escriptor.
El carrer Botella, amb la seva placa commemorativa, va permetre recordar que Montalbán era fill d’immigrants, d’un barri obrer i resilient. Al carrer Riereta, es va parlar de la rumba catalana, i de la Filmoteca de Catalunya, símbol d’una Barcelona cultural que es resistia a ser domesticada.
Al Raval, carrers com Botella i Riereta van recordar els orígens obrers de Montalbán i la Barcelona popular i cultural que el va inspirar.
A la Rambla del Raval, es va llegir un fragment de Barcelones (1987), on l’escriptor demanava deixar “una rosa groga” al Pedró com a homenatge als morts invisibles de la ciutat.
Davant del restaurant Casa Leopoldo, es va reviure l’univers culinari i literari de Pepe Carvalho, on es barrejaven dietes de peix, vinets blancs i investigacions a la vella Barcelona. L’interior del local, ara amb un espai dedicat a MVM, va acollir un moment de lectura íntim, gairebé sagrat, que va remetre a la primera vegada que el jove Montalbán va anar a un restaurant amb el seu pare.
A Casa Leopoldo es va reviure l’univers de Pepe Carvalho i la memòria íntima de Montalbán, entre lectures, plats i records de barri.
La darrera parada va ser a La Boqueria i a La Rambla, escenaris de mil relats, on el mercat esdevé “un itinerari humà” i el passeig es transforma en un riu d’històries, de llums i ombres.
Allà, es va llegir un fragment gairebé testamentari, on Montalbán descriu una ciutat que “ha cosificat lo millor del seu passat”, convertint-se en un decorat on encara queden petites meravelles per descobrir.
Aquesta ruta no va ser només un recorregut pels carrers del Raval, sinó una immersió en l’ànima d’un home que va estimar, retratar i criticar la seva ciutat com pocs. Vázquez Montalbán no només ens va llegir Barcelona, sinó que ens va ensenyar a mirar-la amb ulls crítics, literaris i, sobretot, humans.
En paraules seves: “Todavía queda algo de aquella ciudad que fue literaria y hoy es sólo posmoderna.”
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari