“Mor per la covid un home després d’haver-se vacunat”. És un titular real d’un mitjà digital espanyol. Quina impressió deixa aquest titular? Aquesta és una qüestió pertinent tenint en compte que, segons un estudi de la consultora Deloitte, prop del 60% dels ciutadans només llegeix el titular de les notícies.
El titular, en realitat, és del web Mediterráneo Digital i el cos de la notícia es basa en la mort d’un pacient de 80 anys que havia estat vacunat amb totes les dosis i que va morir a l’Hospital de Bellvitge. L’article cita un metge d’aquest hospital català que titlla aquest cas d’“excepcional” i en cap moment les paraules del metge fan dubtar sobre l’efectivitat de la vacunació.
Si la primera idea que ve al cap llegint el titular és la de posar en dubte els efectes de la vacunació de la covid, llavors coincideix amb la conclusió que van extreure Adolfo Carratalá i Dolors Palau. Aquests investigadors de la Universitat de València van emprar aquest titular, entre d’altres, com a exemple del concepte de paramitjans, un terme que la darrera primavera encara va agafar més volada després que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, els definís com a tals.
Però com podríem definir els paramitjans? Consultant les propostes de l’executiu espanyol o els seus propis òrgans de comunicació, no existeix una definició del terme. Carratalá i Palau, els investigadors, però, sí que en tenen una. “Són aquells webs que imiten el disseny i l’estil periodístic”, però amb “finalitats antagòniques a l’ortodòxia periodística, infringint les normes més elementals”. Assenyalen que un dels trets més característics dels paramitjans és “la barreja de les dades i l’opinió”, sempre “amb una càrrega ideològica expressa”.
En la darrera dècada s’ha pogut identificar una “onada de paramitjans lligats a l’extrema dreta i la desinformació”, tal com adverteixen Adolfo Carratalá i Dolors Palau. Aquests experts apunten que en les seves investigacions “la identitat dels fundadors [d’aquest tipus de mitjans] revela vincles amb la ideologia d’extrema dreta”.
L’objectiu, però, no es queda en la desinformació. “Els paramitjans no només publiquen mitges veritats i informacions tergiversades, sinó que fomenten la polarització mitjançant expressions bèl·liques”, explica Loreto Corredoira, professora de Dret de la Informació a la Universitat Complutense de Madrid. Per a aquesta experta, els anomenats paramitjans comparteixen un “dèficit d’objectivitat”, en tant que es caracteritzen per una “absència a l’hora de contrastar els fets i, al mateix temps, no hi ha atribució d’autoria o es poden identificar les fonts” amb les quals s’ha construït la informació.
Però de quins mitjans estem parlant? Podem posar-los nom i cognoms? No hauria de ser difícil tenint-ne una definició concreta. Sigui com sigui, ha estat impossible trobar una llista oficial dels digitals que es consideren com a tals. “El que tenim són mitjans de comunicació i prou; la resta són coses que no em toca a mi qualificar”, afirmava Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en una entrevista al pòdcast Simple política abans de l’estiu. En aquest sentit, per diferenciar el que és un mitjà del que no ho és, també subratlla que “els mitjans de comunicació estan fets per periodistes amb informacions contrastades i editades per persones que compleixen l’ètica periodística”.
Els experts que han analitzat el fenomen dels paramitjans sí que en posen exemples concrets. Així, en una de les seves darreres investigacions, Carratalá i Palau apunten que ho són Mediterráneo Digital, El Diestro, Alerta Nacional, El Correo de España, Altavoz de Sucesos i Euskalnews, entre d’altres. Malgrat tot, els experts també parlen de canals de YouTube com Estado de Alarma Oficial, de l’experiodista d’El Mundo Javier Negre, o del digital ok Diario, que ha arribat a col·locar-se entre els deu digitals més llegits de l’Estat.
El neologisme dels paramitjans està íntimament associat al de la desinformació, amb publicacions sense autoria ni fonts fiables. “Gairebé la meitat del contingut que publica un paramitjà es basa en altres webs o xarxes socials”, esmenten Carratalá i Palau, els quals recorden en una de les seves investigacions com és de fàcil generar contingut amb aparença periodística en un paramitjà. Només cal recórrer, afirmen, al perfil d’un líder polític o a una simple piulada.
Per a Corredoira, la desinformació és un “contingut creat amb la intenció de fer mal” i recorda que un dels punts àlgids en l’increment i la difusió d’aquest tipus de contingut va arribar amb la pandèmia de covid l’any 2020. Precisament d’aquell any és el Pla Nacional de Desinformació, del Govern espanyol, que ja advertia que “les narratives hostils són una de les amenaces clares” per a la seguretat nacional.
I no és només una eina de polarització política, sinó que part del perill s’amaga en el fet que “poden generar beneficis econòmics”, tal com assegura Alfonso Vara, professor de Comunicació de la Universitat de Navarra i un dels responsables a Espanya del Digital News Report, un informe que publica cada any el Reuters Institute i que posa l’accent en com cada cop més gent desconfia de les notícies per culpa de la possible desinformació.
Aquest mateix document fa anys que denuncia una tendència a l’alça en la quantitat de persones que s’informen de les notícies per mitjà de les xarxes socials i els cercadors com Google, un fet perillós vinculat als paramitjans perquè, tal com va descobrir l’investigador Ryan Moore, de la Universitat de Stanford, el 2023 Google és la principal font de visites d’aquest tipus de webs (23,4%), seguida de Facebook (17,7%). En cap de les cinc primeres posicions hi apareix l’accés directe, és a dir, no és l’usuari que busca directament connectar-se a la portada d’aquest paramitjà.
Davant la pregunta de com solucionar els efectes negatius que impliquen els paramitjans, les respostes no són gaire taxatives. Tot i que en els darrers mesos no hi ha hagut gaires avenços en el pla de regeneració democràtica avançat a l’estiu pel Govern de Pedro Sánchez, se sap que una de les intencions passa per aprofitar el Reglament Europeu de Llibertat dels Mitjans de Comunicació, que va aprovar la passada primavera el Parlament Europeu per obligar els mitjans de comunicació a concretar qui són els seus accionistes i qui els finança.
Més enllà d’això, l’executiu de Pedro Sánchez també va anunciar a l’estiu una nova normativa per racionalitzar, limitar i fer més transparent la publicitat institucional. Aquesta legislació, però, haurà de filar molt prim si no vol posar en perill la llibertat d’expressió o el dret a la informació, com ha estat acusada des de fa mesos per part no només de l’oposició política, sinó també d’una part important dels mitjans conservadors.
Però, realment, el dret a la informació ho empara tot? Per a l’experta en aquest camp Laura Corredoira, no. Si bé existeix un dret universal a la informació de qüestions d’interès general, la professora i investigadora de la Universitat Complutense de Madrid ens recorda que aquest dret està subjecte a “la condició que s’actuï de bona fe i sobre la base de fets exactes i que es proporcioni informació fiable i precisa de conformitat amb l’ètica del periodisme”.
Per part seva, Maria Fernanda Novoa, professora de comunicació que també ha treballat al Reuters Institute, manté que “la transparència informativa i la representació mediàtica justa” són valors que “garanteixen la confiança en els mitjans”. Són conclusions d’un informe que Novoa ha dirigit i que revela també que el 62% dels enquestats afirmen que la concordança dels valors entre audiència i mitjans són importants per generar confiança, la qual cosa remet al concepte de biaix de confirmació.
D’altra banda, hi ha algunes possibles solucions, com el segell de qualitat del Consell de la Informació de Catalunya, que, tal com recorda Joan Maria Morros, es renova anualment i garanteix “que els continguts s’han elaborat seguint els criteris de l’ètica periodística”. En aquest sentit, el degà del Col·legi de Periodistes demana “que aquest segell sigui completament obligatori per ser reconegut com a mitjà de comunicació o per accedir a publicitat institucional”.
Ara per ara, però, aquest segell és voluntari. Per tant, i tenint també en compte la “concordança de valors” esmentada per Novoa, no hi ha una via senzilla per impedir que aquests webs publiquin un tipus de contingut que, com gairebé de manera unànime alerten els experts, contribueix al clima de desinformació i polarització actual de la societat.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari